'A fer la mà': coneixes els diferents usos de l'expressió valenciana? I el seu origen?

No és el mateix 'anar a fer la mà' que 'anar-se'n a fer la mà' o 'anar a fer-se la mà'

Aquesta expressió s'ha usat per a il·lustrar samarretes, tasses, coixins i tot tipus de merxandatge
Aquesta expressió s'ha usat per a il·lustrar samarretes, tasses, coixins i tot tipus de merxandatge / duestasses.com

Aquesta és una expressió molt estesa i endèmica del territori valencià i s'usa per a indicar llunyania. Però depenent del verb o el context en què s'use adquireix un significat o un altre. En trobaríem tres: 

  • Primer de tot, la manera en què aquesta locució expressa purament llunyania, que un lloc està molt lluny. Normalment s'usa amb els verbs estar o anar: "La teua casa està a fer la mà" o "Ara anar a fer la mà no és bona idea".
  • D'altra banda, si envies algú a fer la mà, l'estàs enviant també a un lloc molt llunyà, però adquireix una connotació de menyspreu. D'una manera molt poc amable li estàs demanant a aquesta persona que se'n vaja molt lluny perquè deixe de molestar. Per exemple: "Xe, ves-te'n a fer la mà". 
  • Finalment, també podem trobar aquesta expressió en una construcció reflexiva: fer-se la mà, on adquireix dos significats diferents. El principal i més usat seria el de masturbar-se, on també s'usa en un sentit figurat d'anar-se'n molt lluny a entretindre's a soles. Però aquesta forma reflexiva també la trobem en el món de la pilota valenciana: quan un pilotari se'n va a fer-se la mà és que s'està preparant per a jugar, posant l'esparadrap, el tesamoll, les planxes d'acer, les cartes i totes les proteccions que requereixen per a no fer-se mal en la mà. Com que aquesta pràctica pot representar una hora de preparació, això de fer-se la mà també es podia usar en el món de l'esport per a enviar algú perquè estiguera una estona entretingut, una accepció molt similar a la de masturbar-se.  

En els tres significats, el sentit de l'expressió variarà segons la prosòdia, ja que es pot usar de forma bel·ligerant, en una conversa entre dos persones enfrontades, o bé amb to jocós i amigable de confiança entre els interlocutors. 

D'on prové l'expressió 'a fer la mà'? 

Coneguts els diferents usos que se li pot atorgar a aquesta expressió tan nostra, ara ens plantengem d'on prové i sobre això no podem més que compartir una teoria que explique el seu origen. Una explicació que ha traspassat generacions mitjançant l'oralitat i sense cap constatació escrita. 

Popularment es conta que fa molts anys, els carros que venien carregats de fruites i hortalisses des de l'horta fins a la ciutat de València hi accedien mitjançant els ponts que donaven accés a la ciutat. Aquests ponts estaven replets de sants per a protegir el Cap i Casal de qualsevol mal auguri i algun carro, al seu pas, hi trencava alguna mà que sobreeixia. Si l'agutzil que es trobava a les portes de la ciutat presenciava aquesta malifeta, ordenava immediatament al comerciant que se n'anara a fer la mà, és a dir, que retrocedira, arreglara o pagara aquella mà i ja després el deixaria passar. Ací hi trobem el sentit despectiu que normalment obté aquesta expressió, usada per un interlocutor enfadat que envia l'altre molt lluny o bé a un lloc on no torne a molestar. 

Altres hipòtesis apunten que aquesta expressió té el seu origen a Alcoi, a l'Alcoià, on el mar queda molt lluny. Diuen que allà s'usava així: a fer la mar i que per tant, si algú t'estava enviant a la mar o deia que alguna cosa estava allà, prop de la mar, estava molt llunyana. Amb el pas del temps, pot ser la r s'ha anat perdent i ha derivat en l'expressió com la coneixem hui en dia: a fer la mà

Pot ser hi ha tants usos i teories com comarques valencianes o persones que hi resideixen, però el que està clar és que aquesta dita s'ha convertit en part de la nostra identitat i els seus possibles orígens en part de la cultura popular valenciana. 

Primera referència constatada

Posant de banda l'oralitat, en literatura escrita trobem l'expressió a fer la mà per primera vegada en un sainet de la primera meitat del segle XIX. L'autor de Benassal, Vicent Borredà, nascut el 1795, escrivia així:

...val la pena

y cumplire la condena

per vore si en guañe un pico

va dir plorant Visantico

DESPEDIN·SE EN MOLTA PENA

2a

Che que poc trellat que tens

li diu adela enfadà

allí vas a fer la mà

y cuant acabes te·n vens

sí estas asi, tots contents

allí Deu sap lo que pasa

y ell molt serio, sense guasa

nomes te que la quimera

de almorsar en ca... 

Aquest fragment de la peça teatral titulada Sempre ni a un record per a Fustero forma part del Corpus Informatitzat del Valencià de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua. 

També et pot interessar

stats