Alberola: "Poder riure de tot allò dolent i dolorós que ens passe en la vida és un antídot necessari"
Albena Teatre celebra els trenta anys de trajectòria amb la representació de tres dels seus monòlegs: 'Currículum' (1994), 'Ficció' (2013) i 'Waterloo' (2020)
Vora trenta espectacles, cent premis i més de 3.000 representacions. Són els números que ens deixa la trajectòria d'una de les grans institucions de les arts escèniques a casa nostra: Albena Teatre. Corria l'any 1994 quan l'autor, director i autor Carles Alberola va unir forces —i cognom— amb el productor Toni Benavent per a donar a llum una companyia que este 2024 celebra els trenta anys de vida.
Per a celebrar tan remarcable efemèride, des de la companyia han programat tres monòlegs que fan un repàs per les tres dècades de trajectòria: Currículum (1994), Ficció (2013) i Waterloo (2020). Les actuacions, que han començat este mateixa setmana i s'allargaran fins al 29 de setembre, tenen lloc en un dels espais fetitxes d'Albena: el teatre Micalet de València.
Perquè ens conte més sobre este moment dolç que viu la companyia hem entrevistat Carles Alberola, la ment darrere d'obres com Mandíbula Afilada, Art, M'esperaràs? i Tic Tac.
Com és la vida d'un actor que ha arribat a estar trenta anys sobre les taules?
La meua vida és un regal, en l'àmbit personal i en el professional. Caminar conjuntament amb Toni Benavent en este projecte ens ha donat la possibilitat de fer realitat molts somnis. Un projecte que demana una dedicació molt gran, molt intensa. En el meu cas jo cree els textos, faig les direccions i interprete alguns dels espectacles. El que no ha canviat és la il·lusió ni el treball obsessiu per a intentar fer les coses de la millor manera possible perquè l'espectador en eixa hora i mitja que dura l'espectacle senta que ha valgut la pena escollir-nos com a opció d'oci.
Quin és el segell de Carles Alberola?
Hi ha uns trets característics en les obres que he fet al llarg d'estos trenta anys. L'humor és una de les constants, però jo m'atreviria a definir-ho més com a comèdia dramàtica. Les meues obres sempre se sustenten sobre el dolor, la pèrdua, etc. Després hi ha una sèrie de temes que m'interessen moltíssim: els desitjos cobejats de les persones, allò que pensem i que no ens atrevim a dir, el pas del temps, la presència de la mort, la necessitat de la ficció per a viure. Jo crec que molts espectadors es poden sentir reflectits en allò que tu contes, i per tant això afavoreix la identificació i poder fer el viatge agafats de la mà.
Com és d'important traure un somriure de temes dramàtics o que ens causen dolor?
Sent jo un xiquet recorde estar sentat al portal de ma casa a la fresca, escoltant històries contades per les dones de la meua família i pel veïnat, que eren dramàtiques, complicades, difícils. En canvi, tots réiem. Amb la distància del temps tots réiem de la desgràcia. I realment crec que és un antídot necessari per a viure poder riure de tot el que és dolent i dolorós que ens passe en la vida. Jo moltes vegades quan vaig al teatre o al cinema i ric, encara que siguen cinc minuts, si em fan viure més intensament, si em fan passar-m'ho bé, done per ben invertits els diners de l'entrada. I crec que és una de les característiques de la nostra trajectòria també: fer que la gent disfrute quan veu els nostres espectacles.
Què t'inspira a l'hora de crear les teues obres?
M'inspira l'entorn, tot el que em rodeja, tot el que em passa i el que no em passa. Del que desitges, de les pors o de l'odi. A vegades escrius obres des de l'odi o des d'un dolor terrible i a través del que contes et cures. Intentes aportar alguna cosa. L'important és mantenir la il·lusió i l'estima per les persones. En definitiva, nosaltres contem històries de persones i les contem a persones. Per això, per a mi és molt important que allò que en un moment determinat s'ha convertit en el motor d'una història poder-li dedicar anys per a reviure-la cada dia en l'escenari davant de l'espectador. Per tant, mentre això es mantinga, la il·lusió, l'estima a la gent supose que no deixaran d'existir històries.
Com definiries els tres espectacles que recupereu pel trenta aniversari?
Currículum va ser el primer espectacle de la nostra companyia i volíem contar tot allò que s’amaga darrere del currículum de cadascú de nosaltres. Perquè realment els currículums professionals són molt freds i no conten els moments fonamentals de la vida de les persones i l’espectacle a través d’un joc teatral feia que poguérem arribar a descobrir el que s’amagava darrere de persones importants.
Ficció explica com és d'important la mateixa ficció per a l'ésser humà, com l’aire per a respirar. Nosaltres diem en l’obra que la literatura és un luxe, però la ficció és una necessitat. Vivim a través de les coses que contem, de fet quasi tot el que vivim en un moment determinat es converteix en relat. I després és també un homenatge, una mena de tribut a tots aquells guionistes cinematogràfics que ens han fet viure experiències inoblidables.
Waterloo és un viatge per la memòria, a través de les vivències d’una família i d’una foto que es fa un diumenge. La instantània representa la felicitat per al narrador de la història, perquè una hora després la seua família d’alguna manera es va desintegrar i va començar a patir una sèrie de coses que estaven amagades. I eixe viatge és el mateix que fa l’espectador amb nosaltres.
Una reflexió al voltant dels trenta anys d'Albena Teatre?
Complir trenta anys en qualsevol professió és complicat; en el teatre molt més i en el valencià és quasi una efemèride. Fa molts anys que treballem fruit de la il·lusió, el desig i el plaer de contar històries i de trobar-nos amb el públic, amb els nostres espectadors que ens han sigut fidels al llarg d'estos anys.