La Senyera, a vista de microscopi

Tres teixits diferents, un d’ells amb components metàl·lics fet amb una tècnica ja desapareguda, quatre colors obtinguts amb tints naturals i un minuciós treball d’orfebreria, de metall preciós cisellat. Són algunes de les conclusions que ha tret a la llum la tecnologia puntera i el saber d’un equip multidisciplinari que s’ha endinsat, per primera vegada, entre les trames de la Senyera de 1545 que es conserva a la ciutat de València. La investigació ha oferit una informació inèdita.

La necessitat de comptar amb una nova reproducció de la Senyera, que substituïsca l’actual del 1928, ha obert pas al descobriment de tècniques artesanals de la seda i materials ja desapareguts, que s’han explicat aquest dimecres a l’Ajuntament de València.

Filaments de seda horitzontals i verticals

A través del projecte Silknow, s’han analitzat els materials emprats per a configurar el que hui és un emblema històric dels valencians. D’aquesta investigació es desprén que la senyera del segle XVI està feta a base de fils en sentit longitudinal i una trama que els travessa en horitzontal.

Amb aquesta tècnica com a base, la Senyera té tres teixits diferents: setí, tafetà clàssic, tafetà amb components metàl·lics. Aquest últim, teixit amb tècniques ja desaparegudes d’antigues sederies.

Tints naturals per als colors bàsics

A més, les anàlisis químiques i els estudis microscòpics sobre la insígnia del segle XVI van permetre determinar les substàncies fetes servir per a tintar la seda i que ofereixen a la Senyera les franges horitzontals i la decoració vertical. Es tracta de tints naturals que, mesclats, van permetre obtindre els quatre colors bàsics de la Senyera.

Com es va fer?

Per a arribar a aquesta informació es van haver de prendre mostres de la Senyera i va fer falta instal·lar un cadafal dins de la vitrina on es custodia la Senyera. Els laboratoris del Parc Científic de la Universitat de València i la perícia d’un equip de restauradors i conservadors, que estratègicament van prendre les mostres, van oferir les primeres conclusions.

Una vegada obtingudes les mostres del teixit del segle XVI, també van ser necessàries les anàlisis de l’Institut Valencià de Conservació per a analitzar les barres daurades i la corona. Era el teixit més desconegut pel seu component metàl·lic.

Però a més dels teixits, també calia analitzar l’elm de plata que corona la bandera, tallat amb un meticulós treball d’orfebreria de l’època. Perquè el nou elm, la corona i la rata penada que coronen el pal siguen els més fidels a l’antiga Senyera, l’Escola d’Art Superior i Disseny de València va fer una reproducció en 3D.

El repte: fer una lleugera i duradora

Ara, amb tota aquesta informació, i com ha explicat la regidora de Patrimoni, Gloria Tello, en la presentació de la investigació, caldrà estudiar com fer la nova rèplica. S'ha de fer una reproducció que es puga traure en els actes públics, i que substituïsca la que va fer Eduardo Sanchis Romero el 1928, que es trau actualment i que passarà a conservar-se en el museu de la ciutat.

S’intentarà, a més, que la nova Senyera es parega al màxim a la del segle XVI i que presente certa durabilitat. A aquest repte, gens fàcil si es té en compte que algunes parts de la bandera i el tintat es van fer amb tècniques ja en desús, Tello n'afig un altre: el d’unes matèries primeres, una seda del segle XVI, de la qual no queda rastre als tallers de València.

“Hem d’esbrinar si es podrien emprar les tècniques del tintat i del tafetà metàl·lic, uns treballs totalment artesanals que ja no es fan a València”, apuntava la regidora.