Dos de cada tres llibres estan escrits per homes: on estan les autores?
El desequilibri en l'ISBN és constant, any rere any, evidenciat des del 2018, primer any en què hi han dades desagregades per gènere i pel que fa als llibres del subsector 'Creació literària'
Ningú destacaria d'una paella el gènere de la persona que l'ha cuinat (una altra cosa molt distinta es que la cuinera siga la mare, la parella o que el cuiner siga el pare o el cunyat). El que està en joc és la qualitat del resultat. Quan admirem un edifici, una escultura o un quadre, poc importa el gènere de la seua autoria. Per tant, per què encara llegim hui dia expressions, de tant en tant, com "novel·la escrita per una dona". Està clar que qui ho escriu busca una discriminació positiva. I si la busca cal preguntar-se si és que hi ha una desigualdat.
Rebuscant entre les xifres referides als "llibres inscrits en l'ISBN d'un sol autor segons sexe de l'autor i subsector Creació literària", hem trobat que sí que hi ha desigualdat. Es tracta d'un desequilibri que, any rere any, evidencia l’ISBN, concretament des del 2018, ja que és el primer any en què el Ministeri de Cultura publica les xifres desagregades per gènere.
En este punt cal preguntar-se per les possibles raons del desequilibri: serà que homes i dones escriuen diferent i acaben enduent-se el premi els homes? Serà que els homes escriuen més que les dones? Serà que els homes envien més manuscrits que les dones a les agències i a les editorials? Que serà?
Hem consultat els especialistes si quan parlem d'autoria és oportú distingir el gènere. Hem volgut saber si creuen que escriuen les dones, o que escriuen els homes o que cal parlar de persones i obviar el gènere. La resposta ha sigut unànime i sense fissures: l'opinió general es que escriuen les persones i escriuen diferent. Les raons a ningú se li escapen: les circumstàncies vitals, emocionals, personals, socials, econòmiques, històriques, etc. sempre estan darrere de qualsevol expressió artística. Siga home o siga dona. I per tant, si escriuen les persones, ¿perquè de tres llibres amb ISBN, sempre dos estan escrits per hòmens i sols un per una dona?
Deia Paco Umbral: "La literatura no és un problema de coneixement. És un problema de ploma". Si eixa és la qüestió, l'estil, la ploma i el resultat final ¿en qui recau la responsabilitat d'un desequilibri persistent i enquistat, produït any rere any i amb la mateixa proporció. Cal destacar l’observació del director de la Fundación Formentor, l'escriptor i editor Basilio Baltasar: "Per a donar una resposta pertinent a la desigualtat cal conéixer quants manuscrits reben les editorials i en quina proporció són homes i dones els seus autors”. Una xifra que a ningú escapa, i a Basilio Baltasar tampoc, mai sabrem. I pel que fa a les xifres que sí que coneixem, ens serveixen per al debat, que obert queda. Editors, editores, autores, autors, poetes, filòsofs, tots ells grans lectors, reflexionen.
- Si, com diria Paco Umbral, escriure és qüestió de ploma, qui creus que escriu, els homes, les dones o les persones? Diries que les autores escriuen diferent dels autors homes?
L’agent literària Justyna Rzewuska (Hanska Literary) diu sense dubtar que escriu l’individu, independentment del gènere. En la seua opinió més que el gènere en el resultat d’un text influeixen altres factors molt més complexos, com ara la sensibilitat, l’emotivitat, les experiències viscudes i la formació intel·lectual de cada persona. Per a Justyna Rzewuska l'escriptura, igual que qualsevol altra forma d'art i expressió, és un do universal que pertany a tots, sense distinció de gènere. Per a la poetessa i gestora cultural Àngels Gregori el subjecte, siga dona o siga home, té unes concrecions específiques, que sempre són diferents de la resta, siga del gènere, del sexe o la procedència que siga. Cadascun venim amb la nostra pròpia "política de localització", que deia Adrienne Rich, i això condiciona inevitablement qualsevol escriptura.
