Rodrigo Cortés: “La literatura va d’inventar-se mons i d’aconseguir que el lector faça desaparéixer la seua pròpia realitat”

L’escriptor i cineasta Rodrigo Cortés està a València esta setmana amb una agenda ben ajustada. Ahir va participar en el cinefòrum de l’Ocean Fest, amb l’escriptor Juan Gómez-Jurado, i hui ha protagonitzat una trobada al si del festival València Negra, per a parlar sobre les paraules com a armes secretes, una referència al llibre de contes de Cortázar, quan acaba de publicar ell mateix Cuentos telúricos. Entre tant de compromís, ha trobat un moment per a parlar sobre els seus projectes amb Ximo Rovira, en Som de casa.

Cal començar per l’última publicació: esta col·lecció de contes que semblen faules. “Si ho són, no tenen cap lliçó per a donar, cap consell”, assegura Rodrigo. “Són contes molt diversos, de diferents sabors: n’hi ha d’agredolços, de més picants… Són contes quasi fantàstics, o màgics per poc, o realistes a males penes”. L’escriptor apunta que el que els uneix és la força tel·lúrica a què fa referencia el títol. “Una força que emergeix de terra, incontenible, anterior a les lleis dels homes i que afecta els habitants d’un lloc de forma invisible, encara que no se n’adonen”.

Uns contes amb toc màgic o irreal? En un món, com és l’actual, on sembla que el que prima en la literatura per a adults són les històries sobre experiències personals? L’escriptor orensà té molt clar per què: “És que la literatura anava d’això”. No és alié al fet que hi ha un corrent molt poderós hui en dia de literatura confessional o d’autoficció, i assegura que la respecta. “Però la literatura anava d’inventar-se coses, anava de contar mentires, anava d’utilitzar la imaginació en un pacte amb el lector”, remarca Rodrigo. “Si penses en les grans obres de la literatura, són successions de tonteries: l’Odissea, el Quixot, Gulliver, Alícia, Les mil i una nits… Això va d’inventar-se mons, d’aconseguir que algú puga fer desaparéixer la seua pròpia realitat i que considere que esta altra realitat màgica, que irromp incontenible, té la mateixa tangibilitat i la mateixa força”.

Si fora possible establir l’analogia, l’escriptor recomana llegir els contes de la col·lecció com sentíem abans els discos de vinil, amb la seua pròpia cadència. “En el món del disc teníem els discos de grans èxits i els àlbums: els de grans èxits agafen cançons d’ací i d’allà, de trenta anys de carrera sense solta ni volta, encara que són grans temes i es disfruta l’escolta, clar; però en els àlbums trobem cançons llargues, cançons lentes, cançons amb un to més de jazz, o més de country, o més recitatiu o el que siga, però comparteixen un criteri sonor o de producció musical i un orde”, apunta Rodrigo. “S’ha decidit de forma conscient quina és la primera cançó i per què, quan ha de sonar el single, quan s’ha de canviar de cara… De la mateixa manera, en Cuentos telúricos el lector hauria de col·locar l’agulla al principi de llibre i deixar que sone, com si fora un viatge”.

Així mateix, l’escriptor considera que el conte té moltes virtuts com a artefacte cultural i creatiu: considera que és la forma primigènia i més natural de literatura. “És el que ens contem al voltant del foc o el que ens contem els uns als altres quan som menuts, per a capturar l’atenció del grup d’amics”. Arran de la trobada que ha protagonitzat en València Negra, cita Cortázar, quan deia que el conte és com una esfera perfecta, autoreferent, que ha d’obrir-se i tancar-se sobre si mateix, mentre que la novel·la és com un arbre en expansió. “El que m’agrada del conte probablement és que em permet arribar tard als llocs i anar-me’n prompte”, afegeix a la cita. “Em permet triar un tros de pastís i tractar que el lector, a partir d’este tros, evoque una vida sencera”.

Un narrador que també treballa amb les imatges

Encara que amaga similituds quant al procés creatiu del conte, el procés de producció d’un film és ben diferent. Rodrigo Cortés ha dirigit pel·lícules com Buried (2010), Luces rojas (2012) i El amor en su lugar (2021), i ha treballat amb el que Ximo Rovira defineix “un tòtem de la cultura contemporània, com és Robert De Niro”.

A la pregunta de com li diu algú a De Niro el que ha de fer, Rodrigo contesta ràpidament que amb molta inconsciència i molta insensatesa. “En qualsevol cas, quan el coneixes i tens la primera reunió amb ell, no li portes un DVD amb Un dels nostres perquè te'l firme –apunta– amb un somriure. “No et convé gens començar així la relació”.

Però una vegada arribes al set de rodatge, el director té molt clar quin és el seu paper. “Dirigir és, en gran mesura, resoldre problemes, i has d’oblidar el cognom de qui tingues davant: ho aconsegueixes, perquè has de fer que tot funcione i a partir d’ací la resta desapareix”, assegura. “L’actor necessita saber que la nau va guiada: no pots ser més curós del compte, perquè necessita claredat i, si ho aconsegueixes, et puc garantir que no tens enfront un divo capritxós, sinó un actor disciplinat que respecta l’art sagrat del seu ofici”.

A més de la publicació recent de Cuentos telúricos, de la participació en el pòdcast Todopoderosos i dels esdeveniments que l’han dut a València, Rodrigo Cortés ja treballa en la preparació d’una pròxima pel·lícula. Ximo Rovira li demana que ens avance alguna cosa que es puga revelar sobre este nou projecte. “És La fuga de Alcatraz al revés, Papillon al revés, El comte de Montecristo al revés... És una fuita al revés”, apunta Rodrigo. “És la història d’algú que està disposat a fer el que siga necessari per a entrar a la presó”.

I així, amb l’habilitat d’un narrador consumat, Rodrigo Cortés ens comboia a acompanyar-lo en la pròxima història que es propose contar-nos.