"Per on la cadira passe, per ahí passe jo!"

Inma pateix una malaltia minoritària que li ha provocat una lesió medul·lar, però des de fa anys participa en carreres solidàries per a costejar-se la rehabilitació, amb la seua parella Toni. El pròxim 6 d'abril volen córrer cent quilòmetres en l'Oxfam Intermón Trailwalker. Gràcies a la rehabilitació, Inma ha pogut recuperar musculatura i mobilitat, però el seu objectiu és poder caminar amb certa independència. En Som de casa han contat que no és l'únic repte que els espera els pròxims mesos.

P. Tot va començar amb un mal de cap, veritat?

Inma: Sí. Un dia vaig començar a patir mal de cap i després ja anava amb la cama coixa. Un mes després vaig haver d'anar a urgències: em van fer una ressonància i em van enviar a l'Hospital General pensant que eren tumors... Però al cap d'una setmana em vaig quedar paralitzada de cintura cap a baix. No sabem per què: va ser una inflamació de la medul·la que em va provocar la lesió, però no sabem la causa. I jo encara puc donar gràcies que la lesió s'ha quedat de cintura cap a baix, però podia haver pujat i haver sigut pitjor...

P. És emocionant sentir el que dius, que encara pots donar gràcies, de veritat. A més, eres l'única persona en el món que ha fet una cosa. Què és?

Inma: Faig carreres de muntanya en cadira de rodes. Ultratrails.

P. Eres l'única persona del món que ha acabat un ultratrail en cadira de rodes! I dona igual que hi haja pedres, que siga cap amunt o cap avall... No hi ha obstacles per a tu!

Inma: Per on la cadira passe, nosaltres, per ahí!

P. Dius "nosaltres" perquè sou un gran equip, no? Toni és el teu solet, veritat?

Inma: Toni és el millor que tinc!

P. Sou parella en la vida i també en aquest projecte, no?

Toni: Nosaltres anem units a tot: on va la corda, va el poal. Festegem des dels díhuit anys i estem tota la vida junts. Hem afrontat la malaltia junts i ara continuem tombant barreres junts i buscant reptes nous, i també la seua felicitat i la seua millora. Tot el que fem, ho fem per la seua felicitat i la seua millora.

P. Inma, tu has sigut sempre molt esportista, però la muntanya no era un terreny que conegueres, no?

Inma: Ell se n'anava a córrer a la muntanya i jo em quedava a casa. Però ell em deia que me n'anara amb ell i jo el deia "Com vols que vaja amb la cadira?". Perquè, clar, jo amb aquestes rodes no hi podia anar. Però em van regalar les rodes de muntanya, que són les que porte i, clar, ja no tenia excusa... I vam començar a anar-hi i ha sigut la perdició, perquè em vaig enamorar d'anar a la muntanya a córrer, perquè estàs a la muntanya i t'oblides de tot: els problemes, els dolors... Tot! És una meravella i ho passem molt bé!

P. Tens aquesta cadira adaptada, aquest tricicle, al qual t'has fet d'una manera extraordinària pel que veig. Però això requereix a muntó d'esforç i d'entrenament. Què esteu preparant ara?

Toni: El dia 6 d'abril tenim una carrera solidària, perquè una amiga ens va embolicar un poc i ens vam adonar que mai havíem fet una carrera de més de 84 quilòmetres i vam dir "Avant!" Així que anem a córrer-ne una de cent quilòmetres. Es tracta d'un altre trail running...

P. És a dir, que fareu l'Oxfam Intermon Trailwalker, de cent quilòmetres. Increïble!

Toni: La veritat és que per a nosaltres la distància de la carrera no ens la prenem com que cent quilòmetres ens costaran més o menys... No; per a nosaltres és un viatge. Són cent quilòmetres d'aventura, perquè en cada quilòmetre ens passa una cosa o tenim mil obstacles a superar i per a nosaltres és divertit des del principi fins al final. La primera carrera que va fer Inma de llarga distància, va ser molt dura perquè havia estat plovent des del dia anterior i vam fer 74 quilòmetres en tretze hores i mitja, però quan van crear la meta, la foto de la cara d'Inma ho diu tot. És quan em va dir "Toni, jo vull fer això sempre! Després de tretze hores i mitja de pluja, fang, boira, fred... Aventures, mil!

Una rehabilitació molt costosa

P. Com està sent la rehabilitació?

Inma: Està costant molt perquè el meu objectiu és tornar a caminar prou per a poder ser un poc independent a casa. Està clar que tornar a caminar com abans, mai podré, perquè tinc la lesió... Però almenys voldria ser independent a casa, poder parlar amb una persona cara a cara i no alçant el cap, perquè al final acabes del coll fatal.

P. I costa molt?

Inma: És molt costós. Al principi sembla que ho aconseguiràs tot de seguida i que les cames van bé, però de sobte es paren i costa molt tornar a arrancar. Per això has de fer molta rehabilitació, perquè les cames agafen força, s'ensenyen una altra vegada a caminar, a bloquejar, a desbloquejar, però sempre fent-ho tu. Perquè jo tinc molts espasmes i les cames es bloquegen i es desbloquegen soles, quan elles volen. I necessite que m'ajuden, clar.

P. I no només és un treball que feu quan aneu al físio, sinó també a casa, on teniu quasi un gimnàs, veritat?

Toni: Sí, al final hem aprés, perquè són tants anys fent rehabilitació i treballant amb tants professionals que aprens molt sobre fisioteràpia i també aprens a conéixer el seu cos i com reacciona. Nosaltres intentem suplir un poc tot el que no ens podem permetre a la clínica, a casa.

P. Mare meua, quin treball!

Inma: Sort que m'agrada la gimnàstica!

P. Què sents quan avances?

Inma: Molta alegria. Quan et passa això, el cervell oblida com caminar: tu no recordes com caminaves ni res... Per això, poder fer encara que siga només un pas, o quan vaig començar, que anava a genollons, com un xiquet, ja em feia pensar "Qui diria que podria aconseguir ni tan sols això?". Després, quan vaig aconseguir fer la marxa, encara que siga amb ajuda, va ser una alegria molt gran. Però vull intentar poder fer-ho a soles. Però costa molt!

P. A més, tot aquest entrenament per a la carrera dels cent quilòmetres és per a fer-ne després una altra més dura encara. És així?

Toni: En efecte, aquesta carrera de cent quilòmetres, la Trailwalker, a més de recaptar diners per a Àfrica, ens servirà d'entrenament per a una altra carrera de 280 quilòmetres que tenim pendent.

P. Un moment, voleu dir que, damunt, treballeu per a altres persones?

Toni. Fem el que podem. La següent, la de 280 quilòmetres, que serà en juny, és un repte personal i solidari: destinarem una part dels diners recaptats per a la nova cadira d'Inma, i una altra part per a l'associació d'una amiga nostra que té fibrosi quística. També necessita molta ajuda de fisioteràpia i vam quedar fa temps que els ajudaríem. Anirem tres corredores: a més d'Inma, vindran Blanca, que és la xica que té fibrosi i que és de Cantàbria, i Maria Dolçà que és navarresa i és qui sempre ens embolica per a tots els projectes... Intentarem unir la població de Llançà amb Andorra a través de la ruta transpirinenca. Uns 280 quilòmetres, sí, amb 7.000 o 8.000 positius...

P. Quasi res! Voleu doblar el vostre rècord... I segur que ho aconseguiu perquè sou els millors.

Podeu seguir les aventures d'aquesta parella que és tot un exemple per a molta gent, en les seues xarxes Els millors guerrers.