La inspiradora història d’Amparo treballant amb malalts de salut mental: d’auxiliar de bugaderia a locutora de ràdio
La treballadora de la Fundació SASM ha parlat amb l’equip de '400', al programa dedicat a la salut mental, de per què el seu treball ara és la seua vida
Amparo és auxiliar de la Fundació SASM, una xarxa d’ONG que treballen per a la promoció i inclusió social de persones amb malaltia mental. Amparo també és una de les persones imprescindibles en el centre. Algunes persones del centre la consideren “com una mare” per a totes les persones internes, perquè a més a més de les seues tasques diàries (bugaderia, habitacions…), els atén, els escolta, els reconforta. Ella ha parlat amb Pere Aznar, conductor del programa 400, sobre com és la seua vida al centre.
“Una persona no viu del que menja, també viu de la comunicació, de l’alegria, de poder contar-te qualsevol cosa, de poder tindre’t ahí… això és per a ells important”, li ha dit a Pere Aznar amb tot el sentiment del món. I per a les persones que reben l’atenció de la Fundació SASM, Amparo sempre està disponible. Això quan no s'amaga, que ha reconegut que de vegades necessita amagar-se una estona. “Jo no imagine la meua vida sense preocupar-me per ells”, li ha dit a Pere Aznar.
Amparo ha sigut una de les persones del centre voluntàries per a protagonitzar un dels monòlegs del programa. Durant l'entrevista prèvia amb Pere Aznar ha reconegut que els primers mesos per a ella van ser molt difícils. “Van ser molt roïns”, li ha dit, per a continuar dient: “al final es tracta de ser un poc mare, tractar-los amb delicadesa, ser tu, amb normalitat…”. Ara ella és una enamorada de la seua faena.
Però de vegades necessita amagar-se o no podria fer altres faenes. “Si es taquen venen a mi perquè els la lleve (la taca)… açò és com una casa… I jo em sent la mare, perquè no sols em busquen per la meua faena, em busquen per a dir-me que els fa mal ací, per a contar-me com estan…”.
Amparo Calatayud ja fa cinc anys que treballa al centre. “I per a qui no conega com és aquesta faena jo diria que forma part de la meua vida… Ací jo visc situacions gracioses, moments màgics que no trobaria en altres faenes. Ací és molt important el contacte amb les persones…”.
“Jo no imagine la meua vida sense preocupar-me per ells”.
Experta a fer de la necessitat una virtut, com una bona estoica, va arribar un dia en què eren tantes i tantes les vegades que cada dia sentia “Amparo, Amparo”, que va tindre una idea. Així ho ha contat ella: “Cada dia els residents em feien preguntes del tipus: “Amparo, on vas?”, “Amparo, quin dia és hui?”, “Amparo, farà sol aquesta setmana?” i també: “Amparo, m’agradaria escoltar aquesta cançó? Així que vaig proposar a la direcció del centre fer una espècie de programa de ràdio cada matí, on donem els bons dies, el temps… I té una acollida extraordinària”.
Com ha exposat en un to d’humor al seu monòleg, “treballar amb gent que sent veus, té deliris o està en un estat d’ànim amb idees persecutòries no és gens fàcil… però jo venia entrenada perquè abans tenia un bar”. Un comentari que ha fet riure el públic.
“Algú al centre diu que jo soc la mare de tots… Jo el que soc és locutora. Als matins, per la megafonia del centre fem un programa de ràdio… En el programa fem informació bàsica, donem l’oratge, les activitats diàries al centre, fem el santoral... Soc l’Àngels Barceló de la Fundació (ella) en el programa Hoy por Hoy... i nosaltres hem canviat un poc el nom… i com que no sabem demà com estarem, li diem Hoy por hoy, bé!”
