Com van aparéixer unes falleres en un mosaic del Sacré-Coeur de París?

Màxim Huerta acaba de publicar l'última novel·la, París despertaba tarde, un viatge en el temps a la ciutat de la llum de fa un segle. No era la primera vegada que la visitava: en Una tienda en París ja ens havia transportat a aquest lloc i a aquesta època. En Som de casa ha contat per què toujours Paris? 

“París és una ciutat inspiradora i fins i tot si no l’has visitada, és una ciutat que et pots imaginar i pots imaginar les coses que et podrien passar a París”, assegura l’escriptor. “És una ciutat que et conquista”.

La novel·la es basa en les vivències d’aquelles dones que s’oferien per a servir de model als artistes parisencs dels anys vint i, de pas, recrea com era l’amor, la vida, el cinema i, sobretot, la festa de l’època, a més d’alguns dels esdeveniments que la van marcar, com els Jocs Olímpics o la construcció del Sacré-Coeur.

En aquesta famosa basílica trobem la connexió valenciana que, tal com reconeix l’escriptor, va desencadenar el naixement de tota la història. “A París vaig anar a visitar el Sacré-Coeur amb una amiga d’aquesta cadena, Mònica Antequera, i vam al·lucinar quan vam veure en el mosaic de la volta de l’esquerra de l’absis, un parell de dones vestides de valenciana”.

Màxim explica que una d’elles està oferint un xiquet, com si estigueren en el trasllat de la Mare de Déu, i té un perfil que li recorda molt Concha Piquer. “Aquest xiquet és molt important en la meua novel·la”, avisa. A l’altra la descriu com una jove amb els braços plegats davant del pit, vestida de seda verda. “D’aquestes dones valencianes va nàixer tota la novel·la”.

Ximo Rovira li pregunta si no era coneguda aquesta anècdota i Màxim reconeix que va ser la seua acompanyant, Mònica, qui el va animar a estirar el fil, perquè no se sabia res d’aquestes dones. “Ni tan sols Catherine, la cap de premsa del Sacré-Coeur, ni tampoc el degà, sabien que hi havia dues falleres al mosaic, i vaig pensar: 'Això és una novel·la'”.

A partir d’aquest moment, l’escriptor va dur a terme una àrdua tasca d’investigació per a ambientar la història que se li acabava d’ocórrer. No obstant això, encara continua descobrint noves dades. “De fet, tinc una informació que no ix en la novel·la, perquè m’acaba d’arribar i he decidit que te l’havia de contar a tu, Ximo”, avisa Màxim, traient un paper de la butxaca, com si fora un autèntic informe desclassificat. “Aquesta setmana estava a Santiago de Compostel·la i vaig rebre un missatge de Sonia Torregrossa, que és de de l’Institut Consuelo Aranda i m’ha ajudat molt amb el llibre, per a passar-me el contacte del besnet de qui va ajudar a fer el mosaic del Sacré-Coeur en els anys vint: ni més ni menys que un pintor d’Alberic, anomenat Pedro Calvet, molt reconegut en l’època, però a qui els responsables de l’obra del Sacré-Coeur no li van deixar firmar l’obra”.

Segons explica l’escriptor, aquest artista alberiquer, soterrat a Colòmbia, va ser el director artístic encarregat del projecte a París, amb la qual cosa la connexió valenciana era més àmplia del que havia sospitat al principi i sembla que a aquell fil que li deia Mònica encara li quedava carret.

Màxim Huerta utilitza aquest descobriment a la basílica parisenca per a recuperar el personatge d’Alice Humbert, protagonista d’Una tienda en París, i representant d’aquelles dones valentes de l’època de la seua besàvia Teófila, que s’havien quedat sense homes per la guerra i havien de buscar treball com podien. “Alice és la model que ha treballat per a molts pintors perquè vol tenir una botiga a París, però té l’ànima esgarrada per un desamor… I he tornat a ella perquè per a mi era un personatge molt important”.

Al seu costat trobem un personatge real, Kiki de Montparnasse, que hui definiríem com una dona empoderada. “Era una pila alcalina, una bateria de mòbil, no s’acabava mai i va ser l’autèntica reina de Montparnasse i de París perquè va decidir que volia viure la vida al màxim”, explica l’escriptor, per a qui aquesta és la dona més important del segle XX. “Es gitava amb qui volia, s’alçava al llit de qui volia i va tenir un gran amor, que va ser Man Ray”. Màxim explica que en la novel·la fa una funció molt important, perquè és el personatge que estira la protagonista. “Tots tenim un amic o una amiga que ens estira i, encara que aquestes dones eren molt pobres, volien viure la vida parisenca fins al límit i ho van aconseguir”.

Una barreja de ficció i història

La relació entre Kiki de Montparnasse i Man Ray va durar sis anys i, en paraules de Màxim, va ser una verdadera bomba. Altres personatges històrics que apareixen en la novel·la són el baró de Coubertin, Monet i la gran Concha Piquer, perquè també havien d'eixir figures valencianes. "Volia donar-li una dimensió valenciana, perquè, al cap i a la fi, l'arrel era el descobriment de les falleres al Sacré-Coeur".

Així, la novel·la repassa els années folles a París combinant ficció amb història. "La història no la pots canviar, però pots escriure-la d'una altra manera i jo el que volia era donar-li una segona vida a aquelles dones anònimes que van ser utilitzades pels pintors i moltes vegades tractades com a putes", conta Màxim "Tots els dilluns havien d'oferir-se per a veure si eren contractades en un autèntic mercat de la carn... perquè després vages a un museu i lliges "Dona anònima" i no, no eren anònimes! Per això en aquesta novel·la d'amor absolut, he volgut fer també un reconeixement d'aquestes dones i he barrejat vida real i ficció".