La mestra velleta

En el documental València, capital de la república, Palmira Calvo va contar la història de sa mare, Paquita Sanchis Ferrer, una d’aquelles mestres republicanes tan famoses per la magnífica preparació que havien rebut, com pel trist destí que van patir en molts casos.

La vocació

Paquita Sanchis va estudiar a la Institució per a l’Ensenyament de la Dona, vinculada a la Institució Lliure d’Ensenyament, i després va cursar Magisteri a l’Escola Normal Femenina de València. Va guanyar la seua primera plaça en propietat a Pina, a l’Alt Palància. Com a mostra del compromís de Paquita amb la seua professió, Palmira apunta que les seues companyes li preguntaven a sa mare si realment volia anar-se’n a donar classe a un lloc tan xicotet i llunyà, però ella responia que en llocs com aquell les necessitaven més que a la resta, i que era la seua obligació educar-los per a ajudar-los a millorar. Va estar a Pina des de 1922 fins al 1930.

El seu següent destí va ser Llíria, on va treballar com a parvulista. Durant els anys trenta, es van afermar les seues idees polítiques: va participar en la fundació del partit Esquerra Republicana de València i es va afiliar al PSOE. L’any 1936 va ser traslladada a València i destinada a l’asil Pablo Iglesias, per a atendre els xiquets orfes i refugiats que arribaven a València, capital de la república, sobretot des d’Almeria i altres parts d’Andalusia.

Palmira era només una xiqueta en braços de sa mare, però recorda els bombardejos de la ciutat de València, i hi ha coses que no s’han esborrat de la seua memòria: “Van bombardejar la Campsa i l’incendi es va perllongar tot el dia; per la nit, quan anàvem al refugi, encara veien les flames des del carrer del Túria”.

La represàlia

Quan va acabar la Guerra Civil, van llançar un ban per a avisar tots els professionals, mestres sobretot, que no tingueren les mans tacades de sang, que havien de passar a fer una revisió per a poder tornar a desenvolupar el seu treball. “Ma mare va pensar que era natural i es va presentar en Llíria amb mi”, recorda Palmira, “Però quan va arribar li digueren que no, que havia de quedar-se”.

“Et mataran, mare?”, recorda Palmira que li va preguntar a sa mare “No, dona, ja veuràs com me deixen eixir”. Però la realitat va ser una altra: la van acusar d’incitar els xiquets a la rebel·lió i difondre idees marxistes i comunistes. “Però com puc difondre res d’això si són pàrvuls!”, conta Palmira que va protestar sa mare. Però no va servir de res i la van condemnar a sis anys de presó. Com que les presons estaven plenes van tancar-la a una casa presó vigilada per la Guàrdia Mora.

“Van tancar-la amb moltes altres esquerranes de la zona a la mansió d’una amiga seua” recorda Palmira. “Jo sí que podia entrar i eixir, i les preses em posaven notetes en la sabata per a comunicar-se amb les famílies”, afirma.

Finalment, Paquita va sol·licitar una revisió i com que no li podien carregar amb cap fet delictiu en realitat, li van reduir la pena a dos anys de presó. Quan va eixir finalment, havia sigut inhabilitada per a l’ensenyament i va treballar en tot el que pogué, incloent-hi el contraban i l’estraperlo. Palmira recorda sentir sa mare admetre “he fet de tot, menys furtar o prostituir-me”.

La rehabilitació

Després de vora 25 anys, una llei va permetre el reingrés d’aquestes mestres en el magisteri. Paquita Sanchis tenia ja 69 anys, però va sol·licitar tornar a l’exercici i així és com va poder recuperar la seua professió i jubilar-se després de dos anys com a mestra a Mislata.

Què quedava de la mestra després de tant de temps? El testimoni dels seus últims alumnes pot deixar constància: “Nosaltres volem estar amb la mestra velleta!”, recorda la seua filla que deien, quan es va acomiadar del magisteri “Els ensenyava, jugava amb ells, els feia treballs manuals… Tot el que no acostumaven a fer en l’ensenyament ací, ella sabia fer-ho”.

Si vols descobrir episodis i personatges ben interessants del nostre passat recent, no et perdes València, capital de la república en Documentals À Punt.