A l'autor Luis Landero li resulta complicat respondre. Com ell diu: “jo no sé respondre a estes qüestions, no soc sociòleg i no tinc respostes per al que em preguntes. Per a respondre diria que jo crec que escriuen homes i dones (això de persones em sembla una redundància). Homes i dones a seques", ha dit Landero. L'editor i escriptor Basilio Baltasar reflexiona i diu: “l’editor sap quina novel·la vol publicar i a quin lector desitja trobar. I eixa distinció entre uns i altres ens ajuda a comprendre de què estem parlant”. A la pregunta de per què persisteix el desequilibri respon: “per a donar una resposta pertinent, cal saber quants manuscrits reben les editorials i en quina proporció són homes i dones els autors”. Per a Basilio Baltasar, “el que si és substancial en l’actual programació editorial és saber quina novel·la tenim entre mans, siga Iris Murdoch, Marguerite Duras, Toni Morrison o Svetlana Aleksiévitx, cal saber que pertanyen al venerable llinatge literari i no a eixa onada d'expectacions consumistes: ja siguen polítiques, emocionals, militants, entretingudes o… avorrides. En qualsevol cas, no crec que siga necessari preguntar a l'autor sobre el seu gènere o intimitat sexual”.
L’editor Manuel Borrás (editorial Pre-Textos) diu: “no crec per a res que (homes i dones) escriguen diferent, tot i que sí que és veritat que (les dones) aporten una qualitat de mirada diferent de la de molts autors i per a mi, de vegades, tenen una consciència més precisa de la realitat i amb freqüència, la seua mirada és fins i tot més crua que la dels homes que escriuen”. L’editor continua dient que és lògic que, donada la discriminació —quan no marginació— que han patit les dones en la nostra societat, siguen elles, i amb tot dret, les que denuncien eixes odioses pràctiques i lamentablement tota la violència que això comporta. Però, per fortuna, l'univers de l'escriptora no s'ha reduït a eixa legítima queixa i és molt més ric.
Substancial en l’actual programació editorial és saber quina novel·la tenim entre mans, siga Iris Murdoch, Marguerite Duras, Toni Morrison... cal saber que pertanyen al venerable llinatge literari i no a eixa onada d'expectacions consumistes...
L'autora i filòloga Irene Vallejo contesta breument i contundentment: “jo crec que cada persona escriu diferent de totes les altres. Inclús, de vegades, en distintes èpoques i llibres, una persona escriu diferent de si mateix”. Per a l'agent literari Pau Centellas (Silvia Bastos Agencia Literaria) “escriuen les persones —això no vol dir que per a algunes persones ser home o dona siga la seua determinació més important—. I pel que fa a la discriminació femenina, esta és molt flagrant perquè no afecta una minoria, i si a una majoria, a ‘l’altra meitat’, i ocorre des de fa mil·lenis? —continua dient Pau Centellas— Escriuen les persones, però les dones ho tenen molt més difícil. Com a agent també dic que és evident que les dones escriuen de temes que als homes mai se’ls ha ocorregut durant segles. I des d’una perspectiva que als homes no els han interessat. Perspectiva que, lògicament, tampoc han pogut adoptar.
L’autora Elisa Ferrer opina que “no sols les autores escriuen diferent dels autors, també cada autora escriu diferent de la resta d’autores. Les vivències marquen la diferència. Tot i que les autores, pel seu gènere, poden compartir vivències amb altres autores. Però crec que cada autor, cada autora, té una manera de mirar que marca la manera d’escriure. L'autora Bibiana Collado afirma que “cal comprendre que les persones escriuen des d’un lloc d’enunciació, des d’un punt de partida marcat per factors com la seua mirada cap al món, els seus interessos, la perspectiva amb la que aborda l’escriptura; també el fet de ser dona, home, de classe baixa, de classe alta, ser oriental, occidental… En el meu cas, l’experiència de ser dona travessa la meua producció artística i per suposat la manera de pensar. Igual que li passa als hòmens. Això sí, la literatura ens permet transgredir i jugar amb eixe lloc”. La llibrera Almudena Amador (Llibreria Ramon Llull) diu que “efectivament escriuen les persones i escriuen sobre la condició humana”. La literatura ha de ser universal com ho és la condició humana”. Quan es parla de literatura, diu Almudena “el que és important és que siga bona literatura”.
