La paraula en imatges: 'sirena'

La paraula sirena, com moltes altres veus actuals del valencià, ens vingué de la forma homònima del llatí vulgar; i el llatí, per la seua banda, l’havia presa del grec seirḗn. Totes les llengües s’han format per assimilació de veus procedents d’altres llengües, que, en un moment determinat, resultaven útils per a anomenar alguna cosa, fora real o imaginària.

Els romans, per a explicar-se el naufragi de moltes embarcacions a l’entrada de l’estret de Sicília, pensaven que hi havia uns monstres marins que, procedents de les profunditats de l’avern, atreien els navegants amb els seus cants melodiosos i després els devoraven. Era un mite que s’havia gestat en la cultura grega. En la versió més arcaica, les sirenes eren unes nimfes amb bust de dona i cos d’au; més tard van passar a ser representades també amb cos femení i cua de peix. En algunes llengües encara s’expressa esta dualitat figurativa amb paraules distintes. En anglés, per exemple, per a designar la dona au s’usa la paraula siren, mentre que la dona peix rep el nom de mermaid.

El mite de la sirena, present emblemàticament en obres com l’Odissea, d’Homer, és el reflex d’uns prejuís ancestrals, que atribuïen a la bellesa femenina un caràcter pervers, capaç d’atraure seductorament els hòmens per a corrompre’ls.

En valencià, antigament es feia servir també la variant serena. Eixa és la forma que utilitza, per exemple, Joan Roís de Corella en un dels seus poemes, que, gràcies al cantant Raimon, ha aconseguit una gran popularitat: «Si en lo mal temps la serena bé canta, io dec cantar, puix dolor me turmenta».

Però les paraules evolucionen i van adquirint nous significats per a respondre a les necessitats de cada moment. I així va ser com el físic francés Charles Cagniard de la Tour inventà en 1819 un instrument acústic que emetia un so molt estrident, que anomenà sirène en record d’estos sers fantàstics de la mitologia clàssica.