La petjada de María Moliner a València

Com acostar els llibres fins a les zones més despoblades del nostre territori o com preservar les obres d’art que arribaven a València procedents Madrid, amenaçades per la Guerra Civil. Són algunes de les qüestions sobre les quals va meditar la lexicògrafa María Moliner en els seus passejos per la Gran Via del Marqués del Túria de València, ciutat on va residir 16 anys. Des d’aquesta vesprada, un monòlit en aquesta avinguda recordarà una de les seues veïnes més compromeses, no sols amb l’ús real i pràctic de la llengua que recolliria anys més tard el seu diccionari, sinó també perquè la cultura, especialment en forma de llibre, estiguera a l’abast d’una societat amb importants taxes d’analfabetisme.

“A València va viure una de les etapes de més plenitud professional”, recorda a À Punt la biògrafa de María Moliner, Inmaculada de la Fuente. Moliner va arribar a la ciutat el 1930 com a arxivera de la delegació d’Hisenda, però ben prompte es va implicar en l’Escola Cossio, una institució, amb seu a l’Escola d’Artesans de València, i inspirada en l’esperit de la Institució Lliure d’Ensenyament. L’Escola Cossio tenia en la promoció de la lectura entre les classes socials més baixes un dels seus pilars fonamentals. I això va captivar María Moliner des del principi del projecte.

Per a Pedro Pitarch, net de María Moliner, amb qui ha pogut conversar À Punt hores abans d’assistir a la inauguració del monòlit que s'ha col·locat enfront de l’edifici on va residir la seua àvia, València va ser per als avis “el lloc més important de la seua vida, perquè allà van nàixer els dos seus fills menors i perquè van viure uns anys amb moltes expectatives”. Nascuda a Paniza (Saragossa), María Moliner va aplegar el 1930 a la capital del Túria amb els dos fills majors i després que el seu home, professor de Física a la Universitat de Múrcia, aconseguira el trasllat a València.

Impulsora de les biblioteques itinerants

Com recorda Mercedes Quilis, professora de Filologia Espanyola de la Universitat de València, un altre dels grans compromisos de María Moliner amb la difusió cultural va arribar el 1931, amb les Missions Pedagògiques de la Segona República. “S’implica en la creació de les biblioteques circulants, per a fer arribar aquestes instal·lacions a l’àmbit rural. Des de 1935 fins a 1938 va aconseguir que s’obriren 188 noves biblioteques a la província de València i que s’adquiriren mig milió de llibres”, explica Quilis, que ha sigut una de les impulsores de l’homenatge a María Moliner d’aquest dimarts.

A mitjans dels anys trenta, i gràcies a l’amistat que María Moliner havia fet amb el doctor Puche, María Moliner va rebre la comesa de fer-se càrrec de la biblioteca de la Universitat de València, “una biblioteca de referència en aquells temps”, postil·la la seua biògrafa. María Moliner va compaginar aquesta tasca amb la de preservar el patrimoni artístic que, com a conseqüència de la Guerra Civil, era tret dels museus madrilenys i arribava a València per a ser-hi custodiat.

María Moliner en diversos moments dels seus anys d'estada a València / Arxiu família María Moliner

El conegut com el Pla Moliner, que contemplava l’intercanvi d’exemplars entre les biblioteques i que no va arribar a desplegar-se per la Guerra Civil, o les Instrucciones para el servicio de pequeñas bibliotecas, que era un manual perquè aquelles persones de les zones més despoblades amb sensibilitat per la cultura pogueren promoure la lectura i l’intercanvi de llibres als nuclis rurals, són dos de les fites de l’etapa de María Moliner a València que destaca Inmaculada de la Fuente, autora d'El exilio interior. La vida de María Moliner.

“Va manifestar sempre un compromís amb la formació, la seua promoció de la lectura no tenia tant a veure amb una proposta d’entreteniment a les zones rurals, sinó com una manera d’afavorir la formació i convéncer la gent de l’entorn rural que també ells podien accedir a la lectura després del treball al camp”, argumentava De la Fuente.

El seu compromís amb la cultura, i sobretot en el fet que poguera accedir a aquesta tot l’estrat social, així com la seua implicació amb els projectes de la Segona República, li van costar 18 llocs en la llista de seleccionats a María Moliner. En finalitzar la Guerra Civil i reincorporar-se al lloc de treball com a arxivera de la Delegació d’Hisenda, “degut al procés de depuració, la van deixar en un lloc de treball que estava 18 llocs per sota del seu anterior”, recorda Quilis. Tot i això, aquest fet no va servir per a despatxar Moliner de València.

Organitzada i amb un profund sentit de la justícia

El 1946, la lexicògrafa va demanar ser traslladada a Madrid, on es va fer càrrec de la biblioteca de l’Escola d’Enginyers Tècnics. Dues dècades més tard arribava el seu icònic diccionari. El seu net, que va viure ben prop d’ella fins a l’adolescència, la descriu com una dona “molt preocupada pel bon parlar, la qual cosa no significava que apostara per un llenguatge enrevessat, més bé al contrari, li agradava recuperar el llenguatge popular”, però a qui, curiosament, no veia massa vegades llegint.

“Alguna vegada la veies amb algun llibre de lingüística, però no es permetia desaprofitar un minut de treball”, apunta. El seu net Pedro recorda amb un somriure que la seua àvia va anar al cine “a penes dues vegades en la seua vida”. “Pensava que el temps no s’havia de desaprofitar amb l’oci”, postil·la.

"Estava convençuda que les dones havien de tindre un treball fora, però també dins de casa i que no s’havia de desaprofitar cap minut de la vida, per la qual cosa calia tindre-ho tot ben organitzat”, el seu net la recorda com una dona amb un marcat compromís amb la justícia. Justícia que, des de València, va intentar establir amb l’accés universal a la cultura.