Paco Roca: “La història parla de sentiments pels quals tots acabarem passant, com els que provoquen buidar la casa d’un ser estimat”

L’1 de maig s’estrena en cines La casa, adaptació de la novel·la gràfica del dibuixant valencià Paco Roca. El film, dirigit pel també valencià Álex Montoya, director de títols com Asamblea i Lucas, té en l’elenc David Verdaguer, Olivia Molina, Marta Belenguer i Miguel Rellán. En Som de casa, Paco Roca dona unes pinzellades del significat que té per a ell esta casa tan especial.

“He de dir que jo vaig arribar a odiar esta casa”, confessa Paco Roca, amb el seu somriure de xiquet entremaliat. “Perquè arribaven les vacances i només anàvem a la casa a treballar”. Es refereix a un costum molt comú de les famílies obreres dels anys huitanta a la Comunitat Valenciana: moltes parelles que volien tindre una segona residència, havien de construir-se-la ells mateixos, amb l’ajuda conjugada de tota la família, que invertien el seu esforç quasi cada cap de setmana i en els períodes vacacionals. “Carregàvem en el cotxe les rajoles, els sacs de ciment i la truita de creïlles, i cap allà que te n’anaves a treballar”, explica el dibuixant. “I això per a un xaval com era jo, en aquella època, era el pitjor que et podia passar”.

Comparant les imatges de la casa original de la família, les il·lustracions amb què la va plasmar Paco Roca en la seua novel·la gràfica i els fotogrames de la pel·lícula d’Álex Montoya, comprovem una similitud sorprenent. “La inspiració del còmic ve de la casa familiar”, confirma l’historietista. “Quan vaig dibuixar el còmic, vaig tornar a aquella casa, que havia estat molt de temps abandonada, i el que conte és el que em vaig trobar”. Paco va fer fotos per a ajudar-se amb els dibuixos i també va passar una temporada vivint a la casa per a poder construir la història.

Però després el còmic va inspirar una pel·lícula i sembla que el director volia rodar a la casa real. “Amb els anys, havíem arreglat algunes coses, com la façana o les finestres, i l’havíem modernitzada”, explica Paco. “Però Álex volia que la casa estiguera tal qual apareixia en el còmic, és a dir, igual de cutre com estava després d’haver estat abandonada”.

A més de la infància de Paco Roca, la casa estava molt vinculada a la figura de son pare. Per això, quan el pare va faltar, els fills es plantejaren vendre-la. “Passa molt que la generació següent ja no vol seguir treballant en estes cases, perquè donen molta faena, són cutres, de construcció molt barata”, comenta el dibuixant. “De fet, el lloc on està, en una urbanització d'Olocau, està plena de cases abandonades que es venen, perquè ningú les vol ja, i este era el punt on es trobava la casa en qüestió”.

Paco va utilitzar l’elaboració del còmic per a comprendre per què havia sigut tan important aquella casa per a son pare. “Mon pare venia d’una família molt humil en la qual els seus pares mai li havien pogut deixar res”, conta. “Per a mon pare aquell era el regal per als seus fills: l’esforç que havia anat fent durant tota la vida era el que deixava als fills. No els podia deixar res més”. El procés de fer el còmic i comprendre la importància que havia tingut la casa per a son pare, el va portar a no voler vendre-la. “Al final, me la vaig quedar jo”.

De les vinyetes als fotogrames

No obstant això, una cosa és veure una part de la vida personal plasmada en les pàgines d’un còmic i una altra, veure-la en la pantalla gran. D’entrada sembla que el nivell d’exposició és molt més gran i Paco Roca reconeix que el dibuix fa de filtre. “En el còmic, estàs parlant de tu mateix, dels teus pares, dels germans, de la casa familiar però, ho fas dins del dibuix, on no arribes a reconéixer-te de la mateixa manera”, descriu el dibuixant. “Però el fet de veure uns actors que fan dels teus, amb les teues emocions i que, a més, roden en la casa real, és com si veres uns ocupes que ocupen la teua vida”. Paco assegura que és una sensació molt estranya.

A més, per al dibuixant és un homenatge al seu pare. “Al meu, i a tota una generació de pares que no tenien temps d’oci i tot el dedicaren a poder prosperar en la vida”. Per a Paco, esta generació és la que va traure Espanya avant a partir dels setanta i –pràcticament fins ara– amb molt d’esforç. “Esta casa suposava haver aconseguit alguna cosa en la vida i haver arribat a un lloc al més allunyat possible del que tenien en la seua infància”.

L’actor encarregat de fer del mateix Paco en la pel·lícula és David Verdaguer, ara en un moment molt dolç, després d’haver guanyat el Goya al millor actor per la interpretació de l’inoblidable Eugenio en Saben aquell. “No em puc imaginar ningú per a fer una versió millor de mi mateix”, declara el dibuixant. “Et veus a tu mateix molt millor i t’ho arribes a creure!”. El dibuixant no té més que elogis per a l’actor, perquè el considera d’esta categoria d’artistes que pot omplir la pantalla només amb la seua presència, sense necessitat de dir res. “Este tipus de paper que ha fet, com de persona a qui tot li esvara en la vida, pense que encaixava perfectament amb este personatge”. Han coincidit durant el rodatge i assegura que respon a les expectatives que et formes sobre ell, perquè és una persona molt agradable, a més de tindre un gran sentit de l’humor.

Enfilant la bona connexió que hi ha hagut amb el protagonista del film, el dibuixant assegura que no pot dir menys sobre el director: “Des del principi vaig connectar molt bé amb Álex”, recorda Paco. “Havia vist els seus treballs anteriors i m’agradava el que havia fet, i la veritat és que no hem tingut cap problema”. Per a aconseguir esta sintonia, Paco recomana distanciar-se de la pròpia obra. “Si observes des de fora com treballen els altres, sense adoptar una actitud proteccionista cap a la teua obra, gaudeixes molt més”.

Com explica Paco, Álex Montoya treballava amb el guió i amb la forma de contar la història pràcticament des que va eixir el còmic, fa set o huit anys. “És veritat que és una història difícil d'adaptar, perquè no conta una gran trama, sinó que parla d’emocions i de sentiments al voltant d’una casa familiar i tres germans... És tot un poc de fum”, reconeix el dibuixant.

No obstant això, la història en format còmic ha acaparat l’atenció de públics molt diferents, l’han traduïda a huit llengües i, sense anar més lluny, l’autor va estar fa més o menys un mes presentant-la a Istanbul. “És una història molt valenciana, molt local, i de vegades ens fa por que els temes locals no puguen funcionar fora de la nostra província o del nostre país”, confessa Paco Roca. “Però, en realitat, darrere de la història hi ha sentiments pels quals, malauradament, tots acabarem passant, com és buidar la casa d’un ser estimat”.

Com a avanç del que podrem contemplar en cinemes a partir de la setmana pròxima, ací pots veure algunes seqüències de La casa, basada en l’obra d'este genial dibuixant que –cal recordar-ho– va ser premi nacional de còmic d’Espanya per la novel·la gràfica Arrugues el 2008, l’adaptació de la qual va guanyar així mateix dos Goya el 2011. De moment, l’adaptació de La casa va camí d’emular aquella fita, ja que ha quedat guardonada amb cinc premis en el passat Festival de Màlaga.