Directes
Ara en la televisió
TERRITORI EN CONCERT
Ara en la ràdio
LÍNIA DE FONS (reemissió)

Beatriz Garrote: “El que més ens va afectar va ser la falta de resposta a unes famílies que estàvem passant un dolor tan fort”

Un dels rostres més visibles de l’Associació de Víctimes de l’Accident del Metro del 3 de Juliol, participa en el programa ‘Dejavú’ dedicat a l’any 2006

Beatriz Garrote parla sobre l'accident de metro del 3 de juliol de 2006 a València

L’any 2006 es va produir a València el pitjor accident de metro en la història d’Espanya, amb un resultat de 43 persones mortes i 47 ferides. El programa Dejavú dedica el capítol de hui a recordar aquell terrible accident i altres records gravats en la memòria col·lectiva dels valencians del mateix any.

Díhuit anys després dels fets, Som de casa parla amb Beatriz Garrote, de l’Associació Víctimes del Metro 3 de Juliol. Reconeix que, encara que la lluita va acabar l’any 2020, amb una sentència que determinava la responsabilitat de quatre directius d'FGV per la mala gestió de l’empresa, les famílies encara es reuneixen de vegades per a parlar “perquè al final som com una gran família”.

Així, considera que el tema està prou tancat, però quan li pregunten si pensa que es va cloure d’una manera suficientment justa, té algunes reserves. “Ho teníem tan malament al principi, que no podem negar que vam arribar molt lluny”, admet. “Però si tenim en compte el que volíem aconseguir quan vam formar l’associació, és a dir, saber què va passar i que els responsables acabaren condemnats en un període de tres o quatre anys, que és el que sol durar un juí, la realitat va ser molt diferent: vam haver d’estar nou anys eixint a la plaça el dia 3 de cada mes, fins al 2020 no vam aconseguir una condemna en un juí penal i mai vam saber les causes exactes de l’accident. A més, mai l’administració que va gestionar l’accident ens va demanar disculpes, encara que van assegurar que si un dia hi havia condemna penal, sí que ho farien…”

Beatriz considera que van perdre moltes coses pel camí, però també que hi ha hagut altres coses que han valgut la pena. “Sobretot la condemna penal, però també el reconeixement de les Corts admetent que hi havia responsabilitat política en l’accident, encara que no fora del partit que el va gestionar, però sí del partit que el va succeir en el govern, i també el reconeixement de la societat: ara quan parles de l’accident del metro de València, tot el món sap que es va gestionar malament”.

Màbel Martí, Ximo Rovira, Mireia Llinares i Beariz Garrote en 'Som de casa'

A més, Beatriz apunta que era molt important pels membres de l’associació de víctimes, aconseguir que, d’alguna manera, el que els havia passat no es poguera tornar a repetir. “De vegades em pregunte si la societat de hui dia ha millorat i com reaccionaríem en el cas que passara un accident així” es qüestiona. “Em fa l’efecte que la classe política està cada vegada més enfangada i és menys transparent, que és el contrari del que buscàvem amb la nostra lluita”, continua.

La periodista Mireia Llinares, presentadora de Dejavú, recorda com va cobrir aquell 3 de juliol del 2006 per a l’especial informatiu d'RTVV, el recompte de víctimes des de les portes de l’hospital. “El fet de participar en este programa m’ha servit per a revisar el treball periodístic que vam fer aquell dia i puc dir, i és la meua opinió personal, que aquell dia es va fer una cobertura impecable”, assegura “Amb el temps, tots hem assumit les errades que es van cometre després i els treballadors de la radiotelevisió valenciana, cadascú sap la responsabilitat que tenia en aquell moment, vam assumir les coses que no s’havien fet bé i vam demanar disculpes”, afirma la periodista.

Com va arribar la lluita de l’Associació de Víctimes del Metro a l’opinió pública?

Durant els primers anys de lluita, l’associació de víctimes se sentia a soles, encara que sempre van comptar amb el suport d’alguns periodistes, com Laura Ballester, que també participa en Dejavú, la productora valenciana Barret i la gent que anava a acompanyar-los en les concentracions cada dia 3.

Però Beatriz Garrote reconeix que hi va haver una fita molt important en el llarg camí que van haver de recórrer per a obtindre el reconeixement que exigien: l’emissió del programa Salvados l’any 2013. “La següent vegada que vam anar a concentrar-nos, que era la setmana següent de l’emissió, vam trobar la plaça de la Mare de Déu plena de gent…” Beatriz encara s’emociona perquè assegura que no s’ho podien creure. “Va ser molt important aquell programa perquè, a més de donar-nos molta visibilitat, arran d’ell, la Fiscalia va demanar reobrir el cas judicialment”. La societat valenciana els va donar molt més suport i les concentracions van ser molt més multitudinàries des d’aquell dia.

“Va significar un gir de 180 graus, que ho va canviar tot, perquè en la societat de l’època vivíem un individualisme molt bèstia. Jo mateixa pense que si no haguera perdut la meua germana en l’accident, probablement també hauria mirat cap a un altre lloc o no m’hauria preocupat”, reflexiona Beatriz. “Crec que després sí que vam guanyar un poc en solidaritat. Em pregunte en quin punt estaríem ara, perquè hi ha coses que, com a societat, no podem permetre, i dona el mateix si em passen a mi o a un altre: ens podrien passar a qualsevol i hem d’exigir sempre uns mínims de dignitat i de reparació, que no es van donar”.

Beatriz parla de dimissions, d’assumir responsabilitats, del fet que els miraren a la cara. Tot el que les autoritats no van fer i que va desencadenar la creació de l’associació. “El 3 de juliol a la una i deu minuts, les morts ja eren inevitables, però la resposta que dones a les famílies que estan passant un dolor tan fort, això és important” recorda, emocionada. I afig: “El dolor tan gran, juntament amb la impotència, és el que més ens va afectar. És el tipus d’atropellament que hem d’impedir que les administracions, els governs i els polítics puguen tornar a cometre”.

En aquest sentit, com a membre de l’associació, insisteix en la importància de no abandonar les víctimes. “No vindrà per un accident de metro, perquè afortunadament les mesures de seguretat s’han millorat molt, però pot vindre por qualsevol altra cosa i la unió de la societat tornarà a ser molt important”, assegura Beatriz Garrote “I també els mitjans de comunicació teniu molta responsabilitat: on poseu el focus, a qui acompanyeu. El fet de donar el micròfon a les persones que no tenen veu”.

També et pot interessar