Com un pilotari delinqüent va convertir el trinquet de Pelai en la Catedral de la Pilota

Si a algun aficionat de l’esport insígnia dels valencians i valencianes li pregunten on es troba la Catedral de la Pilota, les seues indicacions ens portarien de manera inequívoca cap a un cèntric carrer de València, ubicat a pocs metres de l’Estació del Nord. El trinquet de Pelai, del qual diuen que és la instal·lació esportiva en actiu més antiga d’Europa, rep el seu nom actual del carrer on s’ubica. Però fa cent cinquanta-cinc anys, quan va nàixer amb el nom de trinquet del Tir de la Gallina, només estava envoltat d’horta. 

L’historiador Vicent Baydal, ha fet un passeig per la història de la mítica instal·lació en Les notícies del matí a través de les troballes que revela el professor i investigador de Benetússer Cèsar Ferrandis en el llibre El trinquet del carrer Pelai. 

Des del naixement d’aquest espai de culte per als pilotaris, apegat a un hort que s’emprava com a camp de tir, fins al període d’esplendor en què va atraure els millors jugadors, l’admiració dels aficionats i fins i tot la mirada de la premsa nacional, Baydal fa un repàs d’algunes de les dades més curioses de la trajectòria de l’enclavament. Entre elles, l’origen de la denominació Catedral de la Pilota, de la qual té bona part de culpa una de les figures històriques més polèmiques del món de la pilota: el Xiquet de Simat.

Terenci Miñana, el simater que s’amagava darrere d'aquest malnom, va ser un dels jugadors més estimats de principis del segle passat, i va popularitzar l’escala i corda en detriment de les llargues gràcies a les “filigranes increïbles” amb què delectava el públic en aquesta modalitat. Però aquest virtuós pilotari també va ser un personatge controvertit que va especialitzar-se en l’art del robatori, l’extorsió o el tràfic de cocaïna tant com en el de la pilota mateixa. 

L’any 1868 naix el triquet del Tir de la Gallina enmig de l’horta de València

Vicent Baydal ens situa en la València de fa cent cinquanta-cinc anys per a relatar com va nàixer la Catedral de la Pilota. “La calorosa vesprada del dijous 20 d’agost de 1868 es va inaugurar, amb la presència de l’alcalde de la ciutat i una banda de música, un nou trinquet, que se sumava al ja existent trinquet de l’Encarnació, amb una partida que va enfrontar Molla i Xufa contra Cames, el Ferreret i el Tramusser”, explica l’historiador.   

En aquell moment, assenyala Baydal, feia tres anys que la ciutat de València havia enderrocat les seues muralles i que a l’altra banda d’aquelles muralles, en la part d’horta, a penes feia una dotzena d’anys, el 1856, que la família Benet Igual, una família de llauradors de Russafa, havia aprofitat la desamortització eclesiàstica per a comprar uns camps que tenien arrendats a la parròquia de Sant Andreu. Antoni, el primogènit va utilitzar la compra d’aquelles terres per a invertir i construir en una zona que prompte seria part de l’expansió urbanística de la ciutat. 

Seguint les investigacions del llibre de Cèsar Ferrandis, Baydal detalla que, primer lloc, es va establir un hort dedicat al tir de la gallina o tir de colom. Com que Antoni era capità de l’exèrcit, va aprofitar la circumstància per a oferir un lloc on –pagant– es podia practicar el tir, l’ús de les armes. El 1868, quan ell tenia quaranta-quatre anys, va decidir construir al costat un trinquet en un lloc que encara no estava urbanitzat. El carrer de Pelai encara no existia, i, per tant, el nom original del trinquet era del Tir de la Gallina. Això va canviar una miqueta més avant, assenyala l’historiador, en la dècada de 1880, quan tota aquella zona d’horta al costat de les vies del tren es va urbanitzar i el trinquet va quedar encabit en el carrer de Pelai, que va ser el nom que va adquirir des de finals del segle XIX.  

Terenci Miñana, el pilotari delinqüent que va fer gran el trinquet de Pelai

Un altre dels episodis en què Vicent Baydal s’ha detingut ha sigut el que va protagonitzar el Xiquet de Simat, un dels pilotaris més peculiars que han escrit la història d’aquest esport.  En setembre de 1902, quan Terenci Andrés Miñana tenia díhuit anys, va debutar al trinquet de Pelai. El seu joc “extraordinari”, que va fer que ja a finals de 1902, apareguera en la premsa com “el cèlebre Xiquet de Simat”, un autèntic fenomen, que prompte passaria a ser el número u de la pilota, fins i tot per davant del seu descobridor, Nel de Murla. 

