T’atreveixes a jugar al sarangollo?

Si vols exercitar la ment jugant a les cartes, oblida’t del truc, el mus i la brisca. També del continental i el pòquer, tot i que semblen més glamurosos. Et reptem a atrevir-te tan sols a repassar les regles del sarangollo. És un dels jocs de cartes més difícils del món i té una tradició molt arrelada a Elx, on n’organitzen tornejos i n’han publicat llibres.

De fet, podríem dir que la Cerveseria D’Cantó, a la capital del Baix Vinalopó, és la catedral mundial del sarangollo, com va contar el propietari, Apolo Pleguezuelos, a Pepa Cases en el Trau la llengua dedicat a les paraules de la saviesa popular.

Sobre l’origen d’aquest joc i com va arribar a terres il·licitanes hi ha diverses teories. Una es decanta pels àrabs o pels mariners que solcaven el Mediterrani com a responsables últims. Una altra, que té una major acceptació entre la gent que ha estudiat el cas a fons, assegura que van ser els francesos, durant la invasió napoleònica, els que van introduir el joc a Espanya. De fet, podem establir una relació directa entre el joc francés de la séquence i la secança, que, a més de ser un joc conegut a tot Espanya, molt semblant al trenta-u, és una de les combinacions possibles en el sarangollo. En qualsevol cas, la mecànica s’hauria transformat i complicat prou amb el pas del temps, fins a donar lloc a l’actual versió del joc.

I com és aquesta mecànica i quina és la complexitat?

La mecànica del joc

L’objectiu és arribar a fer dos cotos, cadascun dels quals es compon de dues cames. Obté una cama l’equip que arriba a 30 punts, en el cas de jugar per parelles, o a 40 punts, en el cas de jugar per trios. Cada jugada, o combinació de cartes, té la seua puntuació però, si estàs pensant que, amb la parella, el trio, el full o l’escala del pòquer ja ho tindria bé, el sarangollo contempla trenta-dos jugades bàsiques i té al voltant de 3.000 possibilitats en total.

Les cartes més importants són el perico i la perica: el cavall i la sota de qualsevol coll que estiga girat. Així ho explica Apolo Pleguezuelos en Trau la llengua.

Per tractar-se d’un joc d’envit, en cada mà has de cantar quin joc tens i confiar que serà millor que el dels oponents. I quins jocs són aquests? Bàsicament, sense entrar en les moltíssimes peculiaritats que poden presentar-se, són els següents:

Envit: combinació de dues cartes del mateix coll o d’una carta qualsevol, més el perico o la perica.  

Flor: combinació de tres cartes del mateix coll o de dues cartes, més el perico o la perica, o d’una carta qualsevol, més el perico i la perica.

Secança: combinació en escala de dues o tres cartes seguides, encara que no siguen del mateix coll. Quan és de tres cartes, es diu secança correguda i té més valor que la de dues. La secança més baixa és la que formen un as i un dos, i la més alta és l’anomenada secança real, formada per sota, cavall i rei.

Ali: combinació de cartes amb el mateix número. En aquest cas, l’as és la carta de major valor. Per tant, l’ali de dos dosos és el que menys val, i l’ali de tres asos, anomenat ali real, és el més valuós de tots.

Truc: consisteix a guanyar per separat almenys dues de les tres cartes que tens a la mà, tenint en compte que el valor és, de major a menor: el perico, la perica, l’as d’espases, l’as de bastos (els anomenats asos valents), el set d’espases, el set d’oros (els anomenats sets valents), els tresos, els dosos, els asos que queden (coneguts amb el malnom d’asos bovos), els reis, els cavalls, les sotes, els dos sets que queden (que també tenen el malnom de sets bovos), els sisos, els cincs i els quatres.

El problema és més gros del que sembla perquè, a banda de l’orde en el valor dels naips que, com pots comprovar, és completament capritxós, la combinació de molts dels jocs anteriors pot determinar nous jocs, com per exemple la combinació de flor amb secança correguda, que s’anomena març.

Potser el resum que José Manuel Esclapez li fa a Pepa Cases en Trau la llengua t’ajude a fer-te una idea més precisa d’aquest embolic de joc. 

No ens atrevim a explicar com puntua cada joc o combinació de jocs en concret, perquè necessitaríem un altre servidor per al nostre web i l’assessoria del MIT.

Les senyes

Per si la cosa no fora prou complicada, cal conéixer els gestos per a indicar la jugada que tenim a la parella o al tercer membre de l’equip, segons es participe en parelles o en trios. La gent aficionada al mus o al truc estarà familiaritzada amb aquesta pràctica però, si eres profà en la matèria, et recomanem repassar-los bé abans de posar-te les cartes a la mà, perquè no et passe com a Pepa Cases en Trau la llengua.

El que té de positiu és que, a més d’exercitar la ment, s’estimula la circulació i la muscultura facial. Ací tens algunes de les senyes bàsiques, per si vols practicar.

Afortunadament, no ser capaç de guanyar un dels jocs de cartes més difícils del món no significa perdre la dignitat: només perdre alguns dinerets en convidar els mestres il·licitans que tenies davant.