Àngel Llàcer: "No podem superar Gene Kelly, però podem ser autèntics i, quan plou a l’escenari, flipes"

Convidar Àngel Llàcer a un plató és obrir la porta a la revolució, i això és el que ha ocorregut en TàP Zàping. Després de comprovar si la taula estava neta, de passar llista per a saber qui havia vist el seu muntatge teatral anterior i qui no, de desbudellar un esquetx de Lluís Cascant i de llevar-li la cadira a la presentadora, Àlex Blanquer, desbaratant la planificació de les càmeres de realització... després de tot això, l’equip, per fi, ha pogut preguntar-li pel seu musical Cantando bajo la lluvia, que arriba al Palau de les Arts de València.

P: Àngel, quan arriba aquest musical a València?

R: Rematem la gira a València. Vam començar fa més de dos anys a Barcelona, on vam estar tota una temporada amb molt d’èxit. Després vam estar a Madrid, també amb molt d’èxit, on vaig anar a redirigir l’espectacle, mentre estava amb La jaula de las locas, que espere que véreu; i després vam continuar amb una gira que acabem ara a València, on esperem que la cosa siga forta… Perquè si haguéreu vist La jaula de las locas…

P: No hi vam poder anar, Àngel, ja ho hem confessat…

R: Doncs ara mateix tota la gent que sí que va anar a veure-la estarà pensant-se que no es perdran Cantando bajo la lluvia, perquè va agradar moltíssim, i això encara és més espectacular que La jaula de las locas.

P: En aquest espectacle estàs al capdavant, amb Manu Guix (subdirector de l’Acadèmia d’OT) i la coreògrafa Miryam Benedited, un equip que ja coneixes bé, no?

R: He treballat moltes voltes amb ells. De fet, amb Manu estic treballant tota la vida, des que tenia vint anys, i en tinc vora cinquanta…

P: Per què vau triar precisament Cantando bajo la lluvia?

R: Perquè es compleixen setanta anys des que es va estrenar la pel·lícula.

P: I per què al Palau de les Arts?

R: Perquè és un espectacle molt gran i necessita un lloc enorme. A mi sempre m’agrada anar de gira amb l’espectacle tal com el vaig crear, i aleshores venim amb un espectacle gros, amb músics en directe, més de vint intèrprets i ballarins, amb totes les coreografies... És que les imatges són precioses!

P: Com feu això de la pluja? Banya o no banya?

R: I tant que banya! És una cosa superbonica, però la primera vegada que ho vam veure, era una mica com els mecanismes antiincendi dels hotels, sabeu? I vam pensar si això emocionaria de veritat… Però, clar, entra dins de tota la història, amb una energia, una dinàmica, unes emocions i, de colp i repent, quan aquell home s’enamora, i comença a ploure a l’escenari… flipes!

P: I què feu amb l’aigua? Es recicla o us toca llavar el terra?

R: Clar que es recicla! Al terra de l’escenari hi ha unes ranures i l’aigua entra dins d’un recipient, es filtra, es neteja i torna a pujar. La reciclem del tot.

P: Tu tens molta experiència seleccionant gent. Com vas fer el càsting?

R: Jo sempre intente fer les companyies que siguen de molt bona gent. Això per a mi és bàsic, perquè sempre pense que els millors no serem... I més en aquest cas, amb la gent que va fer la pel·lícula: evidentment qui pot superar Gene Kelly?! Per tant, no podem ser els millors, però hem de ser especials. Mai t’enamores dels més guapos, però sí dels més autèntics, dels que són de veritat, i això és el que dura. És el que jo dic, que hem de ser autèntics, hem de ser de veritat. No hem d’intentar ser els millors. Evidentment, darrere hi ha una faenassa, un talent, unes ganes de fer-ho bé i un treball en equip, perquè jo crec que els equips són superimportants. L’individualisme no va enlloc, perquè al final, el que deixes és una energia. Quan marxes d’un lloc, el que queda és l’energia.

A més, a mi m’agrada treballar sempre amb el bon humor i la gent ho sap, perquè com isc a la tele i em veuen sempre fer el tonto... Però pots fer el tonto i no ser-ho, clar.

P: Per què Cantando bajo la lluvia continua agradant tant a la gent?

R: Encara que el musical no s’explicara bé, només per l’espectacularitat que té, amb les coreografies, els canvis escenogràfics –en té més de cent–, el vestuari… Només amb tot això l’espectacle ja t’agradaria. Però a més, darrere de tot aquest embolcall que pot resultar frívol, pots fer totes les lectures que vulgues. Jugar a la frivolitat m’encanta, però la frivolitat real la deteste: les coses frívoles i les persones frívoles no m’agraden. Però aquest espectacle no ho és. Et permet fer una lectura més o menys pencada de les coses.

P: Quins musicals estarien en el teu top 3 dels millors musicals de la història?

R: A mi m’agraden els meus.

P: I quin musical no faries mai, perquè et sembla horrible?

R: No vull dir-ne cap perquè, si després l’any que ve el fan, què?

P: T’agrada Jesucristo Superstar?

R: Mira, justament, a Manu Guix li agrada molt Jesucristo Superstar i sempre em parla d’aquella òpera rock que hem de fer… Jo em trobe gent que em diu que els musicals no els agraden i el problema és que durant molt de temps els musicals s’han fet malament. Al final és teatre, és contar una història amb un llenguatge determinat però, si està ben fet, de colp i volta es posen a cantar, la música entra i tu ni t’has enterat. A més, en Cantando bajo la lluvia hi ha números que ajuden a contar la història i després hi ha numerassos… Es posen a cantar Beautiful girl i tot canvia! O Good morning… i no pots evitar aplaudir d'allò més, perquè és brutal!

Així és que ja ho saps: encara que no ha quedat molt clar si convidarà o no a Àlex Blanquer a la funció, Àngel Llàcer garanteix els aplaudiments en Cantando bajo la lluvia, des del 6 de juliol al Palau de les Arts.