La revolució alcoiana del petroli del 1873: els orígens de la lluita obrera valenciana
Amb motiu del Primer de Maig, Dia Internacional del Treball, fem memòria amb l’historiador Vicent Baydal sobre els inicis del moviment obrer i les primeres revoltes obreres valencianes produïdes en el segle XIX
L’historiador, divulgador i cronista de la ciutat de València, Vicent Baydal, rememora en Les notícies del matí la revolució alcoiana del petroli del 1873, que ha transcendit com un referent històric, sobre el qual reflexionar en relació amb la millora dels drets dels treballadors, quan es compleixen 151 anys d’aquells fets.
Una data, l’1 de Maig, en què l’historiador dona visibilitat a les reivindicacions històriques per unes condicions laborals més dignes i sense abusos, per tal d'evitar que "caiguen en l’oblit les lluites dels nostres avantpassats que, tot plegat, ens han permés tindre una societat més justa i amb més benestar per a tot el món".
L’1 de Maig donem visibilitat a les reivindicacions per unes condicions laborals més dignes i que no caiguen en l’oblit les lluites dels nostres avantpassats
Un Alcoi anarcosindicalista en el segle XIX
La revolució del petroli va ser una revolta obrera de caràcter llibertari i sindicalista que va tindre lloc a Alcoi el juliol del 1873, durant la Primera República Espanyola. Segons l’expert, tot i que va fracassar, va suposar un punt àlgid de les demandes dels treballadors, considerada per alguns com la insurrecció obrera més important de tot el segle XIX, només per darrere de la comuna de París. Baydal ens posa en context i ens submergeix en un Alcoi industrialitzat on s’havia imposat la ideologia anarquista o anarcosindicalista de manera vertiginosa fins al punt que el 1873 hi havia més de 2.500 obrers afiliats a l’Associació Internacional de Treballadors, amb una tasca contínua de propagació dels ideals revolucionaris d’autogestió i d’accions en defensa de la millora de les condicions laborals del proletariat.
Amb la Primera República com a escenari polític, algunes revolucions proletàries anaven sorgint arreu de l'Estat espanyol. Alcoi es va afegir a les mobilitzacions del moviment anarcosindicalista, que va cridar a la vaga general el 7 de juliol del 1873. Segons explica Baydal, en una assemblea de 6.000 treballadors feta a la plaça de bous es va decidir anar a la vaga general i reclamar les mateixes millores per al conjunt dels obrers, cosa que va fer que el 8 de juliol, "entre Alcoi i Cocentaina, vora 10.000 obrers es declararen en vaga indefinida i demanaren accions immediates per part dels patrons i de les autoritats".
Incendis per tot arreu i pudor de petroli: l'alçament ja tenia nom
Segons el relat de Baydal, els obrers, en una nova assemblea multitudinària celebrada el 9 de juliol del 1873, van exigir la dimissió de l’alcalde, el republicà federal Agustí Albors, Pelletes, i el traspàs del poder municipal a una junta formada per internacionalistes revolucionaris. Pelletes va pegar un tir a l’aire i, com si fora un senyal, la guàrdia municipal va començar a disparar contra la multitud i va matar un treballador.
Segons l’historiador, en aquest moment va esclatar la fúria dels obrers, que durant tot un dia alçaren barricades, anaren a les cases dels industrials per a retindre’ls com a ostatges, s’enfrontaren a les forces de l’orde públic, incendiaren edificis, fàbriques i el mateix ajuntament. D’ahí ve el nom de revolució del petroli, perquè tota la ciutat feia pudor de petroli.
“Acabar com el Pelletes d’Alcoi”
Durant la insurrecció, Albors fou assassinat i s'arrossegà el seu cos per tota la ciutat. Baydal explica com el van immolar públicament i el van mutilar, amb una mort que es va sumar a la de catorze persones més, entre guàrdies, empresaris, polítics, etc. I justament quan va acabar tot aquell furor, va arribar l’exèrcit des d’Alacant a les portes d’Alcoi i va negociar amb els insurrectes la retirada de les barricades, l’alliberament dels ostatges i la pacificació de la situació, que es va produir durant els següents dies, al mateix temps que en diversos punts de l'Estat, com Cartagena, Alacant o València els republicans intransigents van proclamar cantons federals i el president de la República, Pi i Margall, va acabar dimitint una setmana després, el 18 de juliol del 1873.
El moviment obrer i la literatura
Segons assenyala l'historiador, aquest ambient està reflectit a la novel·la Júlia, d’Isabel-Clara Simó. Una novel·la que se situa en el període immediatament posterior a la revolució del 1873, "en un context repressiu terrible, famílies desestructurades i unes condicions pitjors per als treballadors, ja que els propietaris de les fàbriques van aprofitar per a explotar més els obrers i els sous van baixar fins al 20%". També en el conjunt d’Espanya, a penes sis mesos després, hi hagué un colp d'estat reaccionari que va restaurar la monarquia borbònica. L’Associació Internacional de Treballadors, apunta Baydal, es va il·legalitzar i el moviment obrer va haver de passar a la clandestinitat.
Tens tots els continguts de Les notícies del matí, en el web d'À Punt.