No crec que en absolut (homes i dones) que escriguen diferent… És veritat que (les autores) aporten una qualitat de mirada diferent de la de molts autors i per a mi i amb freqüència, la seua mirada és fins i tot més crua que la dels homes que escriuen.
L’autora Bárbara Blasco parla de què cadascú escriu diferent de la resta de persones, com ella diu “a l'escriure es cola tot el que som, la nostra classe social, la nostra raça, la nostra educació, l’entorn familiar i per descomptat el gènere. Parlar d'escriptura de dones o d'homes em sembla tan reductor que resulta absurd i sol fer-se amb intencions discriminatòries”. L'editora Alicia de la Fuente (editorial Espinas), editorial especialitzada en autores femenines, pensa que “les persones escriuen des de les seues experiències i vivències. Tot i que alguns temes són més propis de les dones. No m’agrada parlar de literatura femenina i si de literatura escrita per dones, no tant perquè tinga característiques diferenciadores, si no perquè han estat silenciades durant mil·lennis. Això sí, parlar de literatura femenina i masculina és delimitar-nos. El lema de la nostra editorial és “Si que hi havia escriptores, però calia trobar-les”.
Per a l'editor Alfonso Castán (editorial Contraseña), el que determina la qualitat o l’interés d’un text és l’estil i la forma. “Tinc entés que hi ha lectors que senten una espècie d'aversió a llegir a escriptores dones, perquè pensen que res del que escriga una dona els interessarà. Al meu entendre, això és una gran estupidesa. I una qüestió que hauria d'estar superada. La meua conclusió que encara que és òbvia no està malament repetir-la, una vegada i una altra, és que hi ha escriptores extraordinàries, mitjanes i mediocres, d'igual manera que hi ha escriptors extraordinaris, mitjans i mediocres”.
Tinc entés que hi ha lectors que senten una espècie d'aversió a llegir a escriptores dones, perquè pensen que res del que escriga una dona els interessarà. Al meu entendre, això és una sobirana estupidesa. I una qüestió que hauria de estar superada.
Per a Manolo Gil (director de la Fira del Llibre València) escriure no és una qüestió de gènere, sinó de bona o mala literatura. Hi ha bona i mala literatura escrita per homes i per dones. Depén del bagatge cultural, del context social, del compromís personal l'enfocament serà un o altre. El poeta Paco Moreno Valentín diu que cadascú escriu des de la seua experiència i sensibilitat. “Les diferències les veig més des d’una arrel social, que del gènere. Personalment, li done més valor a la sensibilitat que alberga cadascú, allò que ens fa veure, sentir el món, la vida i les experiències d’una manera diferencial i personal”.
La crítica d'art i comissaria d'exposicions, Marisol Salanova, diu que les persones no escrivim tan diferent com creiem. Hi ha patrons marcats per l’època i per un context concret. Si ara mateix, en l'escriptura occidental, es diferenciara amb claredat com escriu un home o com ho fa una dona, no existiria el cas de Carmen Mola. “Ens vam tragar que era una dona perquè eixos tres escriptors homes van fer el treball igual que l’hauria fet una dona. Este cas, al contrari d’altres companyes que es van indignar amb el cas Carmen Mola, a mi em transmet sensació d’igualtat, pel que fa a l'homogeneïtzació d’estils i narratives. Cal plantejar-se revalorar allò que és excepcional i deixar de premiar les històries que estan dins del que és políticament correcte o dins dels canons preestablerts o els corrents de moda.
Si ara mateix, en l'escriptura occidental, es diferenciara amb claredat com escriu un home o com ho fa una dona, no existiria el cas de Carmen Mola.
