El Blasco Ibáñez més desconegut: va colonitzar terres a l'Argentina amb un centenar de famílies valencianes

L'autor de les conegudes novel·les La barraca i Cañas y Barro, l'escriptor valencià Vicent Blasco Ibáñez, també va ser internacionalment reconegut pel seu treball com a periodista, polític republicà i brillant orador. Però, què va passar durant el temps en què Vicent Blasco Ibáñez se'n va anar a fer les Amèriques? En què va estar ocupat l'escriptor durant els sis anys que va durar la seua aventura americana entre 1909 i 1913?

Com reflecteix el documental Un somni americà: Blasco Ibáñez, dirigit per Maria Lluïsa del Romero per a RTVV, durant aquest període, en què ell tenia 42 anys, va deixar de costat l'art d'escriure, per a tornar a aquesta faena amb molta intensitat anys després.

Quan es commemora el seu naixement, un 29 de gener de 1867, i la seua mort, el 28 de gener de 1928, recordem com del seu pas per l'Argentina, així com la posterior estada a França, és on va trobar la inspiració per a escriure Los cuatro jinetes del Apocalipsis i Sangre y Arena. Aquestes dues novel·les van obtindre un gran èxit als Estats Units, que Blasco Ibáñez va celebrar a la seua terra, València, a la qual va tornar triomfant el 15 de maig de 1921.

Recordem que la ciutat de València va ser la terra d'acollida de la seua família aragonesa, on el 1867 va nàixer Vicent Blasco Ibáñez, a una casa del carrer Saboneria nova, número 8, ja desapareguda. I molt prompte aquell jove estudiant de Dret del barri del Mercat va començar a destacar en el món de les lletres, el periodisme i la política. Definit per alguns com una persona "amb una capacitat de seducció infinita", a finals del segle XIX havia aconseguit emocionar amb els seus escrits molts lectors. Els seus seguidors durant aquells anys ja eren una multitud.

Què va fer a l'Argentina entre 1909 i 1913?

Però la seua persona amagava un Blasco Ibáñez aventurer i sedegós d'experiències. I, segons les persones que el van conéixer bé, també era "un poc ingenu".

La seua fama havia creuat l'Atlàntic i el seu nom era ben conegut a Amèrica del Sud. En un moment donat, després de publicar Los muertos mandan (1909), als seus 42 anys decideix fer una pausa com a escriptor i viatjar a Xile i a l'Argentina entre altres països per a donar conferències. A l'Argentina ja era molt conegut per les seues col·laboracions al diari La Nación, del qual era corresponsal des de l'any 1906.

La seua arribada a Buenos Aires (Argentina) va trencar totes les expectatives i probablement va simbolitzar el seu futur immediat ple d'èxits. Més de 10.000 persones abarrotaven el port. Les seues conferències omplien el cèntric teatre Odeón, on cada dia assistia el president del moment de l'Argentina, Jose Figueroa Alcorta, per a escoltar un "Blasco enèrgic" —segons la investigadora Alicia San Martín Molina— "parlar de literatura i literats, d'Espanya i de l'espanyol per tal d'enfortir una cultura i un missatge comú".

Blasco Ibáñez parlava d'unes temàtiques que agradaven molt les persones immigrants espanyoles com també el públic argentí. Aquella era una època en què l'Argentina convidava intel·lectuals i científics de la talla d'Anatole France, Valle Inclán i Albert Einstein, entre d'altres. Finalment, el president Figueroa Alcorta i Blasco Ibáñez es van fer bons amics.

"A penes publicada ('Los muertos mandan', 1909) vaig marxar a donar conferències a la República Argentina i a Xile. El conferenciant es va convertir, sense saber com, en colonitzador del desert [ ... ] Vaig passar sis anys sense escriure novel·les." Vicent Blasco Ibáñez - Pròleg al Lector (1923) de Los Muertos Mandan (1909)

A més, hem pogut conéixer que les professores Gloria Siracusa, Lorena Pacheco i Evelyn Klein de la Universitat Nacional de Comahue, en una publicació al Centre Virtual Cervantes, van presentar el treball Utopia de l'horta valenciana a Patagònia dedicat a la presència de Vicent Blasco Ibañéz en terres patagòniques. En l'escrit fan referència a les paraules que el mateix Vicent Blasco Ibáñez escriu en el pròleg de Los muertos mandan el 1923, amb les quals es refereix a aquest periode:

 "Aquesta (Los muertos mandan, 1909) va ser l'última obra de la meua vida literària. A penes publicada vaig marxar a donar conferències a la República Argentina i a Xile. El conferenciant es va convertir, sense saber com, en colonitzador del desert, en genet de la plana patagònica. Vaig oblidar la ploma [ ... ] Vaig passar sis anys sense escriure novel·les. Vaig voler crear-les en la realitat. I llavors vaig ser novel·lista de fets, no de paraules".

