Ni home miracle ni tècnic de moda, un guerrer

A l’estiu del 2016, després de perdre dos finals consecutives de Lliga de Campions, Simeone, tècnic de l’Atlètic de Madrid, afirmava en una entrevista “la vida no dóna batalles fàcils als millors guerrers i jo em considere un guerrer”.

Paco López Fernández, l’entrenador del Llevant UE, a qui aquests dies li arriben elogis per tot arreu que el bategen com a “home miracle” o “tècnic de moda” és, simplement com diu Simeone, un d'aquells lluitadors a qui la vida no li ha presentat batalles fàcils els últims anys, ni en l’àmbit personal ni en el professional.

És per això que el tècnic que ha aconseguit, des de la banqueta de l’estadi on anava de menut amb son pare o amb algun tio, sumar 19 dels 24 punts possibles com a màxim responsable del primer equip granota i assegurar així la permanència del Llevant en Primera. Un guerrer de cor net i ànima combativa.

Les estadístiques desprenen moltes més dades positives, els titulars s’omplin de lloances, però tot això no posa en relleu allò que reflecteixen els números. És la justícia que per fi imparteix el futbol a un home que fa anys que sembra pels camps i les banquetes els valors d’aquest esport.

L'etapa de jugador

Format en la planter del València CF, Paco López va defendre la samarreta blanca i negra en categories inferiors. El futbol de l’habilidós i menut davanter del filial valencianista, però, no encaixà en l’estructura de l’entitat i se'n va anar al Carcaixent. Amb el seu següent equip, el Torrent, va viure el primer èxit amb l’ascens a la Segona Divisió B. Els 9 gols en la divisió de bronze, aquella verticalitat i la valuosa aportació ofensiva que mostrà en la categoria, el portaren a l’Hèrcules.

En el conjunt alacantí esclata futbolísticament, hi estigué quatre temporades i hi va viure el segon gran triomf futbolístic, l’ascens a la divisió de plata l'any 1993. Debutava en Segona, categoria que també disfrutaria com a jugador de l’Extremadura.

Però al desembre de 1994, les terres extremenyes l’allunyaven massa del seu entorn i va decidir acceptar l’oferta del Llevant UE, un club que aleshores lluitava en Segona B.

En el conjunt granota, Paco va anotar en sis mesos 10 gols, dos contra l’Écija en la promoció d’ascens a la categoria de plata en un estrany enfrontament en què Paco López va ser el golejador d’un equip, que al descans guanyava 2-0 i va acabar el partit 2-4 sense ascens i amb roja per al davanter de Silla.

El futbol no va ser just amb aquell equip que entrenava el tècnic Juande Ramos ni amb Paco López.

Després deixaria empremta durant les tres temporades que va estaren el CE Castelló. Vindria després el Múrcia, equip amb qui de nou disputaria la promoció a Segona, i el Benidorm, on penjaria les botes després de 18 anys de futbolista.

Trajectòria a les banquetes

El seu inici a les banquetes va ser en l’escola del Vila-real entrenant el tercer equip groguet. Despés va passar pel Catarroja en Tercera Divisió, conjunt amb què va disputar la promoció d’ascens a Segona B, la primera conquesta com a tècnic.

I de Catarroja a les Foietes. Amb el Benidorm va disputar una eliminatòria de Copa del Rei contra el Barcelona la temporada 2008/09 que va atraure l’atenció dels mitjans de comunicació. Aquella va ser la primera gran emprempta en el futbol de l’elit del gran Paco López.

Després, aquest rodamón del futbol visqué l’experiència d’entrenar un equip històric, el CE Alcoià. Amb el conjunt del Collao va disputar la promoció d’ascens a Segona la temporada 2009/2010, però de nou el futbol li va pegar una galtada. La campanya 2010/2011, després de 33 partits ocupant llocs de promoció d’ascens a Segona, sorprenentment va ser destituït en la jornada 33. Va ser un adéu acompanyat de llàgrimes de decepció. El futbol tornava a ser injust amb Paco López.

Una injustícia que es repetiria en el Cartagena, equip amb què es compromet l'estiu de 2011 però on cessa del càrrec en les primeres jornades.

Però el tècnic de Silla està encisat pel futbol i aquesta constància per a fer de la vocació una professió el porta al filial del València. I de l’escola valencianista al planter del Vila-real, en la segona etapa en l’entitat grogueta. Arribà per a entrenar el conjunt C i d’ací passà al filial, a qui en la primera campanya en la banqueta va convertir en l’equip més golejador del Grup III de la Segona B i amb qui jugà la promoció d’ascens a Segona tot i no complir el somni de l’ascens després de caure contra el Logronyés.

Una altra volta el futbol girant-li l'esquena a qui millor representa la seua puresa.

Li arriben ofertes de categoria superior, però la família és prioritària i aquell estiu accepta entrenar en Tercera Divisió l’Atlètic Llevant. “El més important és ser feliç amb allò que fas i jo sóc feliç entrenant cada dia”, diu Paco.

Un home bo

Hui, des de la talaia de Primera Divisió, el tècnic de Silla viu un somni com el que va sentir en el partit contra el Sevilla quan va protagonitzar un moment insòlit per a una afició poc acostumada a idolatrar entrenadors: l’estadi Ciutat de València va corejar molts minuts el “Paco López oe,oe,…”,

Tot i això, Paco, “l’entrenador de moda en el futbol espanyol”, és aquell que cada dilluns es reuneix en un bar del poble per a sopar amb la seua colla d’amics de tota la vida; el pare que intenta no perdre’s cap partit dels seus fills; el marit que idolatra la força de la seua dona; l’amic que ha volgut compartir el somni de l’experiència en Primera Divisió amb el seu germà Toni i amb el seu excompany al Castelló, José Gordillo, en el seu cos tècnic; l’home que, després de guanyar l’Athletic Club de Bilbao a San Mamés, és capaç de passar tot el viatge de tornada a València responen els quasi mil whatsapps rebuts.

Aquestos són els fets simbòlics que amaguen un abraç com el que va protagonitzar Paco López amb el fisioterapeuta del Llevant José Baixauli a la fi del duel contra el Sevilla. Gestos de gerrers d’una vida que els obliga a batallar insistentment, però davant dels quals, el futbol, sí també el futbol, s’hi ha de rendir, perquè els triomfadors en humilitat són també els millors ambaixadors dels principis i valors de l’esport, aquells que van molt més enllà d’una ratxa de resultats.

No hi ha miracles, hi ha recompensa a un treball, a una trajectòria i a un home bo: Paco López.