• Silenci sobre els abandons a l’Església

    Notícies Societat | 03/12/2018 10:25
    Elena Tamarit Escrivà
    L'arxidiòcesi de València, en una imatge d'arxiu

    L'arxidiòcesi de València, en una imatge d'arxiu

    En algunes ciutats espanyoles, com ara Castelló de la Plana o Ciudad Real, és difícil parlar desapassionadament sobre l’apostasia. Aquells que han intentat trencar els llaços amb l’Església catòlica es troben amb nombroses traves a l’hora d’anul·lar el baptisme, procés de què es consideren de ple dret i que la Santa Seu esquiva emparant-se en una resolució del Tribunal Constitucional.

    Davant el silenci de l’Església, Juan Vera va decidir crear un web on trobar informació sobre el procés i testimonis d’apòstates segons el seu lloc d’origen. “Fa cinc anys em va costar molt trobar informació en internet, i se’m va ocórrer recopilar experiències d’altra gent”, explica durant una entrevista a À Punt.

    Segons el lloc de residència, l’anul·lació del baptisme pot resultar un mer tràmit o fins i tot arribar a la batalla judicial. “A la diòcesi de València, abans et negaven el dret a apostatar”, explica i afig que, fa un parell d’anys, va haver-hi “un punt d’inflexió” i la institució va començar a concedir l’apostasia sistemàticament.

    Precisament va ser en aquesta ciutat on es va iniciar, després de la denúncia d’un apòstata i coincidint amb la visita del papa Benet XVI, la causa entre l’Església i l’Agència Espanyola de Protecció de Dades. L’agència reclamava que els llibres de baptisme foren considerats registres públics, com qualsevol altra institució de recopilació de dades, i d’aquesta manera poder sol·licitar la seua eliminació. No obstant això, el Tribunal Constitucional va dictar que constitueix l’únic registre civil fiable fins a 1870, per la qual cosa es tracta de documents històrics i no s’adscriuen a la llei de protecció de dades.

    “La petició d’apostasia depén molt de la voluntat de la diòcesi, i sóc conscient que se’n tramiten moltes”, explica el creador d’apostatar.org. Basant-se en les publicacions que escriuen regularment en la pàgina web, Vera explica que la institució d’Alacant, situada a Oriola, concedeix els documents “sense problemes”, però que Castelló segueix sent de les poques que neguen l’anul·lació emparant-se en el dictamen del tribunal.

    Ho demostra el cas de Félix Beltrán, de Castelló, qui va intentar-ho fa més d’un any. “Vaig fer tot el procés sabent que segurament no arribaria a cap lloc, però volia fer-ho igualment”, resumeix. Després de preguntar-li les raons per les quals sol·licitava la partida de baptisme, Félix explica que el responsable de la diòcesi li va fer una “renyina moralitzadora, dient que no serviria de res el que estava fent i que havia de parlar amb la meua família”. Després d’uns mesos, va rebre una carta de la qual feien “justificant de recepció” de la sol·licitud, però indicant que es basaven en els acords entre l’estat i la Santa Seu per a no fer-la efectiva. Ara, Félix està empadronat a Barcelona i, com que el tràmit es basa en el lloc de residència, repetirà els passos per a anul·lar el seu baptisme. “N’estic pendent”, diu.


    Resposta rebuda per part del Bisbat de Castelló / Félix Beltrán

    Com apostatar

    A més de paciència, per a apostatar són necessaris tres documents. El principal és la partida de baptisme, que es pot aconseguir a l’església on va tenir lloc el ritu. A més, una fotocòpia compulsada del DNI i un escrit que explique la voluntat d’apostatar ─és possible descarregar un model en la mateixa pàgina web d’apostatar.org─. “Tot això es porta a la diòcesi on residisques. La gran majoria et demanaran una entrevista personal per a dir-te com és d’important l’església, la pena que els fa que te’n vages i que les seues portes sempre estaran obertes”, explica Juan des de Berlín, on viu actualment. Una vegada realitzat tot el procediment, quedaria esperar l’enviament del certificat d’abandó.

    Les diòcesis afigen l’anul·lació a la partida de baptisme, una anotació marginal detallant que la persona ha apostatat. En termes civils no té conseqüència, ja que l’Església no rep diners segons els fidels d’Espanya però, en paraules de Juan, “açò no significa que no siga important”. "La conseqüència és personal, i si en el futur l’Església afluixa la corda i crea un registre oficial de catòlics, supose que s’hi reflectirà”, afig.

    Apostatar en altres països

    A la majoria de països llatinoamericans, el procés d’apostasia és similar a l’espanyol, procés antagònic al de Finlàndia, on és possible fer-ho per Internet. “Com que no és una ciència certa i l’Església dona molt poca informació, depén molt del lloc”, explica Juan durant la trucada telefònica.

    El creador de la pàgina web destaca el cas particular d’Alemanya on, en empadronar-se, és obligatori indicar en l’anmeldung la confessió religiosa per al pagament d’impostos. En cas d’estar batejat, l’Església s’endú cada mes un nou per cent de la renda impositiva ─similar a l’IRPF espanyol─. “Esperes que ningú se n’assabente perquè... Qui investiga això? Si creus que no aniran a Espanya a veure si estàs batejat... Estàs molt equivocat”, explica un testimoni que va haver de pagar a Hisenda els costos amb efecte retroactiu.

    En cas de voler apostatar, cal acudir a l’ajuntament del municipi, pagar una taxa d’uns 30 euros i presentar el rebut conjuntament amb el passaport i la còpia de l’empadronament. En qüestió de minuts, un document oficial certifica l’abandó voluntari de l’Església catòlica.