Per al poeta Juan Vicente Piqueras, “crec que l’esperit humà és un. I crec, com el taoisme, que dins d'un home també hi ha una dona, i dins d'una dona també hi ha un home, com el yin i el yang. M'interessen les persones pel que són i pel que fan o no fan, no per la seua raça, el seu país, la seua religió, la seua classe o el seu gènere". Per a la professora i autora Laura Rochera, coautora d’un llibre dedicat a Enheduanna —científicament considerada la primera persona en la història a signar un text—, “pel que fa a l’estil no hi ha cap diferència, però si observe que hi temes o realitats que tracten més les dones. Per exemple les novel·les de Virginia Woolf són una explosió de sensibilitat i de descripcions sensorials. Este tipus de literatura jo no l'he vist en homes, pot ser Marcel Proust…". A Laura Rochera li resulta significatiu saber que a l’antiga Sumèria (actual Iraq i Kuwait) “la deessa de l’escriptura era una dona, Nisaba. És evident que la dona tenia una posició de prestigi. La desclassificació de la dona va arribar després. En la civilització grega la dona no tenia dret a vot, ni a heretar i el seu lloc era el de la casa, la criança. A partir d'eixe moment, la dona sempre ha tingut un paper secundari respecte del talent intel·lectual, científic o artístic”.
A l’antiga Sumèria (actual Iraq i Kuwait) la deessa de l’escriptura era una dona, Nisaba. És evident que la dona tenia una posició de prestigi. La desclassificació de la dona va arribar després.
L'editor Alberto Haller (Barlin Libros) és contundent en respondre: “La qualitat literària o l’exposició de les idees ve determinada per la ploma i el geni de cadascú, no pel seu gènere”. L’autora Sonia Valiente creu més en les generacions literàries o fenòmens literaris culturals (no és el mateix nàixer a Botswana, a Ohio o a Potries en l'actualitat o en el segle XIX), perquè la cosmovisió és diferent, també els problemes. Som fills de la nostra època. Amb tot, crec que homes i dones narrem des d'un altre punt de vista. L’autora no creu ni en les etiquetes ni en la denominada “literatura femenina”. L’autor Paco Cerdá diu que “com s'escriu no pot dislocar-se des d'on s'escriu. És innegable que un negre, pobre i homosexual de Londres escriurà diferent d'una dona blanca, rica i heterosexual d'Estocolm. La seua experiència marcarà la seua escriptura... Escrivim diferent, i per això enriqueix llegir autors i autores amb vides dispars: ens aproximen més a la diversitat que és el món real".
- ¿Quina explicació donaries a que any rere any, de tres llibres amb ISBN, dos tinguen com autor a un home i sols un porta com autora una dona? Amb les conseqüències negatives per a les autores fàcils d’endevinar.
L’editor Manuel Borrás (editorial Pre-Textos) respon amb el seu treball: “Pre-Textos sempre ha apostat indistintament per autores o autors amb l’únic requisit que foren bons escriptors o escriptores. En el nostre catàleg, i sense intentar-ho ni provocar-ho, hi ha un just equilibri entre dones i homes i si és així és perquè el món està ben fet. Això sí, nosaltres no ens apuntarem a l'oportunisme actual de tractar de fer de qualsevol escriptora una operació comercial”. De les xifres i l’estadística, continua dient, “a mi això no em diu absolutament res. El que deteste és que es publiquen llibres roïns de dones perquè això obtinga vendes. Com també repudie que s'edite mala literatura escrita per homes ignorant molta literatura excel·lent escrita per dones. Lamente eixa ona oportunista que perjudica tant la literatura de veritat com a les escriptores i als escriptors, uns professionals que açò de la cultura s'ho prenen amb una serietat que no correspon al mercat ni a les modes. L’autor Luis Landero respon: “No sé què dir-te. Supose que és per inèrcia històrica i perquè encara queda un tros per recórrer en la revolució feminista que s'està produint. Les dones lligen més que els homes, i s'observa en els clubs de lectura. Tampoc sé per què ocorre això i no conec a ningú que ho haja explicat d'un mode concloent”.
L’estadística a mi no em diu absolutament res. El que deteste és que es publiquen llibres roïns de dones perquè això obtinga vendes. Com repudie que s'edite mala literatura escrita per homes ignorant molta literatura excel·lent escrita per dones.
