Julio Armas: “Fins que no humanitzem la pandèmia, la gent no entendrà que estem en una situació crítica”

“Per cada persona que mor hi ha 10 o 15 més que pateixen del seu entorn de familiars i amics. Imagina't el cost emocional quan hi ha la xifra de 400 morts en un dia. Són 400 persones, amb noms i cognoms. I fins que no els posem rostre, no entendrem l'autèntica dimensió d'aquesta epidèmia”.

Humanitzar el dolor de la pandèmia, posar-li un rostre a cada pacient greu i a cada víctima mortal, és l'obsessió de l'autor d'aquestes paraules. Julio Armas és un dels metges del Servei d'Urgències de l'Hospital del Vinalopó. Des de l'inici de la pandèmia relata el seu dia a dia en les xarxes socials, remarcant el dolor i el patiment que hi ha darrere de contagi greu que els hi ha arriba. À Punt NTC ha parlat amb ell.

En les últimes hores Armas ha compartit un cas particularment colpidor: el d'un home de mitjana edat que ha perdut la filla de 19 anys i la dona per coronavirus al seu hospital. Però en podria contar molt més, com el cas d'una pacient de coronavirus de 45 anys que la setmana anterior va saber de la mort dels pares a l'estranger per la Covid-19.

“Crec en la necessitat urgent de no quedar-nos en les xifres; hem de veure la gent que hi ha al darrere. Quan parlem de morts ho fem de persones, que tenen una vida i il·lusions. Fins que no humanitzem la pandèmia, no aconseguirem que la gent entenga que estem en una situació crítica”, ha explicat en una entrevista als serveis informatius d'À Punt.

“Si les xifres són roïnes la realitat és pitjor”, explica Armas, que sent l'obligació de narrar els drames quotidians d'alguns dels pacients que atén perquè l'opinió pública “sàpia que estem en una situació excepcional, però excepcionalment crítica”.

Els sanitaris, ens conta, es porten totes aquestes històries a casa i tot i la preparació per a la pressió física, acusen la sobrecàrrega emocional que acompanya la pressió assistencial continuada i les xifres de baixes, més pròpies de les d'una situació de guerra.

Pacients més joves

Un conflicte amb víctimes cada vegada més joves. “Estem ingressant persones de 30 anys amb pneumònies greus. Per molt sana que estiga la gent jove ha de saber que poden acabar ací [a les urgències] i no en molt bones condicions”, adverteix. Armas posa negre sobre blanc què significa això: “Quan el pacient ingressa en UCI les possibilitats de morir són altes, perquè són pacients crítics. I si les unitats estan saturades, amb el mateix personal, necessàriament el risc és més alt”.

Armas sap be del que parla. La pressió hospitalària i en UCI ha obligat a duplicar llits i habilitar espai en llocs provisionals. La pressió continua i les ajustades plantilles es ressenten pels contagis. “Els espais es poden crear però no podem multiplicar els sanitaris. No tenim recursos perquè no podem formar el personal d'un dia per a un altre”, lamenta aquest metge d'urgències que reclama insistentment més personal. O com a mínim, més visió a llarg termini. “Estem pagant la destrucció de contractes estructurals i la desaparició de llocs de treball d'anys anteriors”, es lamenta.