Borja Penalba: “Soc com un personatge de Paul Auster: tot m'ha passat per atzar i accident”

Acostumat a compartir escenaris amb artistes de la talla de Maria del Mar Bonet, Lluís Llach, Mireia Vives, Obrint Pas o Tomás de los Santos, ara el cantautor valencià Borja Penalba, després de trenta anys de trajectòria als escenaris i fent arranjaments musicals, emprén un nou camí en la seua carrera. “En certa manera és un procés natural que algun dia havia d’arribar. I una necessitat de ser jo al 200%", conta Penalba en una entrevista a À Punt. "Quan comparteixes també fas concessions, però col·laborar és més agraït i s'aprén molt”, concreta. Ara, serà el centre de totes les mirades i decisions com a protagonista, fet que confessa no portar gens bé. Però afig, “estic ben acompanyat, tinc una banda i un equip molt xulo”. 

Aquest veterà de la música, que s’estrena com a primera veu, explica com necessitava una motivació extra en aquest nou capítol de la seua dilatada trajectòria. “Estava un poc cansat, són tres dècades fent música i no deixa de ser una feina, però com que no tinc un pla B vaig dir: doncs faré això”, ironitza. “De vegades costa trobar un motiu per a alçar-se als matins i compondre. He arribat al cel tocant per a cinquanta persones i per a vint mil, tinc una motxilla plena de moments inoblidables. Per a una persona com jo, poc ambiciosa, és difícil marcar-se un nou objectiu”, afegeix.

Ara reuneix la motivació suficient per a afrontar aquest repte diferencial amb tot el que ha fet abans i que presentarà aquest diumenge 10 de desembre al Teatre Principal de València, sota el nom de Giròvag. “Hi haurà coses molt vestides i altres més nues i es gravaran algunes cançons en directe”. El projecte contindrà diferents mirades, matisos i arestes amb les quals l’artista veu el món, i tot açò es reflectirà en la quantitat d’estils musicals que abordarà en un mateix espectacle. “Podria haver-hi un tango, una balada, una suite simfònica, un rotllo més jazzístic o un tema només amb guitarra i veu. És un disc molt eclèctic”. 

I és que el cantautor valencià s'enorgulleix d’haver-se passat moltes, o quasi totes, les pantalles del decàleg del bon músic experimentat. “Quan vaig començar al Carme tocava cada dia de la setmana en un local diferent amb deu o dotze grups d’estils totalment diversos, des de blues fins a música africana passant per les orquestres de patxanga”.

Giròvag és com ha anomenat el cantautor del barri del Carme de València el seu primer senzill. La seua figura irreverent, però de temperament afable i subtilment introvertida, no pot estar més representada per aquest terme que defineix els monjos errants, o rodamons, que viatjaven sense una destinació predeterminada en el segle VI i no acceptaven les regles monàstiques. “Sense la música, la meua inquietud hauria sigut fer una carrera humanística, però sense cap objectiu clar. Soc com un personatge de Paul Auster: tot m'ha passat per atzar i per accident”.

Amb aquesta frase lapidària, Penalba sentencia el seu modus vivendi com si es tractara d’una cita filosòfica de l’inici de Match Point. “Les xicotetes decisions que prens en un moment et canvien la vida. Amb la mentalitat de pujar a tots els trens que em passen per davant, el meu leitmotiv és esprémer la vida”. En aquest cas, les seues arrels ja li va indicar l’estació d’eixida des de ben jove. “Ma mare, mon pare i els meus tiets cantaven i el meu avi era un melòman i sempre estava escoltant al radiocasset tangos i música de banda”, manifesta. 

A la seua llar també s’escoltava música clàssica i Mocedades , però l’espurna musical se li va encendre en la coral infantil Juan Bautista Comes, on va passar huit anys. “És el que em va obrir l’oïda, fou un moment molt important”, confessa. Tot i això, no va ser fins a l’experiència en un campament quan va consolidar aquest anhel creatiu i melòdic: “Em va caure una guitarra a les mans i se’m va capgirar el món. A partir d’ací ho vaig deixar tot, inclús els estudis. Vaig dir: açò és per a mi. La música et fa volar quan la crees, és una sensació difícilment explicable", argumenta.

Compromés amb la llengua, tot i no ser la materna

Si mencionem el nom de Borja Penalba, potser ens ve al cap el terme reivindicació o compromís amb la terra valenciana. Però ell li trau ferro, i ens desvela com és el seu procés de creació. “Jo pense en música i en els instruments, m’envaeix un fet musical exclusivament. Després ja li aporte el contingut amb lletres o poemes”. 

Tot i això, l’artista té clares les seues conviccions i deixa clara l’essència de la música que fa. “Per a mi, sols el fet de cantar valencià és una reivindicació permanent d’una estima al lloc de procedència, tot i que vaig ser castellanoparlant fins als 21 anys”. 

Per a mi sols el fet de cantar valencià és una reivindicació permanent d’una estima al teu lloc de procedència, malgrat que vaig ser castellanoparlant fins als 21 anys

Ningú del seu entorn parlava valencià, però el seu pas per diversos grups valencianoparlants i l’amistat amb alguns dels components d’Obrint Pas va fer que començara a cantar en valencià, encara que no és la seua llengua materna. “Això m’ho va ensenyar Feliu Ventura. Com a mal valencià de ciutat i capital, jo era una persona que s’estimava molt poc el lloc de procedència. I Feliu em va ensenyar la importància d’estimar el lloc d’on eres. Això em va fer veure la ciutat de València des d’una perspectiva d’amor i estima”, conclou.