Com s’entrena un gos guia?

El dia del gos guia, Som de casa parla amb Isabel Estellés, membre de l’associació d’usuaris de gossos guia de la Comunitat Valenciana, que visita el plató amb el seu gos Fanton. El gos s’encarrega de portar-la al sofà on Màbel Martí li fa l’entrevista, esquivant tots els obstacles sense cap problema.

En veure esta destresa, el primer impuls de la periodista és acariciar el gos, però abans li pregunta a Isabel si es pot fer això amb un gos guia. Ens explica que, quan està treballant, no devem tocar ni distraure de cap manera un gos guia. “Però ara que ja hem parat i que m’has preguntat, pots acariciar Fanton, si vols”, confirma Isabel.

Fanton i ella estan junts nou anys. “Ja en té onze i, per tant, li queda només un poquet de temps de treballar amb mi i després es jubilarà”. Isabel explica que, en realitat, l’edat de jubilació d’un gos guia depén de cada gos i, sobretot, de si es troba bé de salut. “Quan es fan molt majors, els hem de jubilar i deixar-los que descansen i que disfruten, que s’ho han guanyat”.

Abans de Fanton, Isabel ha tingut altres dos gossos guia, també de la raça golden retriever. Es recorda perfectament de com els deien: Chico i Fary. Per a comprendre el que significa un gos guia per a les persones invidents que depenen d’ells, val a dir –com fa Isabel– que són els seus ulls. “Realment, quan anem pel carrer, són ells els que prenen les decisions”, assegura. “Nosaltres els indiquem a on volem anar o què volem fer, però ells s’encarreguen de trobar el camí i, si jo li dic que vaja tot recte, però ell troba que hi ha un obstacle i no s'hi pot passar, ell prendrà la decisió de buscar una alternativa”. Així, els gossos esquivaran obstacles com motos, bicicletes o terrasses, que poden trobar-se a les voreres. “En cas que no es puga passar del tot, es paren, peguen la volta i esperen que li donem una altra opció”.

Isabel assegura que la relació de Fanton amb la resta de la família és molt bona, quasi com si fora un gos més, encara que has de mantindre una sèrie de directrius bàsiques. “No pots donar-li a menjar qualsevol cosa, no pots jugar molt amb ell, perquè això l'excitaria molt, sobretot quan ha de treballar”, puntualitza, “Però a banda d’això, el tracte amb ell és com el d’un gos normal”.

El nivell d’intel·ligència i de professionalitat de l’animal es posa de relleu amb anècdotes com la que va viure en el metro: “En el metro tinc el costum de seure sempre al davant o al fons, perquè és on està la porta del conductor i ell pot gitar-se allí, sense que la gent entropesse amb ell, ni que ningú me’l xafe i, a més, és la zona reservada per a gent amb discapacitat”, explica Isabel. “I jo notava que, al principi, de vegades podia seure i de vegades no, supose que perquè unes vegades els seients estaven ocupats i unes altres vegades no. Però va arribar un moment en què podia seure sempre i jo em vaig alegrar, perquè vaig atribuir-ho al fet que cada vegada més gent començava a respectar la zona reservada”. Fins que un dia, viatjant amb el seu marit, va descobrir la veritat. “No era que els seients estigueren buits: era que el gos ficava el morro per a indicar-li a la gent que no havien de seure allí”. És a dir, Fanton va aprendre a reconéixer els seients reservats i va decidir que era el seu treball fer alçar-se la gent que estava on no tocava.

Com arriba un gos a convertir-se en gos guia?

Raquel Blesa és instructora de la fundació ONCE de gossos guia i per les seues mans han passat més de 25 animals. 25 són també els anys que fa entrenant gossos i, en el moment d'esta entrevista, està a Bilbao, precisament fent l’entrega d’un gos. Durant dos setmanes, la persona destinatària ha estat amb ella a Madrid, completant l’entrenament, i després el protocol preveu que es traslladen al lloc on haurà de viure el gos per a fer l’adaptació.

Entre totes les races de gossos, el 90% dels que treballen en la fundació de Raquel són labrador, però també n'hi ha de golden i de pastor alemany. D’altra banda, entre els requisits de les persones que poden optar a tindre un gos guia, Raquel recorda que han de ser afiliats a la fundació ONCE i passar una sèrie d’informes, amb treballadors socials, psicòlegs i tècnics de rehabilitació, que els capaciten com a usuari de gos guia, amb unes capacitats, destreses i habilitats específiques.

Quant als gossos, Raquel explica que el primer que fan, quan són cadellets, és enviar-los a passar dos mesos amb una família, que els tindrà a sa casa, socialitzant-se, fins als tretze mesos. “Els ensenyen a viatjar en transport públic, a anar al col·legi, a acompanyar-los a la faena, a portar-se bé, a estar en una cafeteria tombats sense molestar a ningú i sense demanar menjar…”, enumera la instructora. “I quan compleixen tretze mesos, entren a l’escola a entrenar-se amb nosaltres: primer, tres o quatre mesos amb els entrenadors i després, uns altres tres o quatre mesos amb els instructors”.

A continuació es fa l’entrega del gos a l’afiliat, que el tindrà durant uns deu anys, fins als dotze anys de vida, que és quan es jubila el gos. El més normal és que hi haja una bona sintonia entre l’animal i la persona. “Nosaltres llegim els informes i sabem on viu la persona, com és el seu dia a dia, si treballa o no, si té xiquets i, amb això, podem saber com serà la vida del gos”, explica Raquel. “Sempre intentem buscar un gos que s’adapte a les necessitats de l’usuari i, per tant, és estrany que no aconseguim una bona connexió, perquè anem un poquet a tir segur”.

No només coneixen els usuaris: també els gossos, perquè, quan arriba el moment d’adjudicar-ne un, ja estan uns tres mesos treballant amb ells. “Jo conec el gos i sé si es porta millor o pitjor, si és més dinàmic, si és més tranquil…”, apunta la instructora. “I tractem de buscar un emparellament perfecte”.

Emparellaments com el d'Isabel i Fanton, que ens han demostrat que formen un gran equip.