Directes
Ara en la televisió
MERIDIÀ ZERO
Ara en la ràdio
LÍNIA DE FONS (reemissió)

Rosa Montero: “La Transició va ser un miracle: no és que fora el millor que podíem haver fet, és que vam fer allò que era impossible”

L’escriptora ha recuperat en Cuentos verdaderos les cròniques que va escriure durant la seua joventut com a periodista en el començament de la democràcia espanyola

Rosa Montero recorda l'època de la Transició en el seu últim llibre

Rosa Montero presenta a la llibreria Ramon Llull de València el seu últim llibre, Cuentos verdaderos, un recull de cròniques i reportatges publicats entre el 1978 i el 1988. “És un viatge en el temps, però també és un viatge com a un planeta remot, com a Mart, perquè era un país molt rar”, explica en Podríem fer-ho millor.

El país de què parla l’escriptora, guanyadora del Premi Nacional de les Lletres 2017 i de la Medalla d’Or al Mèrit en les Belles Arts 2022, no és un altre que Espanya, i ho fa a partir d’una sèrie d’escrits que va fer ella mateixa fa vora quatre dècades. “Era un país molt pobre, perquè els fons europeus han canviat això, però després; era un país sense desenvolupament democràtic, amb la remor de sabres constant i diversos intents de colp d’estat que van acabar amb el 23 F; era un país on fins a la meitat dels anys huitanta no hi havia escolarització plena i només fins als catorze anys; era un país on ETA arribava a matar noranta persones a l’any, quasi una cada tres dies; era un país on l’extrema dreta assassinava i on la revista Interviú treia llistes de persones que l’extrema dreta amenaçava d'assassinar si tornava al poder; era un país que va patir una epidèmia d’heroïna terrible; era un país amb una taxa d’atur que arribava a l’estratosfera”, recorda l’escriptora. “Era el nostre país, però se’ns ha oblidat”.

L’escriptora reconeix que, després de llegir aquelles cròniques, la sensació que va tindre va ser d’orgull, pel camí recorregut com a societat. “Però també hi ha una certa por, perquè tot això va passar només fa entre 45 i 35 anys, i pot tornar a passar una altra vegada”, afegeix. “Són drets pels quals s’ha de lluitar, per a mantindre'ls i conservar-los cada dia”.

En relació amb l’interés que vivim hui en dia per reinterpretar la Transició, Rosa Montero té molt clar per què ha volgut recuperar la seua pròpia crònica d’aquells fets. “La Transició va ser un miracle: no és que fora el millor que podíem haver fet, és que vam fer allò que era impossible”, assegura, amb plena convicció. “Teníem totes les paperetes, absolutament totes, per a acabar com l'ex Iugoslàvia. És a dir, érem un país amb un muntó de cultures centrífugues que s’havien mantingut cohesionades artificialment per una dictadura, i a Iugoslàvia, quan la dictadura desapareix, veïns que estaven trenta anys convivint, van acabar matant-se. Ens podia haver passat!”. Segons l’escriptora, nosaltres estàvem 200 anys fora de la història del nostre voltant, de la història europea, i matant-nos entre nosaltres. “Érem un país caïnita, que havia viscut guerres civils a muntó: les guerres carlines, la Guerra del Francés, que va ser una guerra civil també… Terrible!”. En aquest context, Rosa Montero entén la Transició com un moment de glòria “que no tornarem a tindre mai més” i de generositat, on tota la societat va arribar a un acord. “Amb l’excepció d’un grup ínfim d’extrema dreta i d’extrema esquerra, tota la societat va dir “Fins ací hem arribat: s’ha acabat matar-nos els uns als altres, s’ha acabat estar fora de la modernitat; intentem convertir-nos en un país més o menys normal”.

'Cuentos verdaderos', el nou llibre de Rosa Montero

En opinió de l’autora d’aquests contes verdaders, la Transició es va aconseguir amb unes dificultats terribles. “Per això, les coses que hui li diuen a la Transició són fruit de la pura ignorància, i problemes com el de la memòria històrica són culpa dels governs posteriors. Posem el 92, quan la societat estava asseguda i havia tingut per primera vegada una democràcia durant un temps llarg i hi havia estabilitat en les institucions, com a punt per a començar a fer coses com la memòria històrica. Per què no ho van fer aquells governs? Aquest és el problema, no la Transició”.   

Rosa confessa que no té bona memòria, i per això es va sorprendre en llegir els seus propis escrits de l’època. “Li’ls vaig demanar a l’editorial, perquè jo no guarde res meu, i el primer que em va sorprendre va ser comprovar que la majoria de les cròniques tenen la forma de relats, semblen contes o capítols d’una novel·la i, no obstant això, tot el que conte és autèntic i està documentat”, explica. “L’altra cosa que em va sorprendre va ser la fluïdesa amb què em puc identificar amb aquella jove tan antiga: m’identifique amb la manera de mirar les coses, amb la curiositat que tenia, amb la posició davant dels fets i, fins i tot, amb l’escriptura. Tot ha fluït fenomenalment i, amb l’excepció de les errates, no he hagut de canviar res”.

