Com ens pot ajudar el formatge suís a frenar el coronavirus

No existeix la mesura perfecta per a frenar el coronavirus. És l'efecte conjunt de totes les mesures el que dificulta que el virus es propague. Això és el que explica el model del formatge suís per a combatre la Covid-19 de Ian M. Mackay, viròleg de la Universitat de Queensland, a Brisbane, Austràlia.

La metàfora és senzilla: igual que passa amb els talls de formatge suís, les mesures destinades a reduir el risc de contagi tenen forats, és a dir, no asseguren la protecció total. A través dels forats o imperfeccions de cada una de les capes el virus pot colar-se. Però si ajuntem diverses capes de protecció, com les mascaretes, el llavat de mans o la distància física de seguretat, reduïm de forma considerable el risc de contagi.

Posem per exemple les mascaretes, un dels talls de formatge. En una reunió familiar o amb amics, l'ús de la mascareta redueix el risc que puguem contagiar i contagiar-nos. Però serà menys eficaç si la mascareta està mal col·locada (per davall del nas) o si no ens llavem les mans després de manipular-la o si no se'ns ajusta bé. Cada una d'aquestes imperfeccions són els forats del formatge.

El que defén el model de Mackay és que la lluita contra la Covid-19 no es guanya amb cap mesura o capa de protecció concreta, ja que per si soles no són infal·libles, com tampoc importa molt l'orde d'aplicació de les capes, sinó l'efecte acumulatiu de mesures individuals i conjuntes.

Ara que s'acosta Nadal, és especialment important prendre consciència i tindre clar les recomanacions de científics i personal sanitari així com les restriccions fixades per les autoritats per tal de passar unes festes de la manera més segura possible.

L'aplicació de més mesures de protecció o capes de formatge haurà d'augmentar en proporció a l'augment del risc. A mesura que més ens allunyem d'espais i situacions segures, com quedar-nos a casa, més mesures de protecció haurem de prendre.

L'efecte acumulatiu

El concepte del formatge suís el va utilitzar per primera volta l'any 1990 el psicòleg cognitiu, James T. Reason, de la Universitat de Manchester, al Regne Unit.

Una successió de desastres, com l'accident del transbordador espacial Challenger o Txernòbil, van motivar el naixement d'aquest concepte que va rebre el nom de “el model d'accidents del formatge suís” on els forats de cada tall representaven els errors que finalment conduïen al desastre.

El model ha sigut àmpliament utilitzat en el càlcul de riscos en diferents sectors com la sanitat o l'aviació.