Jordi Núñez: “Aquesta història interpel·la molt València i l’experiència comuna de ser valencià”

Jordi Núñez té 31 anys i ja sap el que és estrenar una pel·lícula en la pantalla gran. Va viure l’experiència l’any 2021 amb El que sabem i sembla que vol continuar desenvolupant una professió que l'apassiona. Actualment, està immers en el rodatge de la segona pel·lícula, basada en l’obra teatral de Jordi Casanovas Valenciana. La realitat no és suficient, que es va estrenar l’any 2019 al Teatre Principal de València.

Vingut directament d'aquest rodatge, l’equip de TàP Zàping rep en plató el jove director valencià.

P: Amb poc més de trenta anys, estàs dirigint la segona pel·lícula. Com et sents?

R: Em sent molt realitzat i molt content. I també un poc com cagalló per séquia, la veritat.

P: Quan de temps esteu rodant Valenciana?

R: Aquesta és la quarta setmana de rodatge i després ens quedarà un rodatge de segona unitat a Mallorca la setmana següent, i ja acabem.

P: Quin és l’elenc que teniu?

R: Ángela Cervantes, que ha actuat en La maternal (Pilar Palomero, 2022) i en Chavalas (Carol Rodríguez Colás, 2021); Tania Fortea, que participava en la meua pel·lícula anterior, El que sabem, i Conchi Espejo, que és un descobriment, que estic desitjant que conegueu, perquè està esplèndida.

P: Com està anant el rodatge?

R: La sensació és molt bona, perquè un rodatge és quasi com un campament d’estiu. Em recorde dels realities, on diuen que tot es magnifica, però des d’una perspectiva molt positiva. És molt emocionant veure tant de talent que conflueix i aporta a un projecte.

P: A més, compteu amb la participació d’À Punt, i heu rodat a la casa, als estudis centrals de Burjassot, on volíeu recrear el que era Canal 9 en l’època, no?

R: Sí. De fet, Valenciana és un retrat de la València dels anys noranta: una de les protagonistes és una DJ de la Ruta del Bakalao, una altra és una periodista de la televisió autonòmica i l’altra és la cap de premsa d’un polític d’ascens meteòric. Per això entra en joc la televisió.

P: Ja sabeu les dates d’estrena?

R: Serà aproximadament en el primer semestre del 2024.

P: El film és l’adaptació d’una obra teatral de Jordi Casanovas. Què et va cridar l’atenció d’aquesta obra?

R: En primer lloc, que era un text que interpel·lava molt València i l’experiència comuna de ser valencià o valenciana. Després, també perquè tocava temes que m’emocionen molt com a cineasta: la identitat, la recerca de l’amor, la pertinença… Té moltes coses que em van estimular molt per a adaptar-la.

A més, em va vindre clavada perquè, justament quan ens acabaven de cancel·lar el rodatge de la meua pel·lícula anterior per la covid, em va arribar el PDF de Valenciana per a adaptar-lo, i així és com vaig passar el confinament.

P: Això vol dir que et va afectar més o menys el confinament?

R: Menys. Va ser molt de xoc de sobte la cancel·lació d'El que sabem, però vaig poder centrar-me en el que podia controlar, que era adaptar aquest text per a la pel·lícula següent i va estar molt bé.

P: Com et vas iniciar en tot això del cinema? És veritat, com has dit alguna vegada, que la pel·lícula Volver (Pedro Almodóvar, 2006) et va inspirar?

R: En realitat, des de menudet, amb la càmera del meu tio i les meues cosines al poble, a l’estiu, féiem pel·lícules. De sobte, això es va convertir en una bola cada vegada més grossa, es va traspassar a les meues amigues de l’escola i de l’institut, on vam continuar fent pel·lis, i després a la universitat, també… i ací estem. Però jo pense que des dels dotze anys ja ho tenia clar.

P: Tots els directors busquen un estil o una marca pròpia, però parteixen d’uns referents. Quin serien els teus referents?

R: Tinc molta gent i a més vaig fluctuant… M’agraden molt Almodóvar, que per a mi és com tornar a casa, perquè el seguisc des de l’adolescència, Sofia Coppola o Douglas Sirk. També referents valencians i, a més, m’agrada molt inspirar-me no només en el cinema, sinó també en el sainet o en el món de les falles, que tenen un humor tan valencià… 

P: A nosaltres ens agrada molt la comèdia. Tens algun referent en aquest gènere?

R: Podria ser Rosita Amores, que va aparéixer en la meua primera pel·lícula.

P: I com va ser rodar amb ella?

R: Increïble. És superprofessional i té l’energia d’una tia de vint anys. És alhora com una cosa molt innocent i molt potent: és un torrent d’energia. Veure-la treballar, amb tot el seu bagatge, dins del nostre equip, que estava format tot per gent molt jove, va resultar una confluència molt bonica.

P: Què és més difícil, aconseguir finançament per a la pel·lícula, o fer-la?

R: Hauríem de preguntar al meu productor. Jo diria que és tot igual de difícil.

P: Hi ha alguna pel·lícula que hages vist mil vegades, però que et faça un poquet de vergonya reconéixer-ho?

R: Et podria dir Titanic (James Cameron, 1997), perquè fa poc la vaig tornar a veure al cinema, quan la van reestrenar. Em sembla superbona. No li sobra ni un fotograma, ni una coma: em sé totes les frases de memòria. Vaig cremar el vídeo quan era menut.

Com li va passar a James Cameron, tant de bo la seua prometedora carrera estiga farcida d’èxits.