María Zamora: "Veia dones en les pel·lícules que no es pareixien a les que jo conec"

A principis de setmana sabíem que la productora i distribuïdora valenciana María Zamora era la guanyadora del Premi Nacional de Cinematografia, atorgat anualment pel Ministeri de Cultura. La productora de pel·lícules com Alcarràs, Creatura i O Corno era reconeguda "pel seu suport al cinema independent i arriscat”.

Amb una carrera cinematogràfica que es remunta a més de dues dècades, el jurat destaca que Zamora ha ajudat a enfortir la presència del cinema independent espanyol en el mercat internacional, incidint en “mirades sensibles i diverses” i la seua implicació en múltiples produccions que han aconseguit huit nominacions als Premis Goya del 2024.

Un equip d'À Punt Notícies ha pogut entrevistar Zamora esta mateixa setmana, que confessa que està "molt feliç i orgullosa de poder representar esta nova generació de productors que està fent les coses d'una altra manera".

Com vas descobrir que volies dedicar-te al cinema?

Ho vaig descobrir d'una manera molt intuïtiva, perquè ningú del meu entorn més pròxim es dedicava a res que tinguera a veure amb la cultura. Aleshores, a poc a poc vaig descobrir que la meua assiduïtat als cines Babel i Albatros s'anava convertint en una cosa que m'interessava massa per a ser només una afició.

Des de la meua carrera d'Administració i Direcció d'Empreses, vaig començar a investigar un poc i a apuntar-me a assignatures de Comunicació Audiovisual per a veure què era això, i després em vaig apuntar a un Màster de Producció Audiovisual a la Universitat de València i ahí vaig poder unir els meus estudis amb la meua vocació.

Quins criteris segueixes per a escollir els projectes en què vols participar?

Acostume a tirar molt de budells i intuïció. Em deixe guiar molt pel que em passa físicament quan llig un projecte i les sensacions que tinc amb eixa història. Si sent que m'apel·la directament, pense que també li pot parlar a més gent. Al final hi ha espectadors de tot tipus i sempre confie en això, que a més persones els interessarà el que a mi m'ha arribat i m'ha emocionat.

Per què creus que el públic està cada vegada més interessat en el cinema independent?

Pense que el cine ha viscut després de la pandèmia un colp molt dur i les sales ara tenen menys espectadors que abans. La gent ha decidit consumir audiovisual a les seues cases, però quan va a la sala busca una cosa distinta, una experiència especial. Hi ha un nínxol que està ahí, dins de les pel·lícules que van a les sales i vol veure eixe cine d'autor o independent.

Quina és la teua opinió sobre el cinema espanyol actual?

Crec que a Espanya hi ha noves generacions de directors joves, o no tan joves, que estan transcendint i arribant a llocs que no sempre és fàcil, com Canes, Berlín o Sant Sebastià. També des de la producció sent que estem ampliant el món, que és cada vegada més globalitzat. No ens limitem a fer les coses ací, sinó que treballem des d'històries locals, molt pròpies i particulars, però al mateix temps universals, que poden interessar a tot el món.

Has contribuït a través dels teus projectes a visibilitzar el treball de moltes directores. Per què t'interessa eixa perspectiva de gènere?

Jo soc dona i sempre he sentit quan he vist cine que les mirades eren, fonamentalment, masculines. I hi va haver un moment de la meua carrera en el qual vaig observar que m'arribaven molt pocs projectes de dones. I pensava: "Com anem a fer estes històries, si a penes m'arriben?".

Aleshores em vaig adonar que havia de fer un canvi, que havia de ser jo la que anara a buscar les històries perquè això passara. I eixe clic que va hi va haver en mi és el que va fer que de sobte començara a conéixer moltes guionistes, moltes directores, i gent que també es va adonar que la falta de paritat era una cosa que devíem solucionar nosaltres. Perquè el sistema per se és un sistema patriarcal i masculí, i no anava a ser un canvi ràpid si no ens posaven mans a l'obra.

Què et va fer canviar de parer?

Bàsicament perquè veia dones en les pel·lícules que no em pareixia que foren les dones que jo conec, o no sempre. Jo conec dones que són molt més complexes, que tenen més inquietuds, que tenen ganes de ser la protagonista i no l'acompanyant. Pensava: "El món en què jo visc no és com el que jo veig en la pantalla, canviem-ho".

Consideres que t'involucres molt en el procés creatiu?

La veritat és que em considere una productora creativa, però com molts altres companys i companyes. A mi m'agrada treballar des d'eixe lloc i m'agrada trobar socis amb què m'entenc bé en eixe sentit, persones a les quals els abelleix compartir el procés. Amb les directores amb qui treballe compartisc el meu procés de producció, i elles comparteixen amb mi tots els processos de guió, de muntatge, de rodatge, etc. I eixa és la part més bonica, poder intercanviar entre les parts.

Creus que està prou reconegut el treball que feu des de la producció cinematogràfica?

No, no està gens reconegut, però perquè no s'entén. Hi ha també una tasca de pedagogia que en este tipus de moments és important fer amb la premsa, i també amb tots els companys. Perquè no tot el món sap el que fa un productor, inclús dins de la mateixa indústria. Nosaltres estem moltes vegades des del germen de la història fins a decidir quina serà la pròxima pel·lícula d'un director o fins i tot proposant-li temes. I és que director i productor han d'acompanyar-se molt bé l'un a l'altre; no som enemics, sinó tot el contrari.

Pots avançar alguna cosa Romería, el projecte en què estàs treballant actualment?

Romería és un tancament de la trilogia de Carla Simón sobre la família. En Estiu 1993 i Alcarràs ja va parlar de diferents branques de la seua família, i ací en parla d'una altra. És una pel·lícula que tracta sobre la memòria d'una xiqueta de díhuit anys que, per la mort prematura dels seus pares, no ha tingut eixa herència que tots rebem de la nostra família de forma directa. I alhora parla també de tota eixa generació que va morir pels estralls de la droga i la sida, i també dels fills, pares o germans que van perdre tantíssima gent a finals dels anys huitanta i principis dels noranta.