Estiuejar al segle XIX: una mirada als balnearis històrics valencians

Amb els balnearis i la pràctica balneària va arribar una nova concepció de la medicina. La curació de certes malalties podia combinar-se amb l'oci, les vacances i l'estiueig. Es tractava d'una pràctica que, si bé no estava a l'abast de tothom, tampoc suposava una despesa prohibitiva. Eren construccions orientades a gaudir de les aigües termals, en uns casos, i en altres de les aigües del mar Mediterrani. El programa d'À Punt Ciutats Desaparegudes fa un repàs de la història de la pràctica balneària en terres valencianes, des de la fi del segle XIX

Era una novetat molt atractiva per a la societat del segle XIX. Estiuejar en un balneari comportava salut, progrés i, fins i tot, també una nova manera de socialitzar. Amb els balnearis es van posar algunes de les pràctiques d'oci modern que hui dia perduren. També van contribuir a instaurar l'estiueig d'oci per sempre.

A cavall entre els segles XIX i XX van sorgir un bon nombre de balnearis per tot el món i també a la Comunitat Valenciana. Primer es van situar al voltant de les fonts termals i després també a prop de la mar. En el cas de les infraestructures de l'interior, els balnearis valencians oferien beneficiar-se de l'aire pur de la muntanya combinat amb les aigües amb forta mineralització i propietats sanadores.

Tots oferien noves teràpies amb finalitats curatives o profilàctiques. En trobem de nord a sud. Des dels de la platja del Postiguet, a Alacant, passant per Busot, a la comarca l'Alacantí; Benassal, a l'Alt Maestrat; Requena, a la Plana d'Utiel-Requena; Montanejos, a l'Alt Millars; Navaixes, a l'Alt Palància; Cofrents, a la Vall de Cofrents-Aiora; Torrevella, al Baix Segura; Bellús, a la Vall d'Albaida, i Setaigües, a la Foia de Bunyol.

Aigües riques en propietats mineromedicinals

Des de l'inici del segle XIX, amb l'avanç de les anàlisis químiques, millora l'estudi de les aigües i, segons les seues característiques, es classifiquen en riques en clorur i sodi, en sulfat i calci, bicarbonatades, entre altres. I segons aquesta composició, eren adients per a tractar els càlculs renals —coneguts popularment com les pedres al ronyó—, així com reumatismes, problemes respiratoris, gastrointestinals, lesions cardíaques, afeccions cutànies, neurosis o al·lèrgies.

Tots aquests establiments tenien —i molts encara continuen oferint-la— una matèria primera molt valuosa, com són les aigües del nostre territori, tant les dels rius com les de la mar. I els que disposaven d'aigües amb propietats terapèutiques assolien fama que arribava més enllà de les nostres fronteres. 

Però amb l'arribada dels balnearis valencians, cal preguntar-se què buscaven les persones que hi acudien? En primer lloc, les aigües termals per a la sanació de malalties, però també un nou lloc on socialitzar. Les aigües es van convertir, en realitat, en una excusa per a crear centres de reunió socials i, segons l'establiment, també un símbol d'estatus social.

A la platja del Postiguet hi havia onze balnearis

A Alacant un total d'onze balnearis van ocupar la platja del Postiguet a la fi del segle XIX. Alguns estaven fixos, altres eren estructures de posar i llevar. En l'actualitat, de totes aquelles infraestructures tan sols queda la platja mateixa.

A la ciutat de València la inauguració del Balneari Les Arenes el 1838 va ser un esdeveniment social. Situat a la platja del mateix nom i al costat de la platja de la Malva-rosa, es tractava d'un establiment avantguardista arquitectònicament. Per exemple, la piscina, projectada per l'arquitecte Luis Gutiérrez Soto, va ser la primera d'Europa que oferia aigua dolça i salada. El balneari Les Arenes es va clausurar el 1993. En l'actualitat, un hotel de luxe ha recuperat l'edifici, però ja no és una infraestructura balneària, perquè no ofereix aigües termals.

També a València es troba el balneari de l'Alamada, que sembla va ser el primer balneari urbà d'Espanya amb aigües mineromedicinales i hipertermales. És l'únic balneari d'aigua termal de la ciutat. I continua operatiu.

Els balnearis van ajudar a posar en el mapa poblacions valencianes menudes com ara Setaigües, Cofrents, Benassal, Montanejos, Fuentepodrida (Requena), Aigües de Busot. A Benassal, per exemple, des de l'inici del segle XX moltes persones que patien de càlculs renals acudien a beure'n les aigües. Igualment, a Cofrents, on les aigües encara són adients per a les malalties del fetge, els restrenyiments, les malalties reumàtiques, el tractament de les pedres del renyó, les malalties respiratòries i de la pell.