La Biblioteca Valenciana reconeix les dones impressores invisibilitzades darrere del nom del marit

Els noms de les dones impressores solien figurar als peus d’impremta amb l’expressió “vídua de”, “filla de” o, també, amb el nom de pila i el cognom del marit. Aquesta invisibilització no és cap sorpresa, però sí el fet que es perpetue en el temps i siga difícil trobar referents femenins. Per això la Biblioteca Valenciana Nicolau Primitiu ha recopilat els noms de les dones dedicades a labors tipogràfiques des del segle XV fins al XIX, a través d’un portal temàtic que vol reconéixer la seua contribució a la difusió de les idees i la cultura de la seua època. 

Des de l’aparició de la impremta, les dones van treballar en labors tipogràfiques, però sempre dins de l’àmbit privat. Aprenien l’ofici mentre es dedicaven a les tasques domèstiques i les cures, i sols es feien càrrec del negoci quan l’heretaven en quedar-se vídues. Algunes continuaven al capdavant del taller familiar mitjançant nous matrimonis, mentre altres assumien en solitari la direcció fins a la majoria d’edat dels fills, o nomenant en algunes ocasions un administrador o regent. Quant a les filles, futures hereves, solien casar-se amb impressors per a garantir la continuïtat del negoci i perquè el cònjuge es convertira en el successor de la impremta.

Bona part de les obres més rellevants de la història del llibre valencià van veure la llum gràcies a dones com Jerònima Galés, Margarita Veo, Josefa Avinent, Antonia Gómez o Isabel Juan Vilagrasa. La Biblioteca Valenciana ha recopilat els noms i una breu ressenya biogràfica d’aquestes dones, com ara Francisca López i Leonor Eiximenis, qui va finançar la impremta del seu marit, Lambert Palmart, però no hi ha constància que participara en el taller.

Un recorregut pels segles del silenci

En el segle XVI, Jerònima Galés, casada amb el flamenc Joan Mey i mare dels també impressors Felip i Pere Patrici, va arribar a imprimir més de 270 obres, des de llibres doctrinals a manuals universitaris, textos clàssics o cròniques. Un segle més tard, la presència de dones al capdavant de tallers tipogràfics va créixer, encara que no per això van millorar les condicions de treball de professionals com Ángela Rull, Isabel Ana Sebastián o Isabel Juan Vilagrasa.

La impremta valenciana va aconseguir el seu màxim desenvolupament al segle XVIII gràcies al progrés tècnic, bones enquadernacions i paper i gravats calcogràfics de qualitat. Les dones, normalment vídues, dominaven els coneixements tècnics del gremi, però continuaven ocultant el nom a favor del marit, probablement per qüestions comercials o de prestigi. És el cas de Margarita Veo, Antonia Gómez i Vicenta Devís.

Amb l’abandó del mètode artesanal i l’arribada de les màquines, la presència de la dona va disminuir i les seues funcions es van reduir a tasques d’enquadernació o venda de llibres. Encara que és difícil trobar noms de l'època, s’ha localitzat María Teresa Laborda, Josefa Ros, Ramona Andreu i la seua filla Concepción Amargós.