Choriza May: “Si no saps d’on vens, no saps on vas”

Fas festa va convidar a la seua ruta festera l’estrela més glamurosa d’À Punt, i una de les drag queens més conegudes de la televisió britànica. Però, a més, com a bona ambaixadora de Guadassuar, el seu poble, Choriza May no va perdre l’ocasió d’obsequiar l’equip de Ferran Cano amb una cistella plena de records d’aquesta localitat de la Ribera Alta: un llibre del pintor Ribes Villalba, la carta d’independència municipal i un disc amb les famoses danses.

P. Primer de tot, em fascina el teu cardat, Choriza. És natural? Te'l fas quan vens de Newcastle?

R. És cabell natural, inspirat per les dones majors del meu poble. Jo sempre ho dic: Guadassuar és un poble travesti. Si fas les danses, plomes i purpurina i, si tens més de seixanta anys, tens un cardat així de meravellós.

P. Mira, això ho tenim en comú entre Guadassuar i Alcoi. El cardat és una cosa cultural i sociològica…

R. Tu no saps l’estructura que necessita això. Ja voldria Calatrava aquesta estructura. Això no cau!

P. Com ha arribat un xic a qui diuen Adrián, de Guadassuar, dissenyador gràfic, a triomfar a Anglaterra? Perquè tu a Anglaterra eres molt coneguda…

R. És forta la cosa. Resulta que vaig fer un Erasmus, també conegut com a orgasmus, i em vaig enamorar de Newcastle. De fet, em vaig enamorar allí del que ara és el meu nóvio! I vaig passar sis anys aprenent anglés…

P. I vas participar en el programa Drag Race United Kingdom, que es veu en tot el món, i et vas convertir en una dona de portada, no?

R. Això és. Jo sempre dic que, encara que visques en un poble xicotet, pots somiar gran. Els teus somnis es poden complir si treballes dur, encara que te n’hages d'anar lluny. Però la veritat és que era una cosa que no m’esperava: si em dius fa uns anys que seria una travesti valenciana internacional, t’haguera preguntat si estaves mal del cap…

P. I després vas repetir l’èxit en la televisió espanyola, no?

R. Després que s’emetera la versió anglesa de Drag Race, vaig participar en la versió espanyola com a jurat. Allí vaig conéixer moltes amigues i companyes, a les quals estime moltíssim, com Benedita, que és d’Elx i una meravella de tia.

El cap de les danses més glamurós de Guadassuar

P. Sempre que pots, tornes a Guadassuar com, per exemple, per a ballar les danses, com has fet tota la vida, no?

R. Des que era ben menudet. El que tenen de bonic les danses de Guadassuar és que són molt senzilles i són per a tota la gent. Des que som xiquets xicotets, de dos o tres anys, les ballem… Sabem ballar les danses abans que sabem caminar, mira com t’ho dic!

P. O siga, que per a tu és un honor ser cap de danses… I ho vas aconseguir l’any passat, veritat?

R. Després de dos anys sense danses per la pandèmia, tinguérem danses i va ser apoteòsic. Jo vaig ser cap de dansa el primer dia. Aleshores imagina’t l’alegria al carrer de ca ma uela, on jo eixia a ballar les danses des que era així de xicotet… La veritat és que es va tancar el cercle, no? Perquè jo me’n vaig anar del poble com a Adrián, i vaig tornar com a Choriza, i li vaig ensenyar a tot el món la persona que soc hui en dia i d’on vinc, i l’orgullós que estic...

P. Veig que t’emociones. La veritat és que estaves fantàstica… Però les veïnes del poble de tota la vida, què diuen quan et veuen com a Choriza?

R. Flipen! Aquell dia moltes mandíbules es desencaixaren i l'endemà urgències estava petat de ueles… Molt fort! Ca! La veritat és que les mirades que vaig rebre, van ser mirades d’admiració. Aquell dia tot el món estava bocabadat i superparticipatiu. Em vaig fer fotos amb ueles, em vaig fer fotos amb xiquets menudets, també amb gent que era amiga meua a escola…

P. Veiem que ta mare estava molt orgullosa també. I no és per a menys perquè, a més de ser cap de danses, vas ser el pregoner i vas dir coses molt boniques, no?

R. Vaig dir que els presentava la millor versió de mi mateix, perquè no seria la drag queen que soc, sense les danses de Guadassuar. I és que això per a mi és l’honor més gran que el meu poble m’haguera pogut oferir. Jo moriré tranquil·la de poder dir que he pogut ser cap de danses del meu poble. Crec que he sigut partícip i història de les danses de Guadassuar i, a més, que la meua família i els meus amics estigueren ahí per a compartir-ho amb mi, és la millor recompensa.

P. Què creus que hauria pensat el teu avi si t’haguera vist en aquell moment?

R. Li haguera encantat. Ma uelo sempre em deia “Quan sigues artista, l’auelo et portarà la maleta”. I ara que ma uelo no està amb mi, jo sempre note que la maleta pesa un poquet menys, perquè ell està darrere espentant. És una persona que sempre m’ha volgut com he sigut i jo sé que, allà on estiga, serà un home orgullós del seu net.

P. Ara sí que t’emociones, eh?

R. Mare meua, això què és? El Sorpresa, sorpresa? La veritat és que estime molt ma uelo Vicent: allà on estigues, t’estime molt. Soc la persona que soc, per les coses que tu m’has ensenyat. Ma uelo i ma uela: els estime molt.

P. Els avis haurien de ser eterns! M’has fet emocionar-me a mi també, Choriza, i això no pot ser…

R. No pot ser! Les travestis no plorem!

P. És que, clar, amb tot el maquillatge…

R. He tardat quatre hores a maquillar-me. Jo sempre dic que les xiques guapes no cal que es maquillen… I per això jo tarde tant!

Tu, a Newcastle i jo, a Xàtiva

P. Com et va amb el xic de Newcastle que vas conéixer durant la beca Erasmus? Viviu ací o a Anglaterra?

R. Durant la pandèmia, el pla era vindre'ns-en a Espanya, perquè jo soc travesti i dissenyador gràfic i d’això es treballa on tu vols, i ell s’havia tret un màster per a ser professor d’anglés en un país estranger. Però, quan li cridaren a ell per a treballar ací, a mi em cridaren de la BBC per a Drag Race, i ara ell viu a Xàtiva i jo a Newcastle. Això t’ho conten i no t’ho creus.

P. Li has ensenyat a ballar les danses de Guadassuar?

R. Clar. Fins i tot tenim unes imatges ballant les danses del meu poble dins de la catedral de Newcastle. La primera volta que va eixir a ballar les danses el vaig avisar: “Pareixerà que les àvies i la gent del poble et mira i et jutja… I serà de veres: estaran fent-ho”. Però li ho vaig dir perquè ho fera millor.

P. És que és molt complicat… Jo no sabria!

R. Et dic una cosa: si el meu nóvio s’ha ensenyat a ballar les danses, tu també pots fer-ho. A Guadassuar ens diuen carabassots, i ell ja és un autèntic guiribassot!

P. És que jo no tinc molt bona fama de ballarí…

R. Ho sé, però les causes perdudes m’encanten! Jo crec que puc ensenyar-te...

I a ritme d’aquest un, dos, tres… pataeta, Choriza May ha tornat a aprofitar l’ocasió per a difondre una de les tradicions més arrelades del seu volgudíssim Guadassuar.