Poc abans de l’aparició del Xiquet de Simat, Nel de Murla havia començat a proposar un canvi en el joc tradicional. La variació consistia a posar una corda enmig de l’espai de joc i passar la pilota sempre per dalt de la corda, que és el que hui en dia coneixem com escala i corda. Segons relata Baydal, altres pilotaris, que jugaven a llargues o al raspot –al raspall–, no s’adaptaven bé al canvi, “però el Xiquet de Simat feia unes filigranes increïbles, posava la pilota on volia, i això va fer que l’escala i corda, que diguem que té més espectacularitat, passara a ser la modalitat reina fins als nostres dies”, detalla l’historiador.  

Durant una dècada Terenci Miñana va ser la principal figura de la pilota valenciana, acostant-se a les quotes de popularitat i mestria que anys després va tindre el Genovés. Però a partir de 1914, quan tenia trenta-dos anys, el Xiquet de Simat comença a implicar-se en tota classe d’activitats delictives. Fins a 1917, apunta l’historiador, Terenci va continuar jugant partides, però ja no al mateix ritme, “perquè cada vegada estava més enfangat en el món de l’hampa amb una banda de lladres que va formar amb Emili Brines –conegut com el Mellat de Tavernes– o Maximilià Gabanyac –'catalán muy afeminado', diu la premsa de l’època–, amb els quals es dedicava als robatoris i l’extorsió” recalca Baydal.

L’estiu del 1914 la Guàrdia Civil el deté a Albaida per un assalt amb pistola i ganivet, en novembre d’aquell mateix any, participa en un furt sacríleg a la col·legiata de Xàtiva i el març del 1915 és detingut quan es disposava a fer robatoris en la casa de diversos terratinents i fins i tot a la catedral de Conca. Després d’eixir en llibertat provisional, l’any següent, el juny de 1916, Terenci és novament detingut, després d’amenaçar i participar en l’intent d’extorsió a un capellà en connivència amb Carmen Gálvez, “propietaria de una casa alegre” –deien els diaris–. A finals del 1916 es va veure implicat en un tiroteig que va començar en un prostíbul, i que va ferir Terenci en el braç esquerre.

Quan tenia trenta-huit anys, torna a la pilota, tot i que jugant normalment com a punter o com a feridor, segons deien els diaris del moment, “per les escasses forces que posseeix actualment, però donant lliçons d'àlgebra quan llança la pilota al dau”. Aquest retorn als trinquets no va implicar que abandonara la seua faceta delictiva. El mes de desembre d’aquell mateix any el deté la Guàrdia Civil per formar part d’una gran xarxa de distribució i venda de cocaïna, que era una droga que llavors, en els bojos anys vint, estava arribant i expandint-se per la ciutat, sobretot a través de la venda clandestina en farmàcies. 

Però com en altres ocasions, conta Baydal, torna a eixir lliure i és en aquest punt quan es vincula de manera més important al triquet de Pelai. El mes de setembre de 1928 Terenci passa a ser el gerent de la instal·lació. En associació amb Alfredo González Mataix, va gestionar el recinte, amb l’ajuda també d’altres grans pilotaris retirats, com el Rovell de Dénia o el Faixero de Gandia. L’any 1928 es va inaugurar un nou recinte, el trinquet de Llevant o del Grau, que fitxa els millors jugadors que abans oferien partides a Pelai i, en aquest context de rivalitat, els periodistes comencen a parlar alternativament de quin dels dos triquets era la Catedral de la Pilota.

Al principi, segons explica Cèsar Ferrandis en el seu llibre, la primera referència a la Catedral de la Pilota és en realitat al trinquet de Llevant, el del Grau, però prompte, sobretot gràcies a la intervenció del Xiquet de Simat, aquest títol honorífic es reservarà per al de Pelai, cosa que es consolidarà plenament durant els anys trenta i fins als nostres dies.

Així, el Xiquet de Simat aconsegueix tornar l’esplendor a Pelai i manté la seua gestió durant dèsset anys. Com deia el periodista Miguel Ángel López Egea, Terenci “va marcar l’època més important en la història del trinquet, gràcies a la seua experiència, capacitat i do de gents, en el difícil tracte amb els pilotaris i el públic”.