Adeu a Brines, el poeta més intimista de la Generació del 50
Recuperem alguns dels versos de l’escriptor d’Oliva, en què reflexiona sobre temes recurrents en la seua obra, com el pas del temps o l’enyorança de la infància
Amb la mort del poeta Francisco Brines no sols es posa punt final a una prolífica producció de versos existencials, que en molts casos reflexionen sobre el pas del temps i l’enyorança de la infància. Amb la desaparició del poeta d’Oliva també acaba la coneguda com a Generació del 50, un grup d’escriptors, de formació universitària, que va viure una infantesa condicionada per la Guerra Civil i una maduresa intel·lectual en plena dictadura.
El poeta valencià, que va faltar aquest dijous als 89 anys, era l’últim representant d’aquest moviment poètic, després de la mort del poeta de Jerez, Caballero Bonald, a principis de maig.
El conflicte del 36 va obligar Brines, junt amb la seua família, a abandonar la seua Oliva natal, una Oliva que després, en la seua trajectòria, recuperaria en molts dels seus versos. Després d’uns anys a França, una altra etapa a València, on va començar els estudis superiors, i una llarga estada a Madrid, l’escriptor va començar una extensa obra poètica “profunda” i “emocionant”, com la va definir Alejandro Duque Amusco, biògraf de l’escriptor.
Brines va recórrer als temes existencials, a través d’elements com el transcurs del temps i el record de la infantesa. Amb marcades influències de Luis Cernuda i Juan Ramón Jiménez, el jurat del Premi Cervantes d’enguany, que el poeta va rebre fa tan sols uns dies a sa casa, definia Brines com “el poeta intimista de la Generació del 50 que més ha aprofundit en l’experiència de l’ésser humà individual davant la memòria, el pas del temps i l’exaltació vital”.
El poeta d’Oliva, llicenciat en Dret, Filosofia i Lletres Romàniques i Història, sempre va compaginar la docència universitària amb l’escriptura de poesia.
Deixa una extensa producció i un poemari inèdit, a més d’un extens recull de guardons, que va començar amb el Premi Adonáis (1960) i als quals va afegir, posteriorment, i entre d'altres, el Nacional de Literatura (1987), el Nacional de les Lletres Espanyoles (1999), l’internacional de poesia Federico García Lorca (2007), el Cervantes (2020) i, ja al nostre territori, el Premi de les Lletres Valencianes (1987) i l’Alta Distinció de la Generalitat a finals de 2020.
El paisatge mediterrani va tamisar els poemes del també acadèmic de la Reial Acadèmia Espanyola (RAE). Molts d’ells els va concebre entre els tarongers i la brisa marina que arriba a l'Elca, la finca d’Oliva, herència familiar, on Francisco Brines va passar els últims anys de la seua vida i on fa a penes una setmana rebia la visita dels reis d’Espanya per a lliurar-li, en mà, el premi més reconegut de les lletres en castellà.
Francisco Brines se n'ha anat, però amb la seua extensa producció de poemes, de la qual recuperem cinc dels més emblemàtics, que el faran etern entre els amants de les lletres.
"El otoño de las rosas"
Vives ya en la estación del tiempo rezagado:
lo has llamado el otoño de las rosas.
Aspíralas y enciéndete. Y escucha
cuando el cielo se apague, el silencio del mundo.
El otoño de las rosas, 1986
"Reencuentro"
He bajado del coche
y el olor de azahar, que tenía olvidado,
me invade suave, denso.
He regresado a Elca
y corro,
no sé en qué año estoy
y han salido mis padres de la casa
con los brazos abiertos,
me besan,
les sonrío,
me miran
—y están muertos—,
y de nuevo les beso.
De Elegías a M. B., 2010
"Donde muere la muerte"
Donde muere la muerte,
porque en la vida tiene tan sólo su existencia.
En ese punto oscuro de la nada
que nace en el cerebro,
cuando se acaba el aire que acariciaba el labio,
ahora que la ceniza, como un cielo llagado,
penetra en las costillas con silencio y dolor,
y un pañuelo mojado por las lágrimas se agita
hacia lo negro.
Beso tu carne aún tibia.
Fuera del hospital, como si fuera yo, recogido
en tus brazos,
un niño de pañales mira caer la luz,
sonríe, grita, y ya le hechiza el mundo,
que habrá de abandonarle.
Madre, devuélveme mi beso.
Poema inèdit, publicat per primera vegada en la revista Cuadernos Aispi de l’Associazione Ispanisti Italiani.
