Sebastián Álvaro: “Pujar al cim és la meitat del treball de l’alpinista. L’altra meitat és tornar”

Sebastián Álvaro és periodista, aventurer i –durant 27 anys– director del mític programa Al filo de lo imposible, que té a gala ser l’únic programa de televisió a gravar els catorze cims de més de 8.000 metres que hi ha en el món, a més dels considerats tres pols de l’exploració. En Som de casa el veterà documentalista ens ha parlat de la muntanya amb autèntica passió, i també amb molt de respecte.

P. Estàs vora trenta anys acostant-nos la muntanya. De totes aquestes expedicions, amb quina et quedes? 

R. Em quedaria segur amb aquelles que van suposar autèntiques fites per a Al filo, per a Espanya i per a la història de l’aventura. Durant els primers mesos de l’any 1999 vam ser capaços d'aplegar als tres pols de la Terra: el pol nord, el pol sud i l'Everest. A més, un bon amic, el tinent general Francisco Gan Pampols, es va convertir en una de les poques persones a tenir els tres pols, i Juanito Oiarzábal, en completar l’Anapurna, es va convertir en el primer espanyol que tenia els catorze huitmils. Aquestes són històries que ens van marcar a tots. I a nosaltres, a l’equip del programa en particular, ens va marcar molt l’accident al K2 l’any 1994, on vam perdre un company que es va quedar a la tenda a 6.500 metres d’altitud. Estem forjats d’alegries i de tristeses. Per això, quan parlem de la muntanya i de les precaucions habituals que s'han de tenir en compte, jo li diria a tota la gent que ama la muntanya, que no deuen oblidar mai que pujar al cim és la meitat del treball. L’altra meitat consisteix a regressar a casa. Aquesta és la finalitat del bon muntanyista.

P. Som prudents?

R. La muntanya ens fa millors persones. Per això, l’alpinisme és més que un esport: som la suma de la prudència i la temeritat, de la valentia i de la covardia… La història de l’alpinisme és la superació de les nostres pròpies pors.

P. És una lluita, no?

R. Sí, però hem de recordar que, si ens quedem a casa, també acabarem morint. El que hem de pensar cada vegada que eixim a la muntanya és en la gent que ens estima. La gent que ens estima ens espera a casa, i està molt bé viatjar i escalar els grans cims de l’Himàlaia, però tot el món que viatja, siguen o no muntanyistes, ha de pensar en un lloc a casa per a tornar amb els seus. Formen part de nosaltres: som la suma de les coses que fem, però també dels nostres afectes, de la gent que ens estima.

P. Parles de tot això també en l'últim llibre, Everest 1924? Quin aprenentatge hi podem trobar?

R. És la història més fascinant de l’alpinisme modern. Es compleixen cent anys dels fets i jo estava almenys vint anys desitjant escriure-la i, gràcies a la pandèmia –amb totes les cometes en això de “gràcies”-, com vam estar tots aquells mesos tancats a casa, ara sabem que de manera irregular, em vaig dedicar a escriure el llibre que tenia al cap.

P. I de què tracta el llibre?

R. El 8 de juny del 1924, dos alpinistes britànics, George Mallory i Andrew Irvine, vestits de trage de franel·la, bufanda i gavardina Burberry, van desaparéixer a l’Everest, a 8.650 metres d’altitud. La pregunta és: podrien haver sigut aquells homes els primers a escalar l’Everest? He dedicat 240 pàgines a explicar-ho, perquè la gent traga les seues pròpies conclusions…

Una vegada més, la muntanya, de la mà d’una de les persones que millor la coneix, ens planteja una experiència, un repte, una fascinació, una aventura… i un enigma.