Justyna Rzewuska (Hanska Literary) explica que “la disparitat en la literatura és un reflex de les estructures socials desiguals que han persistit durant segles. La tradicional divisió de rols de gènere ha relegat a les dones a l'àmbit domèstic i privat… mentre que els homes s'han associat amb l'àmbit públic i la intel·lectualitat, i s'ha prioritzat el seu desenvolupament professional. Històricament, esta divisió s'ha vist reflectida en la literatura, on els gèneres considerats "més importants" o “prestigiosos” com la novel·la o l'assaig han estat lligats a la visió masculina del món. Per a l’agent literària, la disparitat en la literatura es redueix a la desigualtat d'oportunitats que enfronten homes i dones a l'hora de dedicar-se a l'escriptura. Esta situació, afortunadament, està canviant lentament, en part gràcies a les dones que decideixen trencar amb el rol tradicional de cuidadores i mares per a perseguir les seues aspiracions professionals, ja siga l’àmbit literari o altres.
Jo hui dia observe un equilibri entre autors homes i autores dones; clar que jo parle de l’edició independent... Per exemple, ara mateix, a la llibreria podria ser tinguem més novetats escrites per dones que per homes.
Segons la llibrera Almudena Amador (Llibreria Ramon Llull) “el del llibre, actualment, és un sector molt feminitzat, on hi ha grandíssimes editores i agents literàries, majoritàriament dones. També dones som la majoria de les llibreres, i el més important, a les nostres activitats i clubs de lectura l’assistència és majoritàriament femenina. I les llibreries també han donat importants passos amb fons i novetats on les escriptores estan molt presents. Jo hui dia observe un equilibri entre autors homes i autores dones; clar, jo parle de l’edició independent, podria ser que la meua visió estiga esbiaixada. Per exemple, ara mateix, a la llibreria podria ser que tinguem més novetats escrites per dones que per homes. Entenc que això depén de la selecció que fem els llibrers, així com el coneixement dels gustos i interessos de la clientela".
L'autora Bárbara Blasco reconeix ser coneixedora del desequilibri existent a l’ISBN. Ella diu: “El meu editor sempre em diu que rep més manuscrits d’homes. I em sembla lògic si mirem enrere. Fa res no hi havia escriptores, representen un percentatge molt menut en la història de la literatura. A la dona no li se permetia escriure. Cal recordar que fins als anys 70 una dona (a Espanya) no podia obrir-se ni un compte bancari ni treballar sense permís del seu marit o d’un home responsable d’ella. Sembla molt lluny, però no ha passat tant de temps. Clar que tot açò està canviant. I, tot i això, encara hi ha homes que es queixen de què les finalistes d’un premi són totes dones. També pense que molt prompte s’equipararà el nombre d’autores amb el d'autors".
Jo crec que cada persona escriu diferent de totes les altres. Inclús, de vegades, en distintes èpoques i llibres, una persona escriu diferent de si mateix.
La poeta i gestora cultural Àngels Gregori contesta amb una pregunta: "podria contestar que les dones són més exigents? En realitat, no em semblen males dades. No és qüestió de quantitat, sinó de qualitat. I si donem una ullada a la narrativa, a la poesia, a la traducció o a l'assaig que s'està escrivint ara mateix en les diferents llengües de l'Estat, et diré que, per a mi, en molts casos les dones estan al capdavant de les propostes més interessants. O pensem en els premis: fins fa molt, molt pocs anys, quants premis nacionals dones hi havia? Ara tenim Miren Agur Meabe, Yolanda Castaño, Antònia Vicens... Per què? Perquè per primera vegada en la història les dones ocupen llocs com a jurats en els premis d'una forma equilibrada. Cal dir també que, com diu Irene Vallejo, lector ve d'elector. El lector sempre té l'última paraula, i en realitat, quasi mai s'equivoca".
