María Luján (mare d’Iniesta): “Quan amb 25 anys em va preguntar si podia dormir amb mi, em va caure el món damunt”

En el documental Andrés Iniesta: El héroe inesperado, el primer treball audiovisual dedicat a la llegenda del futbol espanyol, el jugador s’obri i conta la crisi personal que va patir a partir de l’any 2009. Com diuen els seus amics: "el 2009, amb el gol de Stamford Bridge, Iniesta va començar un viatge cap a la foscor”. Va començar a caure molt baix anímicament. 

En aquell temps, Andrés Iniesta encara no havia format la seua pròpia família, encara que ja tenia relació amb Anna Ortiz, la seua futura parella. L'any 2009, el jugador era un jove exitós de 25 anys que dedicava la vida al futbol, la seua passió. Però sa mare va ser la primera a adonar-se que no estava bé i que no menjava. 

Com ha recordat son pare, Jose Antonio, en el documental, “sa mare va vore que ell no estava bé. El veia que no volia menjar i que només volia dormir”. Maria Luján encara ho recorda amb llàgrimes als ulls. “El dia que em va dir: puc dormir amb tu? A mi em va caure el món damunt".

"No ho sé, però no estic bé. No estic bé"

El pare també ho recorda amb pesar. “Que el teu fill de 25 anys vinga a mitjanit i vulga dormir amb els pares és perquè no es troba bé. Jo li vaig preguntar què li passava i ell sols em deia que no ho sabia, però que no estava bé. Repetia que no estava bé". Son pare va telefonar a un amic futbolista per a comentar-li amb discreció el que li passava al seu fill, perquè ell era molt reservat i ho dissimulava prou bé en el vestuari. 

Just després d'un moment molt intens, arriba un buit, una espècie de baixada, parlant en llenguatge quotidià. Podríem dir que seria paregut a la depressió postpart. Inma Puig - Psicóloga d’Andrés Iniesta

Així va ser com es va posar en mans de la psicòloga Inma Puig, qui també apareix en el documental i parla del procés terapèutic. Inma Puig ha dit que “just després d'un moment molt intens, arriba un moment de buit, una espècie de baixada, parlant en llenguatge quotidià. Podríem dir que seria paregut a la depressió postpart. És a dir, hi ha moments que vius amb una intensitat molt forta. Fa molt de temps que et prepares per a una cosa i, quan l'aconsegueixes, tens una sensació de buit”.

Aquell moment intens d'Iniesta havia sigut el gol de Stamford Bridge que es va sumar al triplet del seu club la temporada 2008-09. En el documental, Andrés recorda quan va acudir a Inma Puig. El jugador li preguntava preocupat si tornaria a estar igual que abans, i ella li contestava: “potser igual no, probablement molt millor”. 

La recuperació va ser un treball total i d’equip, com ha recordat la psicòloga. La seua nóvia, Anna —qui després seria la seua dona—, va estar amb ell en tot moment, igual que la resta de família. La germana, el cunyat... tots vivien per a ell. Tots van sumar esforços “perquè isquera del pou sense fons en el qual es trobava”, recorda sa mare.