La tradició de les Useres: “Del pelegrinatge tornes nou, sent una altra persona. Ningú que l’haja fet diu que no tornarà”
Tretze veïns recorren els setanta quilòmetres fins a Sant Joan de Penyagolosa. À Punt acompanya els familiars i amics que els esperen i que també comparteixen l’emoció
“Del pelegrinatge tornes nou, eres una altra persona. Jo diria que, fins i tot, et canvia la vida. No conec cap persona que l’haja fet que diga que no tornarà a fer-lo”. Són les paraules de Cristóbal Marco, un veí de les Useres, el municipi de l’Alcalatén que aquest divendres, últim d’abril, ha reviscut una tradició medieval que recau en 13 veïns del poble, la d’anar en pelegrinatge al santuari de Sant Joan de Penyagolosa.
Cristóbal sap ben bé el viatge interior que comporta recórrer, en silenci, els 70 quilòmetres en dues úniques jornades. Ha sigut ell mateix pelegrí, però també clavari en diverses ocasions i, a més, enguany és pare de pelegrí. “Es pateix, perquè ser pelegrí no és anar de senderisme, és anar de penitència. És dur, però val la pena”, reconeix davant les càmeres d’À Punt.
Hi va haver gent del poble que la feia sis o set anys seguits perquè no es perdera la tradició
Per a ell l’emoció, que sols pot sentir qui ha viscut la tradició des de ben menut, és la clau, però també el respecte que li professa tot un poble i els milers de visitants que els acomiaden del poble i els esperen en cada parada: “És una cosa que se fa amb molta emoció. De vegades ha travessat temps difícils, s’havia de buscar gent de fora perquè poguera fer-se, però hi va haver gent del poble que la feia sis o set anys seguits perquè no es perdera la tradició”, recorda mentre esperava a Sant Miquel l’arribada del seu fill, que hi farà parada abans de reprendre el camí cap a Sant Joan de Penyagolosa.
Em sorprén com ho viu la gent i com segueix la tradició, que es transmet de pares a fills
María Rosario Nebot, una veïna de l’Alcora que el dia del pelegrinatge sovint visita les Useres, enguany ho vivia un poc més a prop, donat que tres familiars estaven entre els clavaris. “És molt emotiu, em sorprén com ho viu la gent i com segueix la tradició, que es transmet de pares a fills”, assenyalava.
Per a Vicent Labasa, que ha pelegrinat en tres ocasions, una d’elles amb pluja continuada, l’últim divendres d’abril és un dia “molt especial per a la gent de les Useres”. “La pelegrinació és un sentiment molt gran”, afig. Com Cristóbal, admet que el camí “es fa molt pesat”, però el sentiment —“que sols se sent si eres de les Useres”, postil·la— és el que aporta les forces per a travessar Llucena, Xodos i Vistabella, o el que és el mateix, els 70 quilòmetres que separen les Useres del santuari de Penyagolosa.
S’agarren les forces del sentiment que porta u dins
“S’agarren les forces del sentiment que porta u dins. El pelegrinatge es fa en silenci, amb descansos on pots parlar, i després reprens el camí resant i descansant”, recorda aquest antic pelegrí que es va posar la túnica blava per última vegada fa 40 anys.
En arribar els tretze pelegrins a Sant Miquel de les Torrocelles, ja a Llucena, es fa el silenci entre els centenars de persones que els esperen. Ni grans ni menuts obrin la boca. Només se senten els cants dels cantors que els acompanyen. Aquesta serà una de les parades perquè dinen els pelegrins.
Ou i abadejo per a reposar forces
Un primer plat d’encisam i ou, seguit per un plat d’abadejo i fesols, a més de pebrera i tomaca. De segon plat, abadejo esmollat. Un menú que, com la tradició de les Useres, es manté inalterable amb el pas dels anys. Juan Beltran és un dels cuiners que aprovisiona els pelegrins. “El menú, menys carn, té de tot”.
Per a seguir el camí, un company de Juan, també cuiner, recorda que els ous, l’abadejo, les olives i el pa donaran forces als 13 pelegrins fins a arribar a Sant Joan de Penyagolosa, on demà de bon matí, reviuran la cerimònia del perdó abans de tornar cap a casa.