Per a l’agent literari Pau Centellas: “supose que si observàrem les dades des de 1950 —per dir un any qualsevol— hauríem de concloure que eixa proporció actual d'1 a 3 és positiva. Però… en un futur no molt llunyà, cal esperar que siguen més equitatives, o, qui sap, que la proporció s'invertisca. A les dones els ha estat vedada l'expressió creativa, literària o personal durant segles, i eixa no és una realitat fàcil de canviar. És necessari entendre que encara estem en una fase de “normalització”. La situació actual, per tant, és millor que abans, però no satisfactòria. La meua opinió —la meua esperança— és que dins de 10, 20, 50 anys?, reportatges com este, que tant de sentit tenen encara hui dia, ja no siguen necessaris”.
A les dones els ha estat vedada l'expressió creativa, literària o personal durant segles, i eixa no és una realitat fàcil de canviar. És necessari entendre que encara estem en una fase de “normalització”
Per a l’editor Manolo Gil: “el sector editorial és reflex de la societat. També depén de catàlegs. Vincle, per exemple, té més dones que homes. També hi ha editorials que només publiquen dones”. L’autora Elisa Ferrer diu de les xifres de l'ISBN: “no ho sabia i m’espanta, perquè també segons les xifres són les dones les que més lligen i em consta que moltes busquen autores dones per trobar una mirada més propera a la seua”. L'autora Bibiana Collado posa en relleu que: “moltes persones creuen que hui dia es publica a més dones que a homes, i fins i tot alguns (autors) parlen de discriminació cap al gènere masculí” en el món artístic, però com veiem les xifres ens parlen d’altra realitat”.
Per a l’editora Alicia de la Fuente la raó de l’actualitat de les xifres passa perquè durant molt de temps s’ha silenciat l’escriptura de les dones. S’ha considerat que la literatura no era cosa nostra, i és molt difícil trencar eixa creença establida. De fet, hi ha moltes editorials que hui dia continuen publicant majoritàriament a homes, per inèrcia. L’autora Sonia Valiente s’explica les xifres pel fet que “estem programats… Es publiquen 250 llibres al dia. Si has de triar un llibre, quin t’emportes? El que saps que t’agradarà. El d’un autor que ja coneixes. I sol ser home. Històricament, han escrit més ells. No és ni bo ni roín, simplement és així. I eixa tendència durarà uns anys. També està la qüestió de la bellesa i la joventut, que en el cas d’una dona no ajuda. Si l’autora és bonica, resulta sospitós. La qualitat de la seua ploma queda qüestionada. Si l’autor és atractiu, és un plus. Tot això són herències culturals difícils de llevar-se de damunt. Tot i això, pense que les editorials grans estan donant cabuda a les noves veus femenines, després serà el temps i els lectors qui vertaderament les consolidaran”.
Diu l'autor Paco Cerdá, “no em sembla tan rellevant eixa desproporció com atendre els llibres i premis que realment tenen influència. I ací es constata que el 2024 el sector editorial no penalitza les dones. Diria que al contrari i és just que així siga: que es compense una tendència a la marginació accentuada des de l'aparició de la impremta en el segle XV fins a la dècada actual. A més, té una clara lògica mercantil: si les lectores són dones, potser s'interessen més", segons Paco Cerdá, per tindre una mirada que des del seu món de dona es llança a mirar altres mons.
Hi ha moltes editorials que hui dia continuen publicant majoritàriament a homes, per inèrcia.
- Si parlem dels manuscrits que arriben a mans dels professionals, preguntem de qui lligen més manuscrits, si d’autors o d’autores.
L’agent literària Justyna Rzewuska no dubta a contestar: “jo llig més manuscrits d’homes, ja siguen escriptors com guionistes”. L’agent literari Pau Centellas tot i que assegura no tenir una “proporció ni percentatge, intuïtivament et dic que més d'homes. Tinc constància de llegir molts manuscrits de dones, però més d'homes”.
L’editor Manuel Borrás (editorial Pre-Textos) respon amb la contundència que el caracteritza: “En la nostra editorial es jutja per la qualitat intrínseca d’un llibre. Mai hem eixit a la caça de la dona escriptora, de l'home escriptor, de l'heterosexual que escriu o de l'homosexual. Això ho fan altres, a nosaltres que no se'ns clave en eixa lliga, que, per cert, a mi, almenys, em repugna”. Alberto Haller (Barlin Libros) diu que ells publiquen “a moltes més autores que a autors, no perquè siga res premeditat, simplement ocorre així”.
