Barcelona 1992 continua sent inassolible
La delegació espanyola tanca els Jocs Olímpics de París amb 18 medalles: 5 d'or, 4 de plata i 9 de bronze
Els Jocs Olímpics de París ja són història per a la delegació espanyola. I les perspectives que es marcava el Comité Olímpic Espanyol abans de la cita no s'han complit. L'objectiu era superar el rècord històric de medalles, les 22 de Barcelona 1992, i no només no s'ha aconseguit, sinó que fins i tot s'ha quedat lluny d'eixa xifra. Almenys, s'han superat els 17 metalls de Tòquio 2020 i Rio 2016.
Espanya ha tancat la participació en els Jocs Olímpics de París amb un total de díhuit medalles: cinc d'or, quatre de plata i nou de bronze, que la situen en el quinzé lloc del medaller. Esta és només la cinquena xifra més alta de la història en una cita olímpica, per davall de les 22 de Barcelona, les 20 d'Atenes 2004 i de Londres 2012 i les 19 de Pequín 2008.
Els cinc ors: primer triomf d'un esport per equips en 28 anys
La delegació espanyola ha guanyat cinc medalles d'or a París, la tercera millor marca històrica, només per darrere de les 13 de Barcelona 1992 i les 7 de Rio 2016. Els grans protagonistes d'estos metalls han sigut els dos esports per equips, el waterpolo femení i el futbol masculí, que han trencat una ratxa de deu finals perdudes i una sequera de 28 anys, des que la selecció masculina de waterpolo es penjara l'or a Atlanta 1996.
La selecció masculina de futbol, amb els valencians Abel Ruiz i Cristhian mosquera, i els jugadors del Vila-real Álex Baena i del València Diego López, s'ha proclamat campiona olímpica per segona vegada en la història. Espanya ha hagut d'esperar 32 anys per a celebrar un nou títol olímpic en futbol, des que l'equip de Pepe Guardiola, Kiko Narváez, Luis Enrique Martínez o l'alacantí Francisco Nicolás Veza 'Paqui', entre altres, derrotara Polònia en la final dels Jocs de Barcelona.
La segona medalla d'or per equips l'ha aconseguida la selecció femenina de waterpolo. L'equip de Miki Oca ha posat la cirereta a una trajectòria brillant amb l'únic triomf que li faltava, després de proclamar-se campiona del món i d'Europa. De fet, s'ha convertit en el primer equip femení espanyol que aconsegueix la triple corona. Amb esta victòria, Espanya suma ja cinc ors en esports per equips en els Jocs Olímpics, que se sumen a les dos de la selecció masculina de futbol, a la de la selecció femenina d'hoquei herba (Barcelona 1992) i a la de la selecció masculina de waterpolo (Atlanta 1996).
L'atletisme ha sigut l'altre gran protagonista en les medalles d'or espanyoles. La corredora del València Club Atletisme María Pérez és la gran triomfadora de París amb un or i una plata, i serà una de les abanderades espanyoles en la cerimònia de cloenda. L'andalusa va guanyar, juntament amb l'extremeny Álvaro Martín, la marató de marxa per relleus mixtos en la seua primera edició en uns Jocs. L'altre or el va aconseguir l'atleta cubà nacionalitzat espanyol Jordan Díaz en triple salt.
I la cinquena i última medalla d'or va arribar en vela. Diego Botín i Florian Trittel van ser els primers campions olímpics espanyols a París, després d'imposar-se en la classe 49 de vela.
Les quatre plates: el bàsquet 3x3 debuta amb un segon lloc
El registre en les medalles de plata s'ha quedat en a penes quatre, però almenys tres d'elles tenen un gran valor. La menys esperada era possiblement la de Carlos Alcaraz en el torneig individual de tenis, ja que era el gran favorit a l'or. Però el tenista murcià, deixeble de Juan Carlos Ferrerro, no va poder fer res en la final contra el millor tenista de tots els temps, el serbi Novak Djokovic, al qual només li faltava l'or olímpic.
La segona de les plates ha tingut un clar protagonisme valencià. En el debut en uns Jocs Olímpics, la selecció espanyola femenina de bàsquet 3x3, amb les valencianes Vega Gimeno i Sandra Ygueravide, s'ha proclamat subcampiona olímpica. Fins i tot l'or no va estar gens lluny, ja que Espanya va caure contra Alemanya per un ajustat 17-16.