Durant aquell temps Blasco Ibáñez va tindre ocasió de fer molts viatges per terres argentines. Va conéixer les tribus que l'habitaven, així com la gran quantitat de terra verge de què disposava el país. Com reflecteix el documental Un somni americà: Blasco Ibáñez, Blasco Ibáñez se'n va obsessionar amb l'Argentina". I a aquest país va passar sis anys sense escriure novel·les. A la fi del món va viure entre 1909 i 1913.

«El dia que vosté escriga les seues memòries [referint-se a Vicent Blasco Ibáñez], haurà escrit la més interessant de les seues novel·les.»Anatole France, premi Nobel de Literatura el 1921 - Company de conferències a l'Argentina de Vicent Blasco Ibáñez

El primer encàrrec

Una capacitat molt present del Blasco Ibáñez escriptor era la d'entusiasmar-se amb els nous projectes. I quan Figueroa Alcorta li va oferir terres a la Patagònia, ell es va veure com un autèntic colonitzador. "Diners i aventura era el millor que el president de la república podia oferir-li. I Blasco Ibáñez hi va acceptar", arreplega el documental. Blasco Ibáñez va alçar la colònia Cervantes, una localitat al nord-est de la província de Río Negro, al nord de la Patagònia.

Sense saber com, Vicent Blasco Ibáñez es va veure involucrat en el projecte de colonització motivat per la política d'immigració i colonització que impulsava el govern argentí des de mitjan segle XIX.

De Cervantes a Nueva Valencia

L'11 de juny de 1910, a conseqüència de la mort de son pare, l'escriptor amb somnis de colonitzador es va embarcar cap a València. Son pare havia mort i quedava pendent de solucionar el tema de l'herència. En arribar a la ciutat, milers de valencians es van llançar al carrer per tal de veure'l i escoltar-lo. La seua popularitat era indiscutible, als dos costats de l'Atlàntic.

En poques setmanes Blasco Ibáñez va vendre totes les propietats familiars excepte el xalet de la Malva-rosa i a l'agost va tornar de nou al port de Buenos Aires, amb diners suficients per a finançar el seu projecte, que no era altre que transformar en regadiu el desert de Río Negro, per a la qual cosa va construir una canal per a fer arribar l'aigua a les seues terres, segons el mateix documental.

Però li va arribar altra comanda, aquesta vegada del governador de la província de Corrientes. Es tractava de rehabilitar unes terres verges i li va oferir un territori subtropical vora el riu Paraná, amb clima dolç, aigua en abundància i bon transport. Blasco Ibáñez va acceptar l'oferta i va començar a preparar una nova colònia, amb el nom de Nueva Valencia.

El 19 de novembre de 1910 va publicar una carta al diari Pueblo, fundat per ell mateix, però que ja no dirigia, on animava els llauradors valencians a emigrar a Corrientes. Açò era el que Blasco Ibáñez va escriure al diari: "La fecunditat d'aquest país en el qual mai fa fred no pot dir-se amb paraules. Corrientes posseeix tarongers de quinze metres que donen de 6.000 a 8.000 taronges per any".

Pel que fa a les terres de Río Negro, a la Patagònia —amb temperatures que allà oscil·len entre els 3 i els 23 graus—, Vicent Blasco els va dir, tal vegada amb un excés d'optimisme per la seua part: "Té un clima com València a les muntanyes de Xiva i Bunyol. Es produeixen tota classe d'hortalisses que arriben a grandàries meravelloses. Els arbres fruiters donen pomes i peres de 800 grams i fins a un quilo. L'alfals aconsegueix una altura de tres metres. En resum, a Río Negro poden fer-se tots els cultius de l'horta valenciana, però sense necessitat d'adobament".

I com que eren anys en què les famílies llauradores valencianes ho passaven mal, l'Argentina semblava oferir-los el futur que no trobaven a casa. Blasco Ibáñez va publicar al diari Pueblo que "l'emigrant podrà prendre 100 fanecades, 200 o 300. Totes les que es crega que pot posar en producció. Li seran donades aladres, cavalls o bous. Tots els instruments que necessite". Segons aquestes condicions, ells sols havien de pagar-se el viatge en vaixell. L'escriptor havia promés "magnífics" allotjaments, la qual cosa no va passar.

Enlluernats per les paraules de Blasco Ibáñez, a finals de 1911 molts valencians van prendre la decisió d'emigrar a ultramar. Després de quinze dies d'un duríssim viatge per mar van arribar a colònia Cervantes, al nord de la Patagònia, però amb el que es van trobar va ser amb un desert que, només uns anys arrere, havia estat habitada per tribus indígenes.

Manuel Delgado, l'habitant més antic de Cervantes que quedava en el moment en què es va fer el documental per a Canal 9, va explicar que quan ell hi va arribar el 1922, "Cervantes era tot muntanya i els llauradors en arribar, com que no tenien les cases que els havien promés, van acabar vivint en el xalet inacabat de Blasco Ibáñez".

