La fotoperiodista Eva Máñez du a l'Argentina la memòria de les fosses de Paterna
El país, que celebra 40 anys de democràcia ininterrompuda, és pioner en polítiques de memòria democràtica. Parlem amb la directora del Museu de l'ESMA, l'espai per a la memòria i la reparació situat a Buenos Aires
La fotoperiodista valenciana Eva Máñez està recollint des de 2016 fotografies i retrats que il·lustren les històries d’una seixantena de dones descendents dels afusellats pel franquisme que busquen incansablement justícia i reparació en un marc polític, l’espanyol, que no els ha facilitat gens la tasca.
Una mirada de gènere a la memòria històrica que Máñez ha portat en format exposició fins a la ciutat de Rosario, a l'Argentina, un país que “va molt per davant de nosaltres” en aquesta matèria i també “sobre com judicialitzar el tema de la memòria democràtica”, assegura Máñez.
A Espanya el desplegament de les polítiques de memòria que han permés exhumar les fosses del franquisme de forma legal, científica i amb fons públics no va arribar fins al 2016 amb la primera exhumació realitzada a la localitat mallorquina de Porreres. Més de quaranta anys després de la mort del dictador.
L'Argentina, pionera en polítiques de memòria i reparació democràtica i també impulsora en la investigació dels crims del franquisme —que considerava com a crims de genocidi i lesa humanitat—, va estar al darrere d’aquesta fita, després de fer arribar diverses peticions per a l’obertura de fosses a la justícia espanyola, la major part d’aquestes rebutjades.
“És molt interessant veure com la construcció de la nostra democràcia es va sustentar en les polítiques de la desmemòria i la impunitat i, en canvi, a l'Argentina es van basar en els drets humans, la veritat, la justícia i la reparació”, emfatitza la fotoperiodista.
Una democràcia, l'argentina, que ara celebra els primers quaranta anys i és en aquest context en el qual el país acull la mostra "Paterna: La Memòria de l'Horror. Les dones, guardianes de la Memòria".
Ho fa, a més, en un moment clau en què els avanços assolits es veuen amenaçats pel nou govern ultradretà de Javier Milei que amenaça el consens existent en negar els crims i les desaparicions d'una de les dictadures més sagnants d'Amèrica Llatina, la de Jorge Rafael Videla.
No ho tindrà fàcil. Espais com l'ESMA de Buenos Aires, un museu i espai de la memòria ubicat en un dels centres clandestins de detenció, tortura i extermini més grans i actius de la dictadura, treballen cada dia per a dir “mai més”. “Tots els espais de memòria són imprescindibles per a les democràcies, perquè són una eina de les polítiques de memòria, veritat i justícia, per a la transmissió, la recerca i la reparació”, defén en una entrevista concedida a À Punt la directora del centre, Mayki Gorosito.
“Els espais de la memòria han de ser considerats una política d’Estat i no com una política de govern”
Malgrat el viratge polític que ha patit el país des del 10 de desembre, tot apunta que l’ESMA, reconegut recentment per la Unesco com a patrimoni mundial, continuarà duent a terme les funcions per a les quals va ser creat, és a dir, “transmetre les causes i les conseqüències del que ací va succeir, el terrorisme d'Estat basat en la desaparició forçada de persones, a través dels testimonis dels i les supervivents fets davant la justícia”, apunta Gorosito.
L’ingredient que ha triomfat a l’Argentina i que sembla mancar a casa nostra és segons Gorosito “l’amplíssim consens social”. L’espai de la memòria “ha de ser considerat una política d’Estat i no com una política de govern”, insisteix, “és el resultat d’anys de lluita i debat per a transformar els espais de l’horror i el terror en espais de transmissió i memòria”.
El Terrer de Paterna, l’Auschwitz valencià
El mur del Terrer del cementeri de Paterna és el segon lloc on més dones i homes van ser afusellats en la postguerra a tot l’estat espanyol. Un total de 2.238 persones van ser assassinades des del 3 d'abril de 1939 i fins a 1957, quan va ser afusellada l'última víctima.
“És una vergonya que el Terrer de Paterna estiga abandonat”, denuncia la fotoperiodista Eva Máñez , “tot i que s’ha avançat molt en els últims huit anys, ací també necessitem aquests espais de la memòria on es puga reflexionar, entendre i estudiar què hi ha passat”, matisa.
Les més de 150 fosses documentades en aquest cementeri mostren una cicatriu oberta del terror que va regnar sobre aquest territori durant un període massa estés. Les dones retratades per Máñez pretenen fer llum i posar nom a les desaparicions forçades que van marcar les vides de famílies senceres durant dècades a l’espera que algun dia es convertisca en un memorial on dignificar aquest episodi fosc de la nostra història recent.
