Bernardo Ferrer: “La sobirania alimentària és essencial perquè una nació siga estable políticament. Volem agricultura o no?”

Tractorades, concentracions, talls de carretera… Continuen les mobilitzacions del món agrari per a reivindicar i visibilitzar les necessitats del nostre sector primari. En el dia en què el president de la Generalitat ha rebut les principals organitzacions agràries valencianes, Som de casa analitza els problemes del camp amb Bernardo Ferrer, vicepresident d’AVA-Asaja, a més de llaurador d’Alzira. 

P. El lema general de les protestes d’aquests dies és "El camp es mor". És exagerat dir això?

R. No. Es queda curt, inclús. El camp està morint-se i està en la recta final. Hem de prendre mesures ràpidament i decidir si volem tindre agricultura o no. Aquesta és la pregunta que hem de fer a Europa: volem agricultura o no?

P. Si preguntes a la majoria de la gent, la resposta serà un sí, clarament, perquè tots presumim dels nostres productes i a tots ens agrada tenir la millor agricultura i els millors productes del món. Però, què està passant perquè els llauradors abandonen els camps? Per què el camp no és rendible?

R. Per les polítiques agràries de la Unió Europea, que en principi eren agraristes, i ara són mediambientalistes, i mostren una clara preferència pel producte de fora, anul·lant el de dins. A més, ens imposen un excés de burocratització tan gran, que passem més temps omplint documents administratius que treballant al camp.

Aquesta exigència i aquesta falta de reciprocitat, d’exigir unes mesures als ramaders i agricultors europeus, i no exigir-los-les als de fora, poc a poc i en breu temps farà que anem desapareixent.

I sobretot, també la falta d’una llei de la cadena agroalimentària que ajuste els desequilibris entre el que rebem en origen i el que el consumidor paga en destí.

P. Sembla que aquesta és una de les claus i m’agradaria que ens explicares per què hi ha aquesta diferencia i si és justa la manera de repartir-se els beneficis en la cadena alimentària. Però m’agradaria preguntar-te pel teu cas en concret. Per a aterrar en la qüestió i perquè la gent ho entenga. Tu cultives caquis i cítrics, no és així?

R. Sí.

P. El quilo de caqui, que ja s’ha collit, com te l’han pagat enguany?

R. Per resumir-li-ho breument a la gent que no està en el món agrari: el problema són deu cèntims. Per dir-ho esquemàticament.

P. Deu cèntims per quilo?

R. Deu cèntims. És a dir, si jo un quilo de caqui el cobre a 25 o 35 cèntims, m’arruïne. Si el cobre a 40 o 45 cèntims, puc sobreviure. I el pitjor de tot és que el consumidor està pagant-los.

P. Quin és el cost d’un llaurador, per exemple tu, per a produir aquest caqui?

R. Un quilo de caquis té entre d'un 0,30 a un 0,35 de cost de producció.

P. Des de fora sembla poc, encara que això s’haja de multiplicar per totes les tones que produïu, evidentment. Però, m’estàs dient que una diferència de deu cèntims significa poder traure beneficis, guanyar-se la vida, pagar jornals, tirar avant amb la teua família… o no poder?

R. Exactament. És una qüestió de supervivència. Però el consumidor està pagant-ho i el llaurador no està rebent-ho. Si en el camp un quilo de caquis val entre 30 i 35 cèntims, en el supermercat el trobem a 1,90, a 2,50 i a 2,80, un preu que multiplica més de deu vegades el seu cost. Aquest desequilibri és el que la llei de la cadena agroalimentària deu ajustar. El ministre té la llei huit anys damunt de la taula i és hora i moment que això prenga forma, i que els agricultors i ramaders puguem veure que té efectivitat. En cas contrari, estarem en el carrer –ja hi estem– i no sabem quan pararem.

P. Parlem del caqui en concret: la diferència entre 0,35 i 0,45 marca la supervivència…

R. Això en els moments en què es paga bé!

P. …I el consumidor el paga al supermercat o a la fruiteria a 2 euros, per arredonir. Aquesta diferència, com li arriba al llaurador? Vull dir, es reparteix de manera injusta?

R. Sí. Els preus són piramidals i van de dalt cap a baix. Dalt es marquen els preus i van arreplegant els beneficis i baix, on estem els agricultors, arrepleguen el que ens queda. Que en aquest cas és zero. L’ajust s’hauria de fer en la part més dèbil, perquè ja sabem que, quan l’esclavó més dèbil és fort, la cadena en conjunt és més forta. En aquest cas, la cadena alimentària té una part molt fluixa, que és el productor, i una altra part, que són els intermediaris que estan al mig, que són els que se n’emporten tots els guanys.

P. Aquesta és la principal reivindicació, no?

R. N’hi ha una altra. Allò de la reciprocitat i del que ve de tercers països. Perquè Europa ven seguretat alimentària –això ho tenim clar– però no la exigeix. Poden ser productes més barats, però els paguem més cars en la salut. Si venem seguretat alimentària, per què no la exigim?

P. No s’exigeix?

R. Ni es controla. Això hauria de ser una altra de les mesures: el control en els ports. Fan la vista grossa: per què no s’han de fer les inspeccions oportunes? Estem parlant de salut que va directament al ser humà.

Moltes famílies de tradició agrícola es plantegen penjar l’aixada

P. Coneixes casos de llauradors que ja estan farts i que volen deixar els seus camps perquè no cobreixen costos?

R. Hi ha una dada que ho defineix: 173.000 hectàrees de cultiu abandonades a la Comunitat Valenciana. Aquest és el resultat. El sector té una població de més de 67 anys de mitjana. Això indica que no és un sector atractiu per als joves. Però és que, si no hi ha rendibilitat, el sector no pot ser atractiu.

P. Perquè no es podeu guanyar la vida?

R. Impossible. El sector agroalimentari a la Comunitat Valenciana és un dels més potents. No només representa el 2,5 del PIB, que serien els productors, sinó també el transport, els inputs, els magatzems, i tot el que es deriva del que suposen les nostres exportacions.

P. De quantes famílies parlaríem?

R. Són milers de famílies les que estan abandonant el camp, però el pitjor de tot és que no hi ha relleu generacional. La faena del camp no s’aprén en els llibres: és una faena de temps i d’experiència, d’anar darrere dels qui saben i aquest esclavó s’està perdent. Molt prompte hi haurà moltes explotacions que s’abandonaran. Per això, la pregunta del sector agrari: volem agricultura o no? 

P. És una responsabilitat política?

R. El consumidor també té una responsabilitat. Quina? Consumir tot allò que quede prop dels seus pobles. L’agricultura de proximitat també és una manera de ser mediambientalistes, que és el que tots volem ser hui. Què passa amb la petjada de carboni? Una creïlla que tenim al costat de l’horta de València, a Alboraia, no deixa la mateixa petjada de carboni que la que ve d’Austràlia. El consumidor deu barallar. Deu saber exigir perquè, el que hui és barat, algun dia pot ser molt car. Fins i tot, no podrà ni pagar-ho, perquè ni hi arribarà. La sobirania alimentària és essencial perquè una nació siga estable políticament i no genere desequilibris.