La cara més desconeguda de Maximilià Thous, l'autor de la lletra de l'himne de la Comunitat Valenciana
Es tracta d'una de les figures més influents de la cultura valenciana d'inicis del segle XX, que va deixar la seua empremta en el món del cine, la literatura, el periodisme i la política
Les persones de curta edat que passegen per València, el nom de Maximilià Thous l’associen al nom d’un carrer o d’una plaça. El principal motiu de ser homenatjat és que l’himne de la Comunitat Valenciana, amb la música de José Serrano, porta la seua lletra. Tal dia com hui, un 27 d'octubre de 1947, fa ara 75 anys, va morir Maximilià Thous.
Abel Thous, el seu besnet, en una entrevista arreplegada a l'arxiu de RTVV, recorda que la seua trajectòria ha quedat un poc aombrada, pel fet de ser el lletrista d’aquesta cançó. "Thous va ser molt més que la lletra d’un himne. Ell va fer moltes altres coses…". Maximilià Thous va ser un destacat periodista, dramaturg, polític, cineasta, poeta a més d’un reconegut orador.
D’orígens arrelats a la Marina Baixa, concretament a Benidorm i la Vila Joiosa, amb vint anys entra en el món del periodisme amb el guiatge de son pare i el seu oncle. Va col·laborar en les revistes Criterio, el Semanario i El Palleter. "Ell va formar part dels grups destacats del periodisme escrit de la València després de la Restauració, la València de la transició del 1919 al 20. Un grup format per Peris Mencheta, Teodor Llorente i Blasco Ibáñez", segons explica el professor de la Universitat de València Antonio Laguna.
El 1901 guanya el Premi dels Jocs Florals. El 1909, li posa lletra al que és ara l'himne de la Comunitat Valenciana, que es va elaborar en primer moment per a commemorar la visita d’Alfons XIII a València amb motiu de l’Exposició Regional. L’any 1925 és adoptat com a himne regional per la seua bona acceptació popular. Un encàrrec que li va sobrevindre pel retard de Teodor Llorente i les necessitats de musicalitzar la peça per part del mestre Serrano.
Ell tenia molta facilitat per a l’expressió escrita i l'oral… I com ha recordat el seu besnet, "fins que no va descobrir el cine, no va trobar la seua vertadera afició". Ell va ser dels primers valencians que es va adonar que el món del cine era més que un espectacle. Des que descobreix el sèptim art ho intenta tot per tal de participar d’aquesta indústria. Mentrestant, continua com a periodista i editor de noves publicacions.
També va ser l’impulsor de la primera revista de teatre, cine i societat espanyola, El guante blanco. Des d'aquesta publicació es fixa en el cinema que fa Charles Chaplin, a qui dedica diversos articles. El 1918 dirigirà la seua primera producció cinematogràfica, El milagro de las flores, un curtmetratge per a captar diners i lluitar contra la tuberculosi. Des d’aquell moment, el format documental i la temàtica dels problemes socials l’acompanyaran sempre. Es va convertir en el primer representant del cine valencià d’aquells anys.
