L’últim guió de Berlanga: un secret ‘nacional’ al descobert

Aquest 12 de juny celebrem el 100 aniversari del naixement del cineasta valencià més reconegut de la història. L’únic que té l’honor d’haver encunyat una paraula amb el seu cognom, que pots buscar en el diccionari de la RAE, encara que probablement no et caldrà fer-ho, perquè tot el món sap com és una situació ‘berlanguiana’. Sobren les explicacions, com les de l’alcalde de Villar del Río, tot i que com a alcalde nostre que és, ens les donarà.

Com a mostra de berlanguianisme, el cineasta va depositar en maig de 2008, dos anys abans de morir, un llegat secret en una caixa a l’Institut Cervantes. Va ser la seua voluntat que s’obrira en complir-se el seu centenari, i el passat dijous 10 de juny, per a preparar l’efemèride com calia, es va obrir finalment la caixa 1034. L’acte va estar amenitzat per la música de la banda d’Albuixec, en un declarat homenatge a alguns dels moments mítics de la filmografia del director.

Finalment, Fidel i Jorge, els nets del cineasta, amb Luis García Montero, director de l’Institut Cervantes, i Mariano Barroso, president de l’Acadèmia de Cine, van obrir la caixa misteriosa i van trobar dins la biografia Berlanga: contra el poder y la gloria, escrita per Antonio Gómez Rufo en 1990, un exemplar de la revista francesa L’Avant-scène, dedicada a El verdugo en 1997, i el guió inèdit de la quarta part de la nissaga dels Leguineche.

La trilogia

La escopeta nacional, la primera part d’aquesta trilogia (de moment) cinematogràfica, va arribar a les pantalles en 1978. La idea va sorgir d’una anècdota que circulava per Madrid, segons la qual, i durant una cacera, Fraga li va disparar un tir al cul a la filla de Franco. 

Berlanga i Rafael Azcona, guionista que va col·laborar amb el valencià en moltes pel·lícules, van desenvolupar la història de l’industrial català que, per tal de guanyar-se els favors dels ministres del règim, organitza una cacera en la finca d’una família d’aristòcrates que havien anat a menys, els Leguineche, durant la qual passen tot tipus de peripècies purament berlanguianes. Com en moltes altres pel·lícules del director, una de les claus de l’èxit va ser l’encert amb la tria de l’equip artístic. A banda del gran Saza, en el paper de l’industrial (que repetiria amb poques variacions en Todos a la cárcel), són impagables els papers de Luis Escobar, que interpreta el marqués de Leguineche (era en realitat marqués de Las Marismas del Guadalquivir, però mai havia debutat com a actor, tot i ser director teatral), i José Luis López Vázquez, com a fill d’aquest marqués, per destacar només alguns noms de la caterva de personatges que bamben per la finca. Hi van encaixar tan bé que Berlanga i Azcona decidiren fer una segona part, centrant-se ja en aquesta peculiar família de nobles de segona fila amb ínfules de grandesa i amb ganes de viure sense treballar gens.

Així es va estrenar Patrimonio nacional en 1981, que va repetir l’èxit de la primera part, on vam tindre el plaer de conéixer la dona del marqués, protagonitzada per la gran Mary Santpere, i el decadent palau familiar, del qual havia fugit el marqués cap a l’exili, segons diu ell, i cap a l’adulteri, segons conta la marquesa. L'objectiu dels Leguineche, en aquesta ocasió, serà posar-se en contacte amb el rei, per a reviscolar la vida cortesana una vegada restaurada la monarquia. De nou, una successió de seqüències inoblidables.

Nacional-III, la tercera part de la nissaga, es va estrenar l’any següent. Els Leguineche decideixen que en l’Espanya democràtica tampoc viuen tan bé com pensaven i es llancen a la recerca d’un lloc millor per a ells i per al seu capital, guanyat insospitadament com a conseqüència del 23-F.

¡Viva Rusia!

Tant el director com el guionista de la nissaga opinaven que la família Leguineche i els esdeveniments polítics de l’època donarien peu a futures entregues. Així va nàixer el projecte de ¡Viva Rusia!, però la mort de l’actor Luis Escobar va suposar un entrebanc difícil de superar. Van reescriure el guió sense aquest personatge, però el fet que Nacional-III haguera tingut una recepció més freda potser va fer que el productor trobara alguns problemes per a ajuntar el finançament suficient i poder tirar avant la que hauria sigut la quarta entrega. Finalment es va descartar el projecte.

Ara podrem descobrir què va ser dels Leguineche, després de tractar de fugir cap als Estats Units. Com van acabar a Rússia? En ¡Viva Rusia! retrobem el fill del marqués de Leguineche que baixa d’un avió amb una perruca rossa... Sens dubte, l’explicació només podrem qualificar-la de berlanguiana.

 

El fill del director, el cuiner José Luis García Berlanga, ha confessat en una entrevista amb Màxim Huerta en Bona vesprada, que no és partidari de plantejar el rodatge d’aquesta pel·lícula, com tampoc de cap de les altres guions que va deixar el seu pare en diferents fases de desenvolupament i que es troben a la Filmoteca Espanyola. “Ningú ha de tractar de ser Berlanga. Cada cineasta ha de trobar la seua pròpia veu”. No obstant això, sí que es plantejaria la publicació del guió com a llibre, perquè considera que és molt divertit. En qualsevol cas, no està en les seues mans, ja que el propietari d'aquest guió és Andrés Vicente Gómez, que hauria sigut el productor de ¡Viva Rusia! si s’haguera arribat a rodar. De moment, l’Acadèmia de Cine ha traslladat el guió i la resta del llegat a l’exposició Berlanguiano. Luis García Berlanga (1921-2021), que van inaugurar els reis en la Reial Acadèmia de Belles Arts de San Fernando, el dia 9 de juny, com a part de les celebracions de l’any Berlanga. El marqués de Leguineche estaria molt satisfet d’haver merescut aquest honor. El seu creador, potser pensaria: “Menys homenatges i més paella!”.