La paraula en imatges: 'alarma'

La paraula alarma prové de l’italià all’arme, que literalment significa ‘a les armes’. L’ús d’esta expressió començà a utilitzar-se durant el segle XVI entre els soldats italians que feien guàrdia, els sentinelles —una altra paraula d’origen italià—, que avisaven d’eixa manera els altres soldats d’un atac imminent de les tropes enemigues. El terme es difongué ràpidament en les diverses llengües romàniques, amb lleus adaptacions, com a crit de guerra.

En valencià apareix documentat en el Thesaurus puerilis, una obra destinada a facilitar l’ensenyança del llatí als xiquets, publicada en 1575 pel religiós Onofre Pou.

Durant molt de temps, el terme alarma es mantingué exclusivament en el vocabulari militar; però, a poc a poc, anà estenent-se a uns altres àmbits amb nous significats relacionats. En primer lloc, per a fer referència a la inquietud causada per alguna cosa que es percep com una amenaça o un perill sobtat. En este sentit, la Constitució Espanyola regula la declaració de l’estat d’alarma, desplegada en una llei orgànica posterior, per a afrontar catàstrofes, crisis sanitàries greus, paralització de serveis públics essencials o situacions de desabastiment de productes de primera necessitat.

I, més recentment, ja a finals del segle XX, la paraula alarma ha passat a usar-se també per a anomenar un dispositiu electrònic que s’activa automàticament per a avisar d’una acció potencialment amenaçant, com per exemple quan algú entra sense autorització en un recinte privat; o també per a referir-se al senyal emés per a avisar d’alguna cosa, com el que fan els rellotges o els mòbils per a despertar-nos.