Cristina Medina: “És una malaltia molt cara, a més de tota la tralla que et ve en l'àmbit orgànic i emocional, i això és una cabronada”

Des que va anunciar el 2021 que patia càncer de pit, Cristina Medina ha contat a través de les xarxes socials els progressos que ha fet segons avançava el tractament. La coneguda intèrpret de Nines, personatge que la va llançar a la fama en la sèrie La que se avecina, no ha perdut l’ocasió de denunciar la necessitat d’ajudes per a les persones malaltes. En Som de casa, ha compartit amb Ximo Rovira les diferents emocions i dificultats que l’han acompanyada en aquest camí tan dur.

P. Tot bé, Cristina?

R. Sí, tot va estant bé a poc a poc, sí. Gràcies.

P. Ho celebre. T’he llegit dir que quan et diagnostiquen, la por és per a tu i és per a sempre. El fet d’haver de conviure amb aquesta por és el pitjor que té la malaltia?

R. És una de les coses més fotudes que té aquesta malaltia. El que passa és que es desconeix molt tot el que implica. Per molt que tots hem sentit parlar d’això a amics o família, fins que no et toca a tu, no te n’assabentes. Passa una cosa: tampoc t’ho diuen. Quan et diagnostiquen i t’expliquen el tractament, penses que quan acabe, acabarà. I a poc a poc has d’assumir que això no acaba; el càncer no és una malaltia que acaba, és una malaltia que ve per a quedar-se, com deien de la covid. D’una manera o una altra, perquè evidentment hi ha persones que tenen més efectes secundaris que altres, derivats dels tractaments, perquè són tractaments molt agressius per a l’organisme.

P. I també influeix l’aspecte emocional, no?

R. En efecte, la salut mental, de què tant es parla, és molt important. Tindre la ment on l’has de tindre en cada moment és molt complicat. Vull dir: si ja sense que et passe res ens n’anem de pantalla, imagina’t en una situació com aquesta, que és com si et pegaren una hòstia. Tu vas tan tranquil pel teu camí i de sobte et peguen una patada i et trobes com en la novel·la aquella, Sin noticias de Gurb… Com si fores un extraterrestre en la teua pròpia vida, i has de tornar a reedificar-te. És com si t’hagueren destruït i hagueres d'edificar de nou sobre la persona que queda del que eres i del que has de tornar a ser.

P. Connectant amb aquesta novel·la d’Eduardo Mendoza que recordaves, amb què tant hem rist, pense que tu també estàs ajudant molt contant la teua història i compartint-la. Així que anem a la part bona que és que ens contes com estàs i com es pot eixir.

R. Mira, una de les coses que ens fa molta falta quan estem malalts és que ens mimen, així de simple. Ja ho vaig dir en les xarxes socials: quan et donen ànims està molt bé, però així a seques no, perquè dels genitals no ixen els ànims. Ara bé, si tu t’alces i t’han regalat unes flors o un bon desdejuni, o una jaqueta bonica… És a dir, notes que les persones al teu voltant –a qui li done la gana fer-ho, clar– t’estan mimant. Això ajuda molt. I no val dir això d’“el que vullgues, m’ho demanes”. Això no! Hi ha moments en què tu no saps el que necessites i el que no, perquè estàs molt perduda. Per això llance aquest missatge per a la gent que estiga al voltant d’una persona malalta. Jo no em puc queixar, però perquè jo ho deia, que volia que em mimaren. Ho deia en xarxes, per exemple. I tot el món em mimava.

P. Hem de fer-ho saber a la gent, no?

R. Clar! Que tu t’assabentes que a la teua amiga li han diagnosticat un càncer: fotre, un crowdfunding per a la teua amiga! Aquesta malaltia és molt cara i això és una cabronada. A mi la gent em diu: “Que bé que et veig” i jo els conteste: 30.000 euros. Ara què?

P. 30.000 euros?

R. Perdona? 30.000 porte ja. Com t’has quedat? I això sense treballar, clar. Des de 2021! Perquè jo vaig fent cosetes ja, però hi ha hagut èpoques que no he pogut fer res, perquè el cos no donava.

P. És que s’ha de parar, perquè la malaltia t’obliga a parar professionalment, no?

R. No desgrava, no implica una paga… A mi perquè em va agafar treballant i vaig poder demanar-me una baixa, però si t’agafa sense treballar et menges una merda com la copa d’un pi. Ara ja, almenys, ens podem renovar el carnet de conduir, però abans no podies, fins que no et donaven l’alta després de cinc anys. Com vas a la quimioteràpia? Caminant? És tot una bogeria. No tenim ni idea de la desprotecció que patim. Com ens salven la vida amb la químio, sembla que ja hem de donar les gràcies al govern i a la seguretat social, i no. Per no parlar de la llei de l’oblit oncològic. D’oblit, res! Continues sent una moribunda: ningú et dona diners, ningú et dona un crèdit, ningú et fa una assegurança… Ningú et vol veure per a res! És molt dur i jo encara tinc un cabreig molt gran!

P. Es nota! Ho trasllades amb un somriure i amb el bon rotllo que tens de natural, però es nota.

R. És que em fa molta ràbia. Perquè, com he dit abans, jo puc parar, perquè tenia estalvis, però la persona que no, a més de tota la tralla que et ve en l'àmbit orgànic i emocional, damunt sense pasta. Per favor, una ajuda, alguna cosa que t’ajude a dormir. Són molts símptomes secundaris: l’insomni, per exemple, és una autèntica tortura…

P. Clar, són moltes coses, perquè el suport per al benestar emocional seria molt important, veritat?

R. I tant! Jo continue pagant-me la meua psicòloga. L’oncòleg hauria d’anar acompanyat d’un psicòleg i d’un personal trainer que t’ajude a seguir amb el teu cos per a no parar-lo del tot.

P. Hauria d'estar en la porta del costat i des que t’ho comuniquen. Ben cert! També serveix de molta ajuda la tasca de comunicació que feu persones com tu.

R. Precisament, estem preparant els guions d’uns pòdcasts d’acompanyament oncològic, però com que voldríem que fora en obert, perquè arribe a la major part de gent possible, necessitem un espònsor. Així que si alguna fundació vol col·laborar, que es pose en contacte amb mi.

P. Segur que serà un pòdcast amb molta veritat i ajudarà a moltíssima gent, Cristina, així que endavant amb aquesta iniciativa!