Aquells llauradors es van topetar amb un clima inhòspit, on el vent patagònic i l'arena ho inundaven tot. A més, sense cap assistència mèdica. Quan Manuel va arribar, la colònia ja havia sigut abandonada pels valencians.

A Cervantes la situació es va fer insostenible. El vent patagònic, les riuades, les temperatures extremes i la falta d'aigua van acabar amb les últimes il·lusions dels immigrants. Mentrestant, també a Blasco Ibáñez se li van acabar els recursos econòmics.

Com ha contat al documental Pilar Tortosa, la seua nora, qui va conviure a València amb Blasco Ibáñez i va conéixer de primera mà els detalls d'aquella aventura americana: "ell va invertir a aquelles colònies tot el que va traure de la venda de la casa del forn de Sant Nicolau —que va heretar de son pare—, com també els ingressos de la venda d'altra casa que tenia al carrer de la Beneficència i tot el que havia guanyat donant conferències als Estats Units. Tot per a tirar endavant aquelles colònies i els seus paisans".

Però després d'uns anys d'entrebancs burocràtics, arribaren altres dificultats. I la crisi econòmica argentina va suposar el canvi de la presidència del país. El seu amic Jose Figueroa Alcorta va deixar de ser president. Finalment, Blasco Ibáñez va decidir vendre la colònia Cervantes i continuar amb la de Nueva València.

Tot i això, Cervantes amb els anys es va convertir en un poble de 6.000 habitants, que una vegada vençut el desert, ha donat a l'Argentina la producció més gran de pomes i peres. Blasco Ibáñez no anava mal encaminat. Això sí, l'aigua hi va arribar el 1921, deu anys després que els valencians abandonaren tota esperança.

Als col·legis de la colònia Cervantes durant molts anys una fotografia ha presidit algunes de les aules de primària. I el col·legi porta el nom de Vicente Blasco Ibáñez. Desconeixem si la imatge de l'escriptor està encara present a les aules.

Pel que fa a les altres famílies valencianes que arribaren a l'Argentina, les altres setanta famílies van ser acomodades a Corrientes, a la colònia Nueva Valencia. Allí van tindre més sort, perquè aquelles terres sí que tenien un clima semblant al de València.

En aquell grup de setanta famílies hi havia una xiqueta de Simat de la Valldigna que va deixar sa casa molt a prop de l'església i es va embarcar amb sa mare seguint son pare. Aquella xiqueta, Rosa Folguerà, va acabar vivint a la ciutat de Corrientes. Mentretant, la suma de dificultats sobrevingudes van fer que Blasco Ibáñez abandonara, amb més deutes que diners, la seua aventura americana. A principis de 1914 va escriure: "Val la pena tot aquest esforç?"

Serà l'abril de 1914 quan l'escriptor pren la decisió d'embarcar-se cap a París. Mai més no tornaria a l'Argentina. Arrere quedaven dues colònies, obres a mig construir i més d'un centenar de famílies valencianes. De totes aquelles experiències li va nàixer la inspiració per a escriure Los cuatro jinetes del Apocalipsis i Sangre y arena, aquesta última amb la qual l'escriptor va triomfar a Hollywood i va tornar a ser ric.

Rosa Folguerà va ser una de les immigrants valencianes que van acompanyar Blasco a l'aventura americana. Primer va viure a Nueva Valencia, però després la seua família es va traslladar a Corrientes. Ella sempre, a l'Argentina, va recordar molt bé com era el seu poble valencià, Simat de la Valldigna, on va viure durant els seus primers sis anys de vida.

Rosa va decidir que conservaria la llengua i els records. I quan anava al mercat, a Corrientes, ella parlava valencià, perquè deia: "si no es parla, s'oblida, i si jo tornara a Simat, no notarien els anys des que vaig eixir d'allí. El parle igual que me'l van ensenyar mon pare i ma mare". Molts dels valencians que arribaren a la colònia Nueva Valencia finalment s'establiren a Corrientes, on es van dedicar al comerç.

Emigrants que construïren l'Ateneu Mercantil

Molts anys després s'ha sabut que alguns d'aquells emigrants, com és el cas de la família Villalba, en tornar a València, van construir l'Ateneu Mercantil, segons el mateix documental. Uns altres es van instal·lar a Buenos Aires, mentre que algunes famílies van acabar dispersades per altres províncies argentines.

El Premi Nobel de Literatura de 1921, Anatole France, va ser company de conferències a l'Argentina de Vicent Blasco Ibáñez, i —segons han referit les autores Gloria Siracusa, Lorena Pacheco i Evelyn Klein de la Universitat Nacional del Comahue— potser sorprés davant les excentricitats del valencià, li va dir: «El dia que vosté escriga les seues memòries, haurà escrit la més interessant de les seues novel·les».

Potser, tenia raó.