- ¿Què opines de l'expressió "literatura escrita per dones"? Creus que encara existeixen clixés que acompanyen a literatura signada per una dona?
La llibrera Almudena Amador (Ramon Llull) pensa que "existeix literatura bona i roïna. La literatura parla de la condició humana, siga el que siga el punt de vista. I en la diversitat està la riquesa. Pel que fa a l'expressió "literatura escrita per dones" no em sembla una pega, si es utilitzada de manera descriptiva, el que a mi em molesta és l’expressió “literatura per a dones”, perquè la literatura és universal com ho es la condició humana. Parlar de bona literatura és el que importa.
L'autora Bárbara Blasco també ho te molt clar: "dividir a la població en dos grups tan grans i pretendre trobar unes característiques comunes és sempre sospitós". L’autora Elisa Ferrer diu: “crec que encara existeixen clixés que acompanyen a la literatura signada per una dona, totalment. De fet, com a escriptora, molts periodistes em pregunten per la literatura de dones, com posant-li una etiqueta que la separe de l'altra literatura, de la major, l'escrita pels homes. I em molesta molt que l'etiqueten, per què, potser el que fem nosaltres no és també literatura major?".
L'autora Bibiana Collado afirma contundent: “per descomptat que encara hi ha clixés pel que fa la literatura escrita per una dona. Per exemple, tendeix a associar-se a qüestions biogràfiques. La crítica literària parla del terme “autoficció” per a referir-se als llibres publicats per dones que escriuen del seu temps. De vegades insinuen que és un “testimoni encobert” i menyspreen l’obra perquè sols veuen altra dona que ve a contar-nos la seua vida i els seus traumes (cal llegir açò amb tota la mala bava del món)”.
Segons Laura Rochera concreta això dels clixés: "el clixé que l'acompanya de vegades és el de literatura romàntica o chick-lit, però… la història i la realitat ens dona bona prova de l'existència de moltes autores literàries o d'altres gèneres com la novel·la policíaca de gran talent: Siri Husvedt, Delphine de Vigan, Alice Munro, Marguerite Dures, Colette, Martín Gaite, Yourcenar, Pardo Bazán, Mary Shelley, Irène Némerovski, Annie Ernaux, Toni Morrison, etc. Per citar a algunes que he llegit i em semblen excepcionals".
A l’autor Paco Cerdá el que li agrada és "la definició de literatura que distingeix dos tipus: la bona i la mala literatura. En eixa crec jo. Per descomptat que hi ha temes més masculins i altres més femenins. Segurament, els homes que han viscut, muntat i patit la guerra tindran una mirada més pròxima i precisa per a narrar-la. Segurament, una dona que haja donat a llum tindrà la sensibilitat exigida per a narrar eixe moment del part com mai tindrà un home. És natural que siga així. El vertader problema és quan el tema d'interés masculí —anomenem-li futbol o guerra per a simplificar— s'imposa com a universal, mentre que el tema d'interés preferentment femení queda reduït a l'etiqueta 'de dones' o 'per a dones'. Ací està la injustícia que provoca un món desigual en la seua organització i en les seues dinàmiques. La cultura mana. I qui mana decideix què importa més i què importa menys en la cultura".
Com a escriptora, molts periodistes em pregunten per la ‘literatura de dones’, com posant-li una etiqueta que la separe de l'altra literatura, de la major, l'escrita pels homes. I em molesta molt que l'etiqueten.
---------------------------------------------------------------------------------------
Nota final de l'autora: les dades del web del Ministeri de Cultura són el resultat d’un procés de codificació semiautomàtica, a partir del nom literal de l'autor en els llibres inscrits en ISBN. Com apunta l’informe Estadística de l'edició de llibres amb ISBN, no han sigut classificats aquells registres amb diversos autors ni altres situacions.
