La paraula en imatges: 'escacs'

Els orígens del joc d’escacs es remunten al segle V a l’Índia, a on hi ha constància que es jugava a un joc molt paregut, anomenat xaturanga, que literalment significava ‘exèrcit’. Però la paraula escacs en concret ens ha vingut del baix llatí scaccus. S’havia format per alteració de l’àrab sah, i l’àrab, per la seua banda, l’havia pres del persa, a on tenia el significat de 'rei'. I és que, efectivament, els escacs és un joc d’estratègia en què un exèrcit, format per setze figures de color blanc, representatives dels diversos estaments de l’estructura militar, combat, a través de moviments singulars, amb un altre exèrcit de figures negres. L’objectiu final de tots els moviments de les fitxes és matar el rei del contrincant, que s’ha d’advertir prèviament amb l’expressió «escac al rei», perquè el jugador contrari puga desplaçar-lo a una altra casella en què estiga segur o sacrificar alguna altra peça de menor valor. Si el rei de qualsevol dels exèrcits cau en la batalla, la partida està perduda. És una representació metafòrica de les antigues batalles.

A Europa este joc es popularitzà durant el segle XV. I cal apuntar —amb un discret orgull patri— que els valencians contribuírem a definir les actuals regles del joc. Bernat Fenollar, Francesc Castellví i Narcís Vinyoles publicaren al voltant de 1475 l’obra poètica Scachs d’amor, a on, amb l’aparença d’una disputa amorosa, juguen una partida d’escacs en què apareix per primera vegada la figura de la dama. L’amor cortés ja s’havia manifestat, i es projecta d’eixa manera en el joc. Però, a més d’esta contribució, cal destacar que el sogorbí Francesc Vicent publicà en 1495 el Llibre dels jochs partits dels schacs en nombre de 100, a on es definixen per primera volta les regles actuals del joc d’escacs.