La nit de les ànimes: ciris i candeles per a facilitar el camí a casa dels nostres difunts

L’historiador i divulgador Vicent Baydal ens planteja un recorregut per la història del poble valencià en "Un passeig per la història", la secció quinzenal del magazín de la ràdio d’À Punt Les notícies del matí. En aquesta ocasió, atés que la festivitat de Tots Sants està a tocar, ens ha acostat a la història del culte, reverencialitat i cerimoniositat cap als nostres morts.

Tot i el protagonisme que acumula en l’actualitat la festa de Halloween, fruit de la globalització i de l’americanització de la nostra cultura, al nostre territori atresorem la nostra pròpia veneració pels morts amb una tradició singular i molt arrelada: la nit de les ànimes. O el que podríem anomenar com el "Halloween a la valenciana".

La nit de les ànimes: els nostres difunts tornen a casa per un dia

Segons explica Baydal el dia de Tots Sants, des del seu establiment oficial per part de l’Església catòlica en plena edat mitjana, és l’1 de novembre i és la vespra del dia de difunts; i és un dia en què es prega pels morts que ja estan al cel, mentre que el dia de difunts, l'endemà, es prega pels morts que encara no hi han arribat. En aquest sentit, assenyala l’historiador, tradicionalment el dia de Tots Sants no era un dia d’anar als cementeris de les esglésies, sinó de reunir-se en família, fer un banquet i recordar els morts amb tradicions com la de les animetes, la d’encendre ciris que representen amb la seua llum els difunts que en teoria tornen a les cases i s’estan un dia amb els familiars.

Una breu jornada de retrobament amb els éssers estimats, representats per les candeletes, tantes com avantpassats en la memòria guarda cada família.

Els ciris representen, amb la seua llum, els difunts que en teoria tornen a les cases per un diaVicent Baydal

Les dones: clau en el manteniment del culte als morts

Segons l’expert és una característica de totes les poblacions històriques viure intensament la relació amb la mort. Destaca també l’atribució a les dones de tot allò relacionat amb el culte als morts: “Elles han sigut tradicionalment, les que preparaven el cadàver i el vetlatori, les que feien les majors mostres de pena i les que després guardaven el dol de negre durant molt de temps. També s’encarregaven de mantindre la memòria dels difunts, visitant les tombes, arreglant-les i duent ofrenes –tradicionalment sobretot d’aliments– i guardant el respecte pels morts de cada casa” ha apuntat.

L’Església, la institució que es va apropiar la mort

L’historiador fa un recorregut des dels primers ritus funeraris de la prehistòria, passant pels costums dels pobladors ibers, romans, cristians i musulmans fins a l'època de Jaume I i la societat actual. La cultura funerària, assegura, és "conseqüència de l’evolució de la cultura humana en el seu pensament sobre la natura i sobre la mateixa existència que tractava de buscar respostes sobre la possible transcendència de les persones", explica. Trobem una gran varietat de pràctiques relacionades amb la mort, entre les diverses cultures escampades arreu del món, que segons l’expert han anat evolucionant vinculades amb les creences religioses desenvolupades en cada societat.

En aquest sentit, Baydal assenyala que l’Església va saber imposar la idea del purgatori en l’edat mitjana i, per tant, els morts havien de passar un temps purgant els pecats terrenals abans d’anar al cel. Les misses de difunts, que es repetien cada any, ajudaven a la purga. D'aquesta manera la institució eclesiàstica s'apodera de molts elements relacionats amb la mort, raó per la qual observem exèquies i ofrenes funeràries, però en aquest cas no al mort, sinó a l’Església. Tota una manera de fer rendible la mort que per a l’estament eclesiàstic no va passar desapercebuda.

Tens tots els continguts de Les notícies del matí en el web d’À Punt.