Juan Carlos Ferrero: "Després de Nadal, ara tot el món mira Alcaraz i entrenar-lo és molt il·lusionant"
L’ontinyentí, que va guanyar la primera Copa Davis per a Espanya l’any 2000 i va ser campió del món el 2003, està ara professionalment centrat a traure el millor de la jove promesa del tenis
Actualment bolcat en l’entrenament de jugadors, l’excampió del món de tenis Juan Carlos Ferrero, és des de fa tres anys l’entrenador de Carlos Alcaraz, un dels tenistes amb més projecció actualment. L'alumne de Ferrero, de qui va començar a parlar-se'n el 2022, després de la seua victòria en el US Open, que el va elevar fins al número u del rànquing ATP. Ferrero ha recordat amb l’equip del programa No tenim trellat els seus inicis en el tenis i ha parlat de la seua experiència com a entrenador, que va encetar amb l’alemany Alexander Zverev. Del jugador d'El Palmar (Múrcia), Ferrero ha dit: "A Espanya, després de Rafa, ara tot el món mira Carlos i entrenar-lo és molt il·lusionant i estic molt content".
L’exjugador de tenis d’Ontinyent va començar fort. Als catorze anys ja havia aconseguit ser campió del món de la seua categoria. Preguntat per l'equip de No tenim trellat per què hi ha tants bons tenistes valencians, Ferrero ha parlat del secret: "Tenim molt bones acadèmies, molt bon oratge i molts tornejos des que som jugadors menuts. Totes eixes característiques ajuden a tindre molts bons tenistes".
Des que als catorze anys fora campió del món, no ha parat de sumar rècords fins a aconseguir ser el número u del món en el rànquing ATP el 2003 durant huit setmanes. Aquell mateix any el jugador valencià també va guanyar el Roland Garros. Va obtindre la primera Copa Davis per a Espanya l’any 2000, i també el 2004 i el 2009.
Aquell any 2000 els veïns d’Ontinyent van eixir al carrer a rebre’l. Alguns deien a les càmeres de Canal 9: "S’ha convertit en un rei per a Ontinyent. Encara hem de veure un monument seu ací. I un carrer també".
Els seus nicis
Els seus inicis van acompanyats de son pare, que jugava a frontenis per la Comunitat Valenciana. "Jo l’acompanyava i també jugava, després als set anys vaig començar a jugar a tenis. Vaig agafar més afició. També jugava a futbol… i als dotze anys calia triar i em vaig quedar amb el tenis". Ha reconegut que si en els inicis de la carrera el fet de viatjar es considera com una cosa especial, a mesura que vas creixent és un dels temes més complicats: "Això d’hotel-club-pista al final de la carrera és el que més costa".
Tenim molt bones acadèmies, molt bon oratge i molts tornejos des que som jugadors menuts. Totes eixes característiques ajuden a tindre molt bons tenistes a la Comunitat Valenciana
