La paraula en imatges: 'grévol'

El grévol moltes persones el coneixen actualment com una imatge icònica: una rameta amb unes boletes roges que servix d’ornament típic de la decoració nadalenca. Però, en el seu entorn natural, el grévol és un arbre. A voltes se sol pensar que és un simple arbust, però n’hi ha exemplars que poden arribar als vint metres d’alçària. El tret més característic del grévol són les seues fulles. Mantenen una verdor intensa durant tot l’any. Bé, en realitat, només són lluentes en la part anterior; la part posterior de les fulles és d’un color més clar i mat. Tenen una forma ovalada, amb unes vores ondulades i espinoses. Són així per a protegir-se de la voracitat de les cabres i altres herbívors terrestres. Tenen, a més, una curiositat afegida molt singular: les fulles de les branques més altes no són ni espinoses ni coriàcies. Les cabres no arriben a eixes altures, i ja no tenen, per tant, la necessitat de crear eixos escuts protectors. Esta dualitat en la morfologia de les fulles és una mostra de la capacitat evolutiva de les plantes per a adaptar-se al medi a on creixen.

Les paraules també s’aclimaten a l’entorn a on arrelen. La paraula grévol prové de la forma llatina aquifolium, que significa ‘fulles en forma d’agulla’. En italià, preservant una gran fidelitat als orígens llatins, es diu agrifoglio; en castellà, després de diversos canvis, s’ha adaptat com a acebo; en portugués, per la dimensió habitual de l’arbre, se li ha aplicat un sufix diminutiu, i es diu azevinho.

La llengua dels colons romans anà adaptant-se a l’entorn, mesclant sons i estructures morfològiques del seu llatí vulgar amb les llengües de la població colonitzada. El resultat d’eixa mescla són les llengües romàniques. Al final, tot —la flora i la fauna, i també les paraules, per descomptat— estan sotmeses a un procés d’hibridació constant.