La batalla per recuperar la memòria es lliura a la penya de la Juliana

Durant una setmana, ArqueoAntro treballa en aquestes trinxeres, llocs de tirador i nius de metralladora on caigueren milers de combatents en la Guerra Civil.

L’equip de professionals comença les exhumacions de la fossa número 2
L’equip de professionals comença les exhumacions de la fossa número 2 / ArqueoAntro

Quan es troba una vèrtebra o un metacarp sota terra a la penya de la Juliana, probablement hi ha una fossa comuna a prop. Les d’aquest paratge de Begís no són habituals, els ossos estan regirats per la inclemència del temps i l’espoli de col·leccionistes de la Guerra Civil. Les trinxeres republicanes traslladen a l’abril de 1938, moment en què el dictador Franco decideix fer avançar les tropes cap a València i intenta creuar la línia de defensa XYZ. En acabar la guerra, aquestes fortificacions es convertirien en la sepultura “dels oblidats dels oblidats”, la memòria dels quals tracta de recuperar cada any l’equip d’ArqueoAntro.

Material bèlic trobat en les llomes de la penya / Arxiu

“Mira, una bala sense detonar”, s’escolta freqüentment durant la visita als cims de Viver. Durant una setmana, un grup d’arqueòlegs i antropòlegs treballa en aquestes trinxeres, llocs de tirador i nius de metralladora on van caure milers de combatents. Aquesta campanya d’exhumació en el Front del Llevant ha aconseguit recuperar, en set anys, les restes de més de vint soldats republicans. “Es donen concentracions estranyes, com si els hagueren enterrat anys després. De fet, a la fossa número 3 vam trobar ossos enterrats en bosses de plàstic, i també es poden localitzar restes a nivell superficial”, explica l’arqueòleg Miquel Mezquida durant les jornades de sensibilització que s’inclouen durant la campanya, on han participat aquest cap de setmana desenes de persones.

Les famílies trenquen amb el silenci

Fins fa molt poc temps, la memòria històrica corria a càrrec de les butxaques de les famílies de les víctimes i de l’altruisme de professionals. “Els xiquets i les xiquetes que mai han conegut els seus pares, si no han mort, ara tenen més de 80 anys i la seua major il·lusió és poder trobar-los”, apunta Eduardo Ortuño, en record del seu avi a qui van assassinar a Paterna el 27 d’octubre de 1939. Eduardo, a l’igual que Silvia Talens, que busca el seu avi afusellat el 1941, coincideixen a dir que la por s’hereta.

L’arqueòleg Miquel Mezquida durant la visita a la penya de la Juliana / Arxiu

Entre les filles, nets i nebodes de represaliats, s’ha format una nova família que comparteix les dificultats a l’hora de trencar amb el silenci. Així s’ha format l’associació de familiars de desapareguts al Front del Llevant, els quals reclamen la recerca i la identificació de les restes que es troben disperses per l’antic front de batalla, “per a poder-les fer arribar a les famílies i dignificar la seua memòria”. “Tenim tot preparat per a quan el trobem, volem enterrar-lo amb la meua àvia, a Lorca”, conta Feli González sobre el seu avi, qui insta l’administració perquè es faça càrrec de les exhumacions i que així son pare puga ser-ne testimoni encara.

“La tercera generació ja no tenim por ni ganes de callar; necessite tancar la història de la meua família”, expressa Rosana Arques. Rosana, juntament amb altres milers de persones, va perdre un familiar seu en la línia XYZ, on van arribar a combatre cos a cos i on les restes de la contesa perduren quatre dècades després.

També et pot interessar

stats