Tot va nàixer de la lletra d’una cançó, la que Xavi Sarrià va crear per a la banda sonora de la pel·lícula La mort de Guillem. Però d’eixa llavor que, com el relat del documental, creix de la terra, va sorgir un projecte cada vegada més ampli i profund, tant en la forma com en el fons.

'No s'apaguen les estreles' n'és el resultat, un documental que la televisió d'À Punt va estrenar aquest dilluns i que està disponible a la carta fins el dia 28 de juny. És la cirereta d'un projecte transmèdia en què formats propis de la música en directe, la cinematografia i la televisió s'entrellacen per a construir un relat identitari del poble valencià.

El film de Xavi Sarrià, amb guió de David Segarra, realització, edició i fotografia de Víctor Serna i música original de Míriam Encinas, planteja un viatge en blanc i negre per paisatges pròxims, però de bellesa quasi inversemblant, i per les cares de les persones que els habiten. Com a fil conductor, deu històries de resiliència, d'amor a la cultura i la llengua, de lluita i de germanor connectades per elegants melodies mediterrànies i populars, i per un disseny sonor quasi oníric.

"El poble valencià de hui és hereu de moltíssima gent que ha treballat des de l'educació i la cultura, des de l'horta i la muntanya, i des de l'exili i la memòria", expliquen els creadors del documental. Són "històries de persones que vam pensar que calia dignificar".

Un homenatge audiovisual a vides silenciades creat enmig d'una dura tercera onada de la pandèmia. I per què ara? Per a Xavi Sarrià ha sigut una qüestió de necessitat. Segons explica, "en temps turbulents, la cultura pot ser llum. És quan més necessàries es fan les experiències de valencians i valencianes resilients i lluitadores".

Abans de l'estrena del documental, À Punt va emetre el concert, un altre eix del projecte transmèdia No s'apaguen les estreles, en què la música en directe interactua amb projeccions audiovisuals. Sarrià comparteix escenari amb Pep Gimeno Botifarra, Paco Costa i l'Escoleta del cor de l'Eliana, entre altres.

Roser Santolària

Mestra i pedagoga

Roser forma part d’una generació de mestres imprescindibles per a l’educació valenciana i en valencià. Després de dècades de dictadura franquista, s’embarcà amb passió en la tasca de reconstruir una escola popular i democràtica. Va participar en la secció pedagògica de Lo Rat Penat, i quan aquesta es va transformar en l’Associació per a la Correspondència i la Impremta a l’Escola, ella en va ser presidenta. Aquesta activista incansable parla de la “depuració”, de com el valencià “no existia”, i del lligam indissoluble entre terra, cultura, llengua i futur.

El valencià no existia. I qui el parlava, ho tenia fotut.

Vicent Torrent

Músic i fundador d’Al Tall

Vicent Torrent és un referent per al món de la cultura i la música valenciana que ha llegat la seua empremta de lletres i sons valents a diverses generacions. Ell és la veu del mític grup Al Tall, que mentre reconstruïa els retalls de la música valenciana poble a poble, la reproduïen amb una proposta trencadora davant d'un públic assedegat de canvi. Van pujar als escenaris enmig del que Sarrià descriu com una època “de desmemòria i autoodi”. Vicent Torrent reconeix que al començament tenien por que el públic jove no entenguera la seua música de llauradors, però, com ell mateix explica “la gent ho entengué perfectament. Però és que a més s’encengué”.  Després d’això, ni les amenaces ni la violència de l’extrema dreta van poder baixar-los de l’entaulat. 

Ens podia més la il·lusió per canviar-ho tot que les amenaces.

Joan Benages

Masover i pastor

Joan Benages ha apuntalat un estil de vida en perill d’extinció. Masover i pastor, ha recuperat una forma d’entendre l’entorn i les relacions personals que transita a ritme lent enmig d’una era frenètica. Joan parla de terra, dels nostres orígens, i de com allà on no hi havia televisions ni telèfons, hi havia qualitat humana i una riquesa incalculable. “En un mas estas a soles, però estàs acompanyat sempre”, explica Joan.

La terra per a mi és la base. Ho és tot.

