"Has d’estar justificant-te una i una altra vegada per estar gros, i arriba un moment en què ja no pots més"

Pepiu de Castellar és un artista valencià ben polifacètic: músic, autor de la novel·la Pot ser de veres i no haver passat mai i col·laborador habitual de les finestres d’À Punt Mèdia. Sobretot és un comunicador amb un gran sentit de l’humor. Però en Zoom no va desplegar la vessant més còmica: estava molt seriós. En el programa dedicat al culte al cos, estava cridat a denunciar xacres de la nostra societat com la grossofòbia i l’aspectisme.

Quan la fisonomia et condiciona el futur laboral

L’aspectisme és la discriminació d’una persona a causa del seu aspecte físic. És una traducció de l’anglés lookism i s’aplica a situacions en les quals s’exclou una persona o se'n vulneren els drets perquè la seua fisonomia no s’ajusta als cànons de bellesa acceptats. Pot arribar a produir-se en l’entorn laboral, tot i que no sempre és fàcil d’identificar.

Com afirma Pepiu, "en la meua vida laboral m’han discriminat més vegades de les que puc recordar, perquè és una cosa que et resulta tan normal, que arriba un moment que no eres conscient que t’estan discriminant per estar gros".

Pepiu de Castellar ha desenvolupat gran part de la vida professional en els mitjans de comunicació, amb tasques de guionista, productor o locutor. En un sector com aquest, més que en altres, troba que l’aspecte físic pot ser determinant del propi futur. "Mentre vaig treballar en la ràdio no vaig tindre problemes però, quan vaig passar a la televisió, em vaig trobar que no volien ficar una persona amb sobrepés per a fer pantalla, perquè deien que donava una imatge de poca salut".

Depenent del sector laboral i de les tasques que s'han d'assumir, l’aspectisme pot arribar a ser un tipus de discriminació més freqüent que el sexisme o el racisme. "En alguns programes on he treballat em donaven més o menys hores de pantalla en funció de la meua oscil·lació de pes: si havia perdut quilos, em donaven més hores com a premi. Han arribat a tombar projectes en els quals jo treballava, per la meua imatge: no volien que una persona com jo presentara un programa".

Una part important del problema és demostrar que ha existit aquesta discriminació perquè, com es pregunta Pepiu, "com demostres que t’han fet fora o que no t’han agafat per un cas de grossofòbia?".

L’advocada laboralista Eugenia Gómez de la Flor coincideix amb l’escriptor de Castellar. "No és fàcil provar aquesta conducta, ja que sempre poden encobrir que no volen contractar la persona perquè siga grossa, o vella, o jove, amb altres justificacions".

No obstant això, pot ser que no n'hi haguera prou amb aquesta prova perquè, com apunta la lletrada: "És legal que una empresa puga rebutjar una persona per l'aspecte, si està plantejant la selecció amb uns requisits professionals que emmarquen aquesta selecció dins d’uns determinats cànons de bellesa".

Darrere de Pepiu es troba Pepe

La xacra de l’aspectisme, però, no es redueix a l’entorn laboral. Quan ix de treballar, en la vida personal, Pepe Navarro continua patint aquesta mena de discriminació.

"Darrere de Pepiu es troba Pepe: Pepiu sempre tira avant però, quan s’apaguen els focus i les càmeres, es queda la persona, que és qui sap el que està patint’.

Hi ha un terme encunyat en els últims anys per a referir-se a la discriminació o el menyspreu d’una persona pel fet de patir sobrepés o, simplement, de no entrar en els estàndards normatius de pes o talla corporal. És la grossofòbia, i les persones que la pateixen saben que pot fer aparició en qualsevol moment.

"De les situacions més desagradables és notar com et miren en qualsevol lloc i es peguen colzades assenyalant-te i veure com s’estan rient de tu, i tindre la poca vergonya de traure el mòbil per a fer-te una foto i poder continuar rient-se de tu".

Quina és l’arrel d’aquesta grossofòbia? Segons Juan Antonio Rodríguez del Pino, doctor en estudis de gènere, "la gent no suporta el sobrepés que s’aparta massa del model normatiu femení i masculí, establit ja en les escultures clàssiques de l’època grega".

Contràriament al que puga paréixer, les actituds grossòfobes poden produir-se dins del cercle d’amistats o de persones pròximes, com constata Pepe: "Hi ha molta grossofòbia inconscient. La gent no s’adona del mal que pot fer una frase, encara que la diguen amb la millor intenció: si saps quina és la meua situació, insistir sobre això no m’ajuda gens: al contrari, em dinamita".

El comunicador recorda les vegades que la gent li ofereix solucions improvisades, com si ell no haguera reflexionat prou sobre la seua situació: "També són perillosos els consells benintencionats, donats des del desconeixement. Moltes vegades t’aconsellen operar-te sense saber tot el que implica una cirurgia bariàtrica, per exemple".

La grossofòbia està molt estesa entre la població, fet que sembla estar relacionat amb la por al propi sobrepés en una societat entregada al culte al cos. "Has d’estar justificant-te una i una altra vegada per estar gros, i arriba un moment en què ja no pots més".

El carisma de Pepiu, i l’estima del públic que reconeix el seu talent, va fer que li arribaren molts missatges de suport, arran del seu testimoni en el programa Zoom. Ell mateix ho va agrair així en el seu compte de Twitter i va aprofitar per a demanar respecte, ja que "la resta de la gent no té per què conéixer la relació que manté cadascú amb el seu propi cos".

La frase amb què tanca el tuit és perfectament aplicable tant a aquesta com a moltes altres circumstàncies de la vida: "Davant del desconeixement, respecte".

El mateix reclama la influencer Dianina, que ha fet viral la seua intervenció en el reportatge El culte al cos.