María Pérez, l'atleta espanyola més llorejada a París, es va penjar la plata en la prova femenina de 20 km marxa, dies abans de guanyar l'or en la marató de marxa per relleus mixtos amb Álvaro Martín. L'última plata ha arribat en boxa, on Ayoub Ghadfa ha igualat el millor registre en este esport en uns Jocs Olímpics. L'andalús ha sigut subcampió en la categoria de +92 quilograms.
Els nou bronzes: protagonisme per al piragüisme
A París, la delegació espanyola ha batut el rècord de medalles de bronze en uns jocs, amb 9. Fins ara, la xifra més alta eren les sis que es van aconseguir a Atlanta, Atenes, Londres, Rio i Tòquio. I una d'elles té protagonisme valencià, l'aconseguida per Sara Sorribes, juntament amb Cristina Bucsa, en el dobles femení de tenis.
L'esport que més tercers llocs ens ha donat ha sigut el piragüisme, amb un total de tres. Craviotto, Cooper, Germade i Álvarez van ser tercers en el K4 500 metres, Joan Antoni Moreno i Diego Domínguez, en el C2 500 metres i, Pau Echaniz, en l'eslàlom K1.
L'última a arribar ha sigut la de la selecció masculina d'handbol, a la qual se li resisteix la fina olímpica, però que suma ja cinc bronzes en uns Jocs. L'equip espanyol de natació artística, Fran Garrigós en la categoria de -60 kg de judo, Álvaro Martín en 20 km marxa i Enmanuel Reyes Pla en la categoria de -92 Kg de boxa han sigut els altres esportistes que han acabat en tercer lloc.
Les grans oportunitats perdudes
Però estos Jocs Olímpics de París també seran recordats per les grans decepcions, en forma de medalles que es donaven per segures i que s'han acabat escapant. La delegació espanyola ha acabat amb un total de 51 diplomes, fruit de 9 quarts llocs, 20 cinquens, 10 sisens, 7 setens i 5 huitens.
Entre les grans oportunitats de metall perdudes en destaquen dos: la selecció femenina de futbol i el golfista Jon Rahm. L'equip de Montse Tomé arribava a París com a gran favorita, després de guanyar el Mundial i la Lliga de les Nacions i se n'ha anat de buit amb un decebedor quart lloc. Espanya no ha rendit al nivell que s'esperava i fins i tot va patir per a arribar a les semifinals. Un penal errat per Alèxia Putellas en el partit pel tercer lloc ha sigut el trist epíleg de la roja.
El cas de Jon Rahm és diferent. El golfista entrava en les travesses per tindre una gran opció de medalla, però fins i tot es va arribar a somiar amb l'or quan es va situar líder del torneig, amb quatre colps d'avantatge, a falta de només huit forats. Un final de volta horrorós, amb quatre bogeys i un doble bogey, el van deixar fins i tot sense medalla.
L'infortuni també ha fet que Espanya perda medalles que tenia a l'abast. Este és el cas de Carolina Marín, que es va haver de retirar lesionada de la semifinal del torneig de bàdminton, quan s'imposava a la xinesa He Bing Jiao per 21-14 i 10-8.
El balanç valencià: cinc medalles
Els Jocs de París deixen un balanç de cinc medalles valencianes. Els metalls que han aconseguit Sara Sorribes en el dobles femení de tenis, Vega Gimeno i Sara Ygueravide en bàsquet 3x3 i Abel Ruiz i Cristhian Mosquera en futbol a París igualen el màxim registre dels i les esportistes valencians en una cita olímpica, cinc, com a Barcelona i Atlanta.
Los Angeles 2028, la pròxima cita
Nou centèsimes, un centímetre o el simple fet que un cavall no salte poden marcar l’eufòria o la decepció. Estes xicotetes diferències han sigut decisives en els Jocs Olímpics per a determinar si un esportista guanya una medalla o s’ha de conformar amb un diploma.
Però a vegades no som conscients del que significa un diploma olímpic o fins i tot participar en uns Jocs: l’èxit no es pot mesurar només pel nombre de medalles aconseguides. D'ací a quatre anys a Los Angeles, si una altra pandèmia no ho impedeix, ens tornarem a il·lusionar amb batre el rècord de 22 medalles d’uns Jocs de 1992 que van canviar la història del nostre esport. Mentrestant, sempre ens quedarà... Barcelona.