Pep Gimeno 'Botifarra'

Músic i cantador

No es pot entendre hui dia la música popular valenciana sense parlar de Pep Gimeno Botifarra. En una valuosíssima i apasionada tasca de conservació de la cultura i el patrimoni oral, Botifarra va anar arreplegant, casa per casa, la veu dels qui havien custodiat la memòria musical d’un poble. El resultat són més de 200 cintes on ha quedat registrat un tresor de saviesa popular. En el documental explica l'emoció del tio Batiste quan va escoltar cantar a Pep en un gran escenari un cant de batre que ell li havia ensenyat, “un cant ancestral al qual no es donava valor”, com el defineix Xavi Sarrià. 

Quan el 'tio' Batiste va escoltar per primera volta el cant de batre en un escenari va dir: "Pepe, això tan bonico ho hem cantat nosaltres?"

Ahmed Touzani

Músic i llaurador

Ahmed Touzani és un pont entre el camp i la música, un pont que travessa el Mediterrani i viatja directe als nostres orígens. Aquest músic i llaurador nascut a Tànger viu i treballa al Genovés (Costera). Allí va vore actuar Pep Gimeno Botifarra i eixa nit no va poder dormir: “Eixa música és com la nostra”, es repetia. En el documental, Botifarra i Ahmed entrellacen els llegats dels seus pobles en un cant de batre del primer acompanyat pel violí del segon. “Som germans”, ens recorda Ahmed. 

Quan escoltava el Botifarra, escoltava la veu del meu poble.

Maria Navarro

Associació de Víctimes de la Fossa 126 de Paterna

Encara queden 2.338 persones soterrades a la fossa 126 de Paterna, una de les més grans d’Espanya. Maria explica la por i la humiliació que va patir la seua familia, parla dels afusellaments, de l’estigma amb què carreguen el fills i el patiment de les dones de famílies represaliades, que havien d’acabar servint, moltes voltes, en casa dels seus botxins. Ara, Maria continua la lluita per a dignificar la memòria de totes les víctimes. 

Quan una llavor forta està a la terra, a la terra floreix

Elena Solanas

Neboda de Florencio Pla Meseguer, 'la Pastora'

Elena és la narradora d’"una extraordinària història de supervivència, coratge i lluita", com explica Xavi Sarrià, la del seu oncle Florencio Pla Meseguer, conegut com la Pastora. Va nàixer en un mas de Vallibona amb una malformació genital. Els seus pares van decidir que seria una xiqueta, Teresa, per a evitar ser reclutat a les guerres colonials. 30 anys després, quan va acabar la Guerra Civil, va haver de fugir i es va unir a la guerrilla, on es va canviar el nom a Florencio, i es va retrobar amb la seua identitat. 

Per a ell va ser un alliberament. Va ser una identificació d'ell mateix

Betlem Agulló

Mestra i activista

Betlem és el fil que connecta La mort de Guillem, d’on tot va nàixer, amb el documental. Un grup d'extrema dreta va acabar amb la vida del seu germà d’una ganivetada al cor quan només tenia 18 anys. La pèrdua la va deixar sense consol, però li va permetre descobrir el que ella descriu com “una lluita de xarxes invisibles i intrencables”, un poble unit que no anava a fer un pas arrere davant la por o la violència.  

Ens van llevar un tros de vida, però amb això vam plantar boscos sencers.

Hèctor Vidal, de la Vall de Laguar

Pilotari i entrenador esportiu

Hèctor, de la Vall de Laguar, és jugador professional de pilota, mitger i punter, i també mestre de pilota a les escoles. Cada dia, transmet als xiquets i xiquetes l'amor per la pilota i els valors d'un esport d'origen ancestral que va estar prohibit als carrers durant anys. Hèctor parla del desprestigi que ha patit la pilota per estar lligada a la cultura popular. 

Queda una essència que vulgues o no vulgues, jo la sent: sentir-te inferior, és trist.

Mireia Vidal

Llauradora i sindicalista

“Tindre un veí o veïna és tindre una part extensa de la teua família”. Mireia Vidal ho sap perquè ella va nàixer en un lloc ben especial: la Punta. Amb només 8 anys, va veure com expropiaven sa casa i com arrasaven l’horta per una ampliació del port de València que no es va fer. Però també va vore que dones com sa mare van encapçalar una resistència extraordinària. 

Mireia Vidal explica, també, que eixes dones van sembrar una llavor d’estima i defensa de l’horta i de la nostra terra. Ella s’ha dedicat a la terra seguint el seu exemple i ara és secretària general de la Coordinadora Camperola del País Valencià.

La gent de l’horta som un poquet com els coloms, sempre volem tornar a casa.