Clara Sánchez: “Em vaig criar a València, i m’agrada pensar que ocupant la cadira de Brines a l’acadèmia, tot queda en casa”

Clara Sánchez ha guanyat alguns dels premis literaris espanyols més importants en llengua castellana, com l’Alfaguara, el Planeta o el Nadal. A més, des del 23 de març de 2023, ocupa la cadira X de la Reial Acadèmia Espanyola de la Llengua. Ha visitat Som de casa per a presentar la seua última novel·la ‘Los pecados de Marisa Salas’.

P. Ocupes la cadira X de la Real Acadèmia Espanyola, que és la cadira que va deixar vacant Francisco Brines. Quina responsabilitat, no?

R. En efecte. Però m’agrada pensar que tot queda en casa, perquè Brines és el poeta més mediterrani que hi ha, i com saps jo em vaig criar a València, he viscut molt de temps a Dénia, i em considere una escriptora molt mediterrània, i per això quan vaig rebre aquesta lletra, vaig pensar, encara que semble poc humil, quina persona millor que jo per a rebre la lletra de Francisco Brines, i el seu llegat tan bonic? És un escriptor meravellós.

P. Has rebut premis com el Nadal o el Planeta, eres la lletra X de la Reial Acadèmia Espanyola… A banda de pujar l’Everest, et queda alguna altra cosa per a fer que et puga proporcionar tanta satisfacció?

R. Res més. Les satisfaccions de la vida diària, escriure millor cada vegada, si pot ser, però, en general, no demane res més: n’he tingut prou.

P. I a més promocionar les teues novel·les, com fas ara a València amb ‘Los pecados de Marisa Salas’, clar…

R. Sí. Ho he de compaginar amb el treball de l’acadèmia, on es treballa molt. Per a mi és una responsabilitat a la qual vull dedicar-me en cos i ànima.

P. Una acadèmia on hi ha només onze dones, per cert. Parla’ns un poc de la bretxa de gènere a l’acadèmia.

R. A dia de hui som onze dones i això vol dir que s’està cobrint la bretxa un poquet, però encara falta, clar. Jo crec que la sensibilitat de l’Acadèmia està canviant i podem dir que ara està veient els mèrits de les candidates de la mateixa manera que els mèrits dels candidats. I això és molt i està molt bé.

P. L’Acadèmia, segons el seu lema, neteja, fixa i dona esplendor. Però a més ho fa d’una manera contemporània perquè ara a la Reial Acadèmia també esteu interactuant molt amb les xarxes socials i rebent el castellà que es parla al carrer, no?

R. Clar, és que això de netejar està molt bé. S’ha de netejar, perquè és com una casa que estàs constantment omplint de mobles, roba, sabates… i arriba un dia en què no pots més i has de començar a tirar coses. El mateix passa amb la llengua!

P. Sobretot de paraules que es queden obsoletes, no?

R. Paraules obsoletes o coses com per exemple els accents. Mira l’embolic que s’ha format amb això de l’accent de ‘solo’.

P. Això ha dividit més el país que la truita de creïlles amb ceba i sense… Tu que has defensat més: accentuar o no accentuar? Jo el continue posant perquè soc un cabut, però tu, com que eres acadèmica, imagine que ho defensaràs pel tema de la normativa tradicional…

R. No, no, en absolut. Jo soc més partidària de netejar per a fixar, i llevar l’accent si no és necessari. Però com s’ha format tant de rebombori, finalment l’acadèmia ha dit: que el pose qui vulga!

L’acadèmia recull el que la societat demanaClara Sánchez - Lletra X de la Reial Acadèmia Espanyola

P. M’has convertit, Clara. A partir d’ara no la posaré. Però heu acceptat paraules, com ‘friki’ o ‘finde’… Com ha sigut el procés d’introduir aquestes paraules que s’havien normalitzat tant en l’ús?

R. He de dir al meu favor que jo no estava encara, quan va passar això. Però trobe que és normal, perquè l’Acadèmia no imposa res: l’acadèmia recull el que la societat demana. Perquè la societat canvia i la societat s’expressa a través de la llengua. No pot ser immobilista. A més, amb els canvis tecnològics que estem vivint, entren moltes paraules que s’incorporen al diccionari perquè la gent les usa. Un diccionari és una cosa viva.

P. Com déiem abans, a l’acadèmia ocupes la lletra X. Cada lletra té una funció assignada o és aleatori?

R. No, és completament aleatori. Cada cadira té un vot i a mi m’ha tocat aquesta en gràcia i estic encantada, perquè és la lletra de l’enigma, de les equacions, del misteri, del que està per arribar i tot això té molt a veure amb les meues novel·les i el que jo escric. A més, com ara Twitter es diu X s’ha posat de moda!

Els pecats de l'ofici d'escriure... i d'altres professions

P. Parlem ara de ‘Los pecados de Marisa Salas’. Dius que tot el món s'hi pot sentir identificat perquè tots vivim en la incertesa. Com és això?

R. Completament. Jo, d’alguna manera, soc Marisa Salas perquè tot això que ella sent, la gelosia, el rancor, perquè és un poc rancoroseta, la decepció, la frustració que arrossega durant trenta anys… No és que jo ho haja sentit amb la mateixa intensitat que ella, però sí que ho he sentit de vegades en la meua carrera, si és que se li pot dir carrera al que he fet, o més bé, durant la meua trajectòria. Clar, és que han sigut més de trenta anys i en ells he sentit gelosia d’altres escriptors als que els han fet més cas… És el sentiment de competència i, sobretot, la pressió.

P. En quin sentit?

R. Els escriptors som uns grans desconeguts. Als que només ens dediquem a això, ens veuen el dia de la promoció i quan fem alguna entrevista, però després desapareixem com el Guadiana, fins que tornem a aparéixer. I ningú sap la pressió que tenim, la incertesa, perquè és un treball que està sempre en el fil d’aram. Mai sabem el que ens pot passar: ens pot passar el que li passa a Marisa Salas, el que li passa a la seua rival en la novel·la, que té un èxit impressionant, i que és menys probable, perquè passa menys, però que pot passar també.

P. No saps com t’entenem la gent que fem televisió, perquè això de viure en el fil d’aram també ens passa molt!

R. Això és el que et volia dir! Tot el que conte en la novel·la, referit al món de la literatura, crec que és extrapolable a qualsevol professió, com per exemple a la vostra.