Una bona ocasió per a recordar la història o una casualitat?

I per què en aquest moment? Per què Rosa ha trobat l’ocasió de recuperar ara aquells escrits de joventut? Confessa que ha sigut obra de la casualitat de participar en un reportatge sobre el juí d'El Nani, que fa un parell d’anys preparaven César Vallejo i Ángela Gallardo per a RTVE. “El juí d'El Nani va ser un cas essencial en la democratització espanyola, perquè l’any 1988 va ser la primera vegada que seia al banc dels acusats una policia corrupta, una policia que venia de les clavegueres del franquisme, de l’anomalia de la dictadura”, explica l’escriptora. “Una banda de policies, amb els seus caps, comissari i inspectors inclosos, es dedicaven a organitzar assalts a joieries amb delinqüents i després mataven aquests delinqüents. Amb això no només guanyaven els diners del botí, sinó que rebien medalles al mèrit per haver resolt els atracaments. Però El Nani, un d’aquests delinqüents, se’ls va morir a la presó, on l’havien torturat, i van haver de fer desaparéixer el cos, que no va ser trobat mai. Finalment, els van condemnar”. 

Rosa va cobrir aquest famós juí i els autors del documental volien entrevistar-la, cosa que va entusiasmar l’autora. Però no es recordava de res i per això va haver de demanar els textos a l’editorial. “Quan els vaig llegir va ser un viatge al·lucinant, va ser com traure el cap a un pou de rèptils, a una societat amb tantes capes de corrupció…”.

Els mateixos documentalistes li van recomanar que els publicara, perquè els semblaven uns textos molt bons. Però l’autora va trobar que eren pocs i en aquell moment va ser quan va pensar a revisar més textos dels anys precedents, raó per la qual el llibre abasta una dècada, començant amb cròniques del 1978 i acabant amb aquest juí d'El Nani.

Revisant els seus propis escrits, l’autora confessa haver tingut la sensació que d’ençà no ha fet més que empitjorar. “Hi ha coses que hui no seria capaç de fer, com el relat del 23F”, reconeix. “Després de passar tota la nit sense dormir, com tot el món, el 24 de matí, cap a les 9, em telefonaren del periòdic perquè hi anara a rellevar els que hi estaven des del dia anterior. Hi vaig acudir sense saber el que podria rendir i, quan hi vaig arribar, com que el colp no s’havia acabat encara –va acabar a les 12 i mitja–, encara que ja es veia que no guanyarien, em van fer seure davant d’una màquina d’escriure perquè fera un relat narratiu del colp. Van començar a passar-me teletips i dades dels corresponsals que tenia El País per tota Espanya, i vaig començar a escriure a tota pastilla. A mesura que acabava les pàgines, me les arrancaven del rodet de la màquina per a enviar-les als tallers, perquè havien de muntar un especial que estaven preparant per a llançar. Això, crec que ara seria incapaç de fer-ho”.

Rosa Montero repassa l'època en què va escriure les cròniques que ara publica en un llibre

Així van nàixer aquests contes verdaders, que l’autora assegura que no tenen res a veure amb les fake news actuals. “En periodisme no es pot falsejar ni la dada més xicoteta, encara que la manipulació ha existit sempre, i quan Hearst publicava en una portada que Espanya havia ficat una bomba en un vaixell nord-americà, per a desencadenar la guerra de Cuba, ja ho feia”. Però en l’actualitat, la periodista reconeix que els mitjans de la mentira són més efectius, sobretot gràcies a la tecnologia. “Hui tenim menys armes per a enfrontar-nos a la manipulació. Per exemple, per a combatre la intel·ligència artificial o els algoritmes que et trien les notícies que més t’interessen a tu, i amb això et tanques en un món hiperxicotet que fa que tingues el biaix cognitiu completament patològic, perquè vius en un món molt minúscul, però penses que això és tot el món”.

Rosa Montero ens ha oferit molts tasts d’algunes altres de les històries que recull en aquesta crònica de la societat dels huitanta i del periodisme que se'n feia. El pas entre aquella societat i la de hui en dia ha sigut molt gran, però reconeix que no té ni idea del que pot passar en els pròxims quaranta anys. “Hi pot haver una involució feroç o un canvi tecnològic bestial i no puc saber què passarà”, aventura. “Però la memòria humana és fràgil, i per això passa que totes les generacions tornem a inventar la gasosa. Generalment tenim poca memòria, som poc cultes, sabem poc i tenim el desvergonyiment de la ignorància, i per això estem condemnats a inventar la gasosa cent milions de vegades”.

Pot ser, els seus Cuentos verdaderos ens ajuden a no oblidar el que vam viure fa no tant i fa tant alhora. No et perdes l'entrevista sencera en Podríem fer-ho millor.

També et pot interessar