La paraula en imatges: 'infermer'

La paraula infermer prové del llatí infĭrmus, que procedia al seu torn de infĭrmitas, mot format per la combinació del prefix in-, que indica negació; el lexema fĭrm-, present en l’adjectiu fĭrmus, que vol dir ‘ferm, fort’, i el sufix -itas, -itatis, que servix per a expressar una qualitat.

De infĭrmitas s’originà infermetat, que prompte es transformà en enfermetat, per assimilació de la vocal inicial a la de la síl·laba següent. Estes formes estan àmpliament documentades en textos antics, i en els diccionaris actuals, com a reflex d’eixe ús, apareix registrada la variant infermetat, tant amb el significat de ‘falta de fermetat’ com amb el de ‘malaltia’, este últim sentit amb la marca d’antic. I d’estos dos substantius (infermetat i enfermetat) sorgiren les formes infermer i enfermer per a referir-se a la persona que prestava assistència als malalts, administrant-los medicaments o practicant-los cures diverses. La variant enfermer, antiquíssima, ja apareix usada a finals del segle XIII en un escrit del notari de la cort Berenguer de Ripoll, recopilat pel professor Enric Guinot, junt amb altres documents, amb el títol genèric de Pergamins, processos i cartes reials: «Sie a tots coneguda cosa com nós, frare Bernat Pallarés, enfermer del monestir de Benifaçà». Amb tot, modernament s’ha optat per difondre com a cultisme la forma infermer, que enllaça més fidelment amb